Mor Pilar Bardem, la dama roja de la interpretació
BarcelonaPilar Bardem va morir aquest dissabte a Madrid als 82 anys a causa d’una malaltia pulmonar que patia des de feia temps i que el 2013 ja l’havia obligat a ingressar en un hospital. Dona d’escena i de plató, era una veu rotunda, tant quan interpretava com quan es pronunciava políticament. Formava part d’una família lligada al cinema i al teatre. El seu germà era el director Juan Antonio Bardem, amb qui va treballar en pel·lícules com El puente (1977), però l’afició a l’escena li venia dels pares, l’actor Rafael Bardem i l’actriu Matilde Muñoz Sampedro. I la nissaga va seguir amb els fills de Pilar, els actors Javier i Carlos Bardem. La família també compartia la militància o la simpatia pel Partit Comunista i en general per les polítiques d’esquerres, la qual cosa va convertir Pilar en diana dels insults de la ultradreta. També va ser atacada per la seva oposició en la Guerra de l’Iraq, durant el mandat de José Maria Aznar.
“Volem compartir la notícia que Pilar Bardem, la nostra mare, el nostre exemple, ha mort. Se n’ha anat en pau, sense patir i envoltada de l’amor dels seus”, van escriure els seus fills Carlos, Mónica i Javier en un comunicat en què la descriuen com una “persona lluitadora i sempre solidària”.
Debut amb Fernán Gómez
Nascuda a Sevilla el 14 de març del 1939, Pilar Bardem va compaginar el cinema, el teatre i la televisió. El Goya a la millor actriu de repartiment que va guanyar el 1996 pel seu paper a Nadie hablará de nosotras cuando hayamos muerto, d’Agustín Díaz Yanes, reconeixia precisament la seva solidesa com a secundària de relleu en el cinema espanyol, tan facultada per al thriller com per a la comèdia. El seu debut cinematogràfic va ser en una de les obres mestres de Fernando Fernán Gómez, El mundo sigue (1963). Hi feia un paper petit, però va ser el punt de partida d’una trajectòria més o menys intermitent en els primers anys però constant sobretot a partir dels anys 70 i pletòrica als 90.
Va ser en la dècada dels 70 quan cinema, teatre i televisió conflueixen en la vida professional de Pilar Bardem. Va participar en pel·lícules com Las Ibéricas F.C. (Pedro Masó, 1971), La regenta (Gonzalo Suárez, 1974) i El chulo (Pedro Lazaga, 1974); en programes televisius com Estudio 1 (la gran aposta teatral de Televisió Espanyola) i El pícaro (1974), la sèrie dirigida per Fernando Fernán Gómez i ambientada en el segle XVII, i en obres de teatre com Harold y Maud (1975), a les ordre de José Tamayo.
El bon moment productiu de la televisió dels anys 80 va fer que Pilar Bardem sovintegés projectes de bona factura i origen literari com Los gozos y las sombras, adaptació de la trilogia de Gonzalo Torrente Ballester, sempre en papers secundaris però molt ben perfilats. Tristeza de amor, Segunda enseñanza i La huella del crimen van ser altres sèries en què va actuar. Paral·lelament, va formar part del repartiment de pel·lícules de Mariano Ozores protagonitzades per Fernando Esteso i Andrés Pajares, aleshores els reis de la taquilla espanyola, com ara La Lola nos lleva al huerto (1984) iCuatro mujeres y un lío (1985).
Un canvi significatiu en la seva carrera es va produir arran de Las edades de Lulú (1990), de Bigas Luna, i sobretot de films tan sòlids com Todo por la pasta (1991),d’Enrique Urbizu, amb qui va treballar també a Cómo ser infeliz y disfrutarlo (1994), Cuernos de mujer (1995) i Cachito (1995). Va ser, sens dubte, la seva millor època, recompensada a més amb el Goya per Nadie hablará de nosotras cuando hayamos muerto. Julio Medem a Vacas (1992), Pedro Almodóvar a Carne trémula (1997) i Juanma Bajo Ulloa a Airbag (1997) també van comptar amb la seva experiència interpretativa. L’última pel·lícula de Pilar Bardem va ser El rey gitano (2015), una altra comèdia desmesurada de Bajo Ulloa.
