Mor als 66 anys l’arquitecte de les Arenas, Luis Alonso

BarcelonaA l’arquitecte Luis Alonso (1955-2021) li agradava trobar-se amb els periodistes cada vegada que tornava a Barcelona, on volia tornar a instal·lar-se. L’última vegada, al juliol, explicava que tenia previst marxar de Xile, però allà va ser on va morir dimecres a la nit, als 66 anys, d’un infart. Li agradava parlar dels nombrosos projectes que tenia en curs a Espanya, Andorra, els Estats Units i Qatar, entre els quals destacava el nou Estadi Comunal Joan Samarra, al Principat, amb l’arquitecte andorrà Pere Cervós. També sabia escoltar, i sovint obria un dels quaderns on ho apuntava tot per no oblidar-se una recomanació literària.

Nascut a Madrid el 1955, Luis Alonso es va instal·lar a Barcelona de jove i va fundar amb Sergi Balaguer l’estudi Alonso | Balaguer, Arquitectes Associats, el 1978. A Catalunya són coneguts per obres com l’estadi del Nàstic de Tarragona, el complex hoteler i l’estació d’esquí a la vall Fosca (Pallars Jussà) i el port de Segur de Calafell. També per dues grans obres conjuntament amb l’arquitecte britànic Richard Rogers: l’Hotel Hesperia Tower i el centre comercial Arenas. De les obres del despatx d’Alonso també destaquen unes torres residencials de la plaça Europa, el gratacel Illa del Cel a Diagonal Mar i els nous Cellers Protos a Peñafiel (Valladolid), de nou amb Richard Rogers. En els últims anys havien acabat el Campus Iberdrola a San Agustín del Guadalix (Madrid) i la Torre Bacatá, a Bogotà, la més alta de Colòmbia i la segona més alta de l’Amèrica Llatina. En total, l’estudi ha fet més de 700 obres i projectes, com també la Vila Olímpica de Rio 2016 per a periodistes i àrbitres, la ciutat del tenis de Rafael Nadal a Doha, el Palau d’Esports del Kazakhstan i la Torre San Ignacio a Tegucigalpa, a Hondures.

Luis Alonso era corredor de maratons i també té una mirada de fons del seu ofici. Per això deia que li agradava tornar a visitar els seus edificis anys després d’haver-los acabat: “No hi ha res més higiènic”, assegurava. Luis Alonso gaudia fent d’ambaixador de l’arquitectura catalana, i de portes endins lamentava que aquí no es potenciés prou ni s’explotessin totes les possibilitats per fer-ne un “obrellaunes econòmic”. De Barcelona, reivindicava la tasca que va fer l’alcalde Pasqual Maragall: “Va ser un gran cohesionador social a través de l’arquitectura, l’espai públic i l’urbanisme”, assegurava; i creia que les accions d’urbanisme tàctic han sigut perjudicials: “Barcelona està igual de bé, però l’espai públic ha perdut força. L’espai públic és un problema d’ètica, no d’estètica. Cada illa de l’Eixample és una microciutat, i això és el que hem de salvar”, explicava.

Una de les claus del pensament d’Alonso era la “promiscuïtat funcional” dels edificis, per fer-los més sostenibles. “L’autèntica sostenibilitat és que els edificis estiguin el màxim nombre d’hores i dies a l’any en funcionament”. I per aconseguir-ho creia que havien de donar al client “llebre per gat”, és a dir, proposar més funcions de les que els demanen els clients.