Mor Jordi Grau, director de 'La trastienda' i 'Ceremonia secreta'

BarcelonaJordi Grau va ser versàtil i pioner en molts sentits. Rebel i independent, va despertar polèmica el 1975 –Franco va morir el novembre d'aquell any– amb 'La trastienda', que denunciava la influència de l'Opus Dei en l'alta societat espanyola i que, a més, mostrava el primer nu integral de la història del cinema espanyol. La infermera interpretada per María José Cantudo, que se sent atreta pel metge casat per al qual treballa, va fer un dels primers 'destapes' de la Transició.

La primera pel·lícula de zombis

A Grau, que ha mort als 88 anys, li agradava explorar nous terrenys. Va ser també el primer a rodar una pel·lícula de zombis: 'No profanar el sueño de los muertos' (1974). En aquest film el que produïa terror no era l'excés de sang sinó que els personatges més diabòlics eren els que semblaven més normals. El cineasta català també va dirigir films sobre amors i desamors com 'Una historia de amor' (1966).

Grau va començar la seva carrera com a cineasta com a ajudant de direcció de Luís García Berlanga i va estudiar cinema a Roma, on va fer amistat amb el director italià Federico Fellini. Va debutar el 1963 amb 'Noche de verano' i després van venir 'Tuset Street' (1968), amb Sara Montiel, i 'Chicas de club' (1970). L'altre treball de terror més conegut de Grau va ser 'Ceremonia secreta' (1973). També va dirigir 'La leyenda del tambor' (1981), que narra la invasió napoleònica de Catalunya. El seu últim treball com a cineasta va ser 'Tiempos mejores' (1994).

Grau, però, era un home amb moltes facetes a qui li agradava molt crear. Per Nadal enviava als seus amics targetes personalitzades amb petites obres pictòriques, era un gran fotògraf i li agradava escriure. A 'Confidencias de un director de cine descatalogado' (Calamar Ediciones, 2014) va escriure les seves memòries a mode de diari. A més, és una obra imprescindible per conèixer els principals noms de la renovació cinematogràfica del cinema espanyols dels anys setanta.

Grau va treballar com a grum al Liceu durant la postguerra i va estudiar amb Núria Espert a l'Institut del Teatre. Mai va perdre una ànima transgressora que va fer que alguns dels seus projectes no poguessin arribar al final.