Mor Keith Flint, l’ànima punk del grup The Prodigy
El cantant britànic, de 49 anys, era un dels ‘frontmen’ més icònics de la música electrònica
BarcelonaKeith Flint era un representant genuí d’aquella generació abandonada per les polítiques conservadores britàniques dels anys 80 que van canalitzar l’enuig a través de la festa autogestionada. I va ser allà, en la subcultura de les raves, on Flint va conèixer Liam Howlett el 1989. Aquella trobada va propiciar la creació de The Prodigy, el grup del qual va formar part Flint fins ahir, quan la policia el va trobar a casa seva a Great Dunmow, al comtat britànic d’Essex. Unes hores després, Howlett assegurava que el seu company de banda s’havia suïcidat. Tenia 49 anys. “Les notícies són certes. No puc creure que estigui dient això, però el nostre germà Keith s’ha tret la vida aquest cap de setmana”, va dir Howlett.
Keith Flint va ser una de les figures icòniques de la música britànica dels anys 90: imatge punk en un cos de ballarí nocturn, pupil·les més enllà de la dilatació i tot plegat com si un diable bakala hagués vingut a avisar-nos que l’apocalipsi es podia evitar amb una altra pastilla. En ple domini del brit-pop, i mentre els 'indies' s’animaven a ballar música electrònica als clubs i les carpes dance dels festivals, The Prodigy posaven d’acord diferents sensibilitats amb ritmes trencats per als anys sense ressaca. Quan Flint cantava 'Firestarter', no hi havia manera de fugir.
Les raves, festes que desafiaven el control del govern britànic, van ser l’espai de socialització de Flint, Howlett, Keith Palmer (àlies Maxim) i Leeroy Thornhill. Howlett era el geni musical, un volcà de hip-hop, acid house i hardcore. Maxim hi posavala veu, com un MC de hip-hop, i Flint i Thornhill ballaven. A principis dels 90, a The Prodigy anaven confluint en temps real diferents tendències de la música electrònica, sempre en el vessant més dur: breakbeat, techno, big beat, més endavant drum’n’bass... Eren els més transversals i sobretot els que més i millor connectaven amb els joves amb els quals compartien la festa.
En els dos primers discos, 'Experience' (1992) i 'Music for the jilted generation' (1994), ja estava fixat el tarannà que els convertiria en unes estrelles: electrònica d’alè hip-hop i ànima punk. Tenien el favor de la rave i de la ràdio, però els faltava el gran salt, que va arribar quan Flint va assumir el paper de 'frontman'. I de sobte, 'Firestarte'r i poc després l’àlbum 'The fat of the land' (1997), un artefacte eixordador del qual s’han venut més de 10 milions d’exemplars. A més, el videoclip de la cançó 'Smack my bitch up', dirigit per Jonas Åkerlund, va acabar de convertir la banda en un fenomen mundial. En aquell moment les raves havien perdut força, assetjades per la legislació aprovada pel Parlament britànic el 1994. El sistema sempre guanya, i així, eliminades les grans festes il·legals, músics, públic i camells van fer via cap als grans festivals. The Prodigy ja van ser caps de cartell de Glastonbury el 1997, i aquell entorn, el de l’electrònica per a grans masses, es va convertir en el seu hàbitat natural gràcies en bona part al carisma de Flint. Encara el conservava quan fa dos anys va comandar la descàrrega intimidatòria de The Prodigy al Festival Cruïlla de Barcelona.
L’èxit també va implicar excessos, mala digestió i un llarg procés d’intermitències, amb Flint poc o gens vinculat al projecte; de fet, va dedicar bona part del temps a liderar l’equip Team Traction Control de motos que va competir en el campionat de Supersport.
Flint amb prou feines va cantar un dels temes del disc 'Always outnumbered, never outgunned' (2004). Més implicat va estar a 'Invaders must die' (2009) i 'The day is my enemy' (2015), i també en el més recent 'No tourist's (2018). En els últims mesos The Prodigy van estar actuant a Austràlia, i ara preparaven la part de la gira que els havia de dur primer als Estats Units i a l’estiu a Europa, inclòs el seu pas pelDoctor Music Festival al juliol.