Mor l'actriu Gena Rowlands als 94 anys, icona del cinema independent nord-americà

BarcelonaIntensos, fràgils, turmentats i plens de dubtes: així eren els personatges que acostumava a interpretar l'actriu Gena Rowlands, que ha mort als 94 anys a Indian Wells, Califòrnia. Retirada des de fa una dècada de la professió a conseqüència de l'Alzheimer, Rowlands serà recordada per papers tan emblemàtics com el de la Mabel a Una dona ofuscada (1974), una mare de família insatisfeta, angoixada i alcohòlica a qui el marit decideix internar en un psiquiàtric, o el de Gloria, exparella d'un gàngster que es decideix a ajudar un nen amenaçat per la màfia, a la pel·lícula homònima de 1980. Totes dues van ser dirigides per John Cassavetes, marit de Rowlands i amb qui van treballar en deu de les dotze pel·lícules del director i guionista nord-americà.

Va ser gràcies al ressò de les col·laboracions amb Cassavetes que Gena Rowlands es va convertir en una de les grans icones del cinema independent nord-americà de la dècada dels 70, tot i que la seva carrera va començar a finals de la dècada dels 50, amb la comèdia El preu d'estimar (Jose Ferrer, 1958), i també va passar pel cinema d'aventures -com ara a La carretera circular (Robert Mulligan, 1962), on feia tàndem amb Rock Hudson-, el musical -La llum del dia (Paul Schrader, 1987)- i el thriller, cas de Robar vides (D.J. Caruso, 2004), acompanyada d'Angelina Jolie i Ethan Hawke.

Més enllà de ser "la típica rossa" en comèdies romàntiques

Nascuda el 1930 a Cambria, un petit poble de Wisconsin, filla d'un banquer i una mestressa de casa que, més endavant, també faria d'actriu, amb el pseudònim de Lady Rowlands, va instal·lar-se a Nova York a principis de la dècada dels 50 per estudiar a l'Acadèmia Americana d'Arts Escèniques. A Rowlands, els primers papers li van arribar gràcies a la televisió -en sèries com Top secret (1964-1955) i Laramie (1959)- i el teatre: el 1956, Broadway va aplaudir el paper de la rossa que sedueix un home casat a The seven year itch, que en cinema va interpretar Marilyn Monroe en una pel·lícula que va portar per títol, en la versió doblada al castellà, La tentación vive arriba (Billy Wilder, 1955).

Encara que va debutar al cinema amb El preu d'estimar, el seu primer paper important li va arribar el 1962 al western Els valents estan sols, dirigit per David Miller, on feia equip amb Walter Matthau. Un any després va treballar per primera vegada amb el seu marit, John Cassavetes (1929-1989) a Un nen espera, inici d'una fructífera col·laboració que va dotar les seves interpretacions d'una complexitat i matisos incomptables. "Si no fos per en John, probablement m'haurien encasellat com la típica rossa de comèdia romàntica -explicava l'actriu-. La bellesa arquetípica és tan habitual a Hollywood que hauria estat una més i prou".

A Cares (1968) va interpretar una jove prostituta, i a Minnie i Moskowitz (1971) es va convertir en una comissària d'art que, tipa dels maltractaments del seu marit, acaba enamorant-se d'un vigilant de pàrquing excèntric interpretat per Seymour Kassel. Gràcies al magnífic paper a Una dona ofuscada, l'actriu va ser nominada a l'Òscar. A Nit d'estrena, també dirigida per John Cassavetes, Gena Rowlands es va posar a la pell d'una actriu de mitjana edat en crisi: després d'una de les actuacions, la trobada amb una jove fan que la persegueix acaba amb la noia atropellada, escena que va homenatjar Pedro Almodóvar al principi de Todo sobre mi madre (1999).

Nominada a l'Òscar una altra vegada per Gloria, l'actriu encara va treballar una última vegada amb John Cassavetes: va ser a Els afluents de l'amor (1984), en què dos germans malden per tirar endavant després d'haver perdut les parelles respectives (Cassavetes mateix interpretava l'altre germà).

De Woody Allen a Nick Cassavetes

Tot i que l'únic premi de l'Acadèmia del Cinema que va aconseguir va ser honorífic, el 2015 -quan ja havia anunciat es retirava-, Gena Rowlands va rebre tres premis Emmy per a la seva interpretació en produccions televisives: el primer li va arribar el 1987 per La història de Betty Ford, en què es convertia en primera dama dels Estats Units. Va ser només un any abans de protagonitzar, juntament amb Mia Farrow, Una altra dona (1987), en què Woody Allen va explotar l'esplèndid vessant dramàtic de l'actriu.