Mor Jerry Lee Lewis, el piano més salvatge del rock'n'roll
El músic, de 87 anys, va triomfar als anys 50 amb èxits com 'Great balls of fire' i 'Breahtless'
BarcelonaEl Killer ha mort. Jerry Lee Lewis, el pianista més incendiari i polèmic dels inicis del rock'n'roll, ha mort aquest divendres als 87 anys a la seva casa del comtat de DeSoto, Mississipí, als Estats Units. Va ser un dels pioners del nou estil musical. A finals dels anys 50 va vendre milions de còpies de cançons com Whole lotta shakin' goin' on, Great balls of fire o Breathless i es va convertir en ídol de la joventut nord-americana. El seu ascens va ser tan fulgurant com la seva caiguda arran del seu casament amb la seva cosina de 13 anys –ell en tenia 22–, un escàndol que el va allunyar del gran públic fins que, al cap d'uns anys de transitar pel country i altres músiques d'arrel nord-americana, va aconseguir rehabilitar la seva imatge i va girar per tot el món esprement la seva condició d'heroi dels anys més salvatges del rock'n'roll. Ho resumia Bruce Springsteen al documental sobre Lewis que es va estrenar a l'últim festival de Canes: "Jerry Lee Lewis no toca rock'n'roll. Jerry Lee Lewis és rock'n'roll".
Jerry Lee Lewis era l'últim supervivent de la primera generació del rock'n'roll, la de Chuck Berry, Elvis Presley i Little Richard. Ell els va conèixer a tots i fins i tot va gravar una mítica sessió amb Elvis, Carl Perkins i Johnny Cash als Sun Studios de Sam Phillips, figura clau dels inicis del rock'n'roll que va fitxar Jerry Lee Lewis el 1956 i va gravar els seus primers èxits. Aquella sessió, enregistrada el 4 de desembre del 1956, es coneix com la del Million Dollar Quartet; tots quatre eren joves i estaven en un moment àlgid de popularitat i creativitat.
Aleshores Lewis ja era un músic experimentat que havia actuat en clubs de Louisiana, Tennessee i Nova Orleans. També havia tocat amb la banda de l'església de l'escola religiosa on l'havia inscrit la mare, però el van expulsar per tocar "música del dimoni". La tensió entre la seva naturalesa indòmita i la religiositat del seu entorn va ser una constant en la seva vida. De fet, el seu cosí era el famós telepredicador evangelista Jimmy Swaggart, amb qui sempre va tenir una relació d'amor-odi que va reflectir el biopic que van dedicar-li al Lewis el 1989, Great balls of fire!, amb Dennis Quaid i Winona Ryder com la seva dona, Myra Lewis.
Nascut a Ferriday (Louisiana) el 29 de setembre del 1935, Jerry Lee Lewis va ser un pioner del rock'n'roll, però també un nom destacat del country, amb àlbums molt notables sobretot a principis dels anys setanta, com ara Would you take another chance on me? (1971) en què va incloure una magnífica versió de Me and Bobby McGee, de Kris Kristofferson, amb la mà esquerra fent de les seves. De fet, entre els blancs del sud dels Estats Units el country i el rock'n'roll sovint eren branques del mateix arbre. Ell mateix es va aficionar a la música escoltant discos de Jimmie Rodgers, el llegendari pare del country.
Encara era un adolescent quan va fer el primer concert, i de seguida va assimilar les influències dels barris negres. Aquell còctel, el mateix que també beuria Elvis Presley, el va amanir amb una personalitat escènica efectivament salvatge quan tocava el piano. Més enllà de calar foc a l'instrument, de tocar-lo amb els peus o de cantar obsessivament com si volgués arribar a l'últim racó del món, l'ànima bestial de Lewis era la seva mà esquerra marcant el ritme sobre el teclat mentre la dreta lliscava buscant les notes. En el rock'n'roll, Chuck Berry va ser el riff de guitarra i Jerry Lee Lewis el piano que udolava.
Lewis va representar també bona part de les contradiccions d'aquella Nord-amèrica rural, violenta, racista i impregnada de fervor religiós que alhora covava una revolta juvenil que protagonitzarien tant blancs com negres. Bevia de les fonts més espirituals del gòspel, però s'entenia perfectament amb la part més depravada del rock, incloses les addiccions; la bíblia en una mà, una pistola a l'altra i amfetamines a la butxaca mentre sonava Whole lotta shakin’ goin’ on. “Ell era The Killer, i era immortal, condemnat a existir mentre hi hagués un bé i un mal entre els quals esquinçar-se i agonitzar”, va escriure Nick Tosches a Hellfire, la tremenda biografia de Lewis publicada el 1982 i editada en castellà per Contra el 2016.
Escàndols i menors d'edat
Quan tenia 16 anys es va casar amb Dorothy Barton, que en tenia 18. El matrimoni va durar vint mesos. El 1953 es va casar amb Jane Mitchum, amb qui va tenir dos fills. I el 1957, amb 22 anys, es va casar amb Myra Gale Brown, de 13 anys. No era un fet tan excepcional aleshores en algunes zones dels Estats Units, però la societat estava canviant prou ràpidament perquè tot plegat fos un escàndol. Tanmateix, el matrimoni va continuar, la parella va tenir dos fills i finalment ella va demanar el divorci el 1970, al·legant adulteri i haver patit tota mena d'abusos físics i psicològics. La notícia del casament es va escampar el 1958, quan estava de gira pel Regne Unit; va haver de cancel·lar els concerts i la seva bona estrella entre la reialesa del rock'n'roll va perdre llum i contractes.
Superada l'efervescència del rock'n'roll, va necessitar uns quants anys abans de trobar el seu lloc. Ho va fer artísticament recuperant l'alè del country, i aconseguint èxits com To make love sweeter for you (1968), Invitation to your party (1969) i Chantilly Lace (1971), cançons que prenien una nova dimensió quan les interpretava ell. La vida, però, continuava esquitxada de violències, escàndols i addiccions que van malmetre la seva salut, que va seguir sent una mala salut de ferro fins al final. La biografia de Tosches primer i després la pel·lícula Great balls of fire!, dirigida per Jim McBride i estrenada el 1989, van contribuir a consolidar el seu paper com a personatge central en la història del rock'n'roll.