Adeu al compromís amb la realitat i la literatura de Juan Goytisolo

BarcelonaSi s’havia de triar entre la consciència social i l’experimentació literària, ningú no li va dir a Juan Goytisolo. L’escriptor va mantenir fins al final el seu doble compromís amb el seu temps i la seva obra creativa i ho va fer de manera radical, sense fissures. Fins i tot quan fa dos anys va acceptar el premi Cervantes 2014, el més important de les lletres espanyoles, ho va fer amb el discurs més curt i contundent que es recorda –i sense el preceptiu jaqué: duia l’única corbata que tenia, comprada feia 35 anys–. “Les raons per indignar-se són múltiples i l’escriptor no pot ignorar-les sense trair-se a si mateix”, va dir desgranant davant del rei les injustícies de la crisi econòmica, política i social, i fent fins i tot una al·lusió a Podem. “No ens resignem”, va clamar. El cos de l’escriptor, però, va defallir aquest diumenge després d’un any complicat arran d’una caiguda i d’un ictus. Juan Goytisolo va morir als 86 anys a Marràqueix i serà enterrat al Marroc, al cementiri civil de Larraix, on també descansa Jean Genet.

Nascut a Barcelona l’any 1931, fill d’una família burgesa d’origen bascocubà, va perdre la mare en un dels bombardejos franquistes del 1938, una desgràcia que influiria la seva obra i la dels seus germans, el difunt poeta José Agustín i el novel·lista i acadèmic Luis. Després de publicar les dues primeres novel·les, emmarcades en el realisme crític de la immediata postguerra ('Juegos de manos' i 'Duelo en el Paraíso'), el 1956 va exiliar-se a París, on va treballar d’assessor de l’editorial Gallimard i es va casar amb l’escriptora francesa Monique Lange.

Trencament amb la convenció

Tot i l’èxit dels llibres anteriors, en què utilitzava la literatura com una arma de transformació política de la realitat, Goytisolo va viure un gir personal i literari: va trencar amb una literatura canònica i convencional alhora que va assumir la seva homosexualitat, una doble ruptura que cristal·litzaria en l’àcid retrat d’Espanya de 'Señas de identidad' (1966) i en el conjunt de la trilogia d’Álvaro Mendiola, que completen 'Reivindicación del Conde Don Julián' i 'Juan sin tierra'.

“Les modes l’havien portat a un lloc en el qual se sentia un impostor. Recupera el seu tarannà experimental i avantguardista i s’endinsa en un camí personal d’una banda de viatge pel nord d'Àfrica, i de l’altra, de recerca d’un llenguatge singular –explica el crític literari i expert en la seva obra Jorge Carrión–. Llegeix els clàssics, el Arcipreste de Hita, Fernando de Rojas, San Juan de la Cruz, Cervantes, i porta aquest llenguatge anacrònic al segle XX a través de mestres i referents com James Joyce”. L’escriptor explicaria aquesta evolució a les biogràfiques 'Coto vedado' (1985) i 'En los reinos de taifa' (1986), i es pot comprovar en títols com 'Makbara' (1980), 'La saga de los Marx' (1993), 'El sitio de los sitios' (1995) i 'Carajicomedia' (2000).

“Inventa una narrativa que és molt tradicional perquè connecta amb el llenguatge dels clàssics del Segle d’Or però al mateix temps és molt contemporània perquè formalment canvia de la prosa a la poesia, incorpora el corrent de consciència, paraules i sintaxi en francès i àrab, i temàticament aporta temes nous com l’homosexualitat i la televisió”, afegeix Carrión. Ell es considerava “de nacionalitat cervantina”, no només per esquivar parlar de pàtria i nacionalitat, també “per un sentit de l’humor irònic i intel·ligent” i “una obra on aparentment tot és molt real i formalment és més complex”, opina el seu editor, Joan Tarrida.

Un esperit lliure

Goytisolo va fer un camí del tot solitari i heterodox, fins i tot geogràficament: des dels anys 80 va viure entre París i Marràqueix, on vivia el seu excompany i on es va instal·lar de manera definitiva el 1997. Però que fos un esperit lliure no vol dir que abandonés el compromís polític, tot i que en la literatura no n’hi havia ni rastre si no era per mofar-se’n. El paper d’intel·lectual amb voluntat d’influència l’exercia en els reportatges i articles a 'El País'. Per exemple, quan denunciava la situació del barri de La Chanca a Almería o quan lluitava perquè a la plaça Djemà-el-Fna de Marràqueix no hi obrís un centre comercial i en canvi fos Patrimoni de la Humanitat.També va fer de reporter en els conflictes de Bòsnia, Txetxènia, Palestina o Algèria. “És un d’aquells escriptors que al mateix temps que treballa la seva intimitat i la seva consciència, s’obre i es preocupa de la història moderna i del dolor del món”, diu Tarrida.

Goytisolo va deixar d’escriure ficció amb 'Telón de boca' (2003) i la seqüela 'El exiliado de aquí y allá' (de 2008, any en què rep el Premi Nacional). “Tinc la impressió que ja he dit tot el que havia de dir. No he escrit mai per guanyar-me la vida, sinó que m’he guanyat la vida per poder escriure”, va dir a l’ARA el 2011. Galàxia Gutenberg va començar a publicar les seves “obres incompletes” el 2015. Les anomenava així perquè havia deixat obert l’últim volum, ja que es va mantenir actiu fins l’últim any. “Els responsables del seu llegat decidiran què es fa amb el que té escrit”, assegurava ahir el seu editor.