Mor Philip Roth, l'escriptor que va explorar sense por la història i el desig
L'autor va despertar molta polèmica amb obres com 'El trastorn de Portnoy' o 'La marca humana'
BarcelonaPhilip Roth escrivia l'any passat al 'New Yorker' que quan era adolescent va començar a descobrir molts escriptors nord-americans anant a la biblioteca pública de Newark. Els llegia per entendre on vivia. Roth, que ha mort aquest dimarts als 85 anys a la ciutat de Nova York a causa d'una insuficiència cardíaca, també escrivia per entendre. A les seves novel·les explora les famílies jueves, el sexe, els ideals nord-americans i la traïció d'aquests ideals, la identitat i, amb un gran sentit de l'humor, el cos i el desig, sobretot el masculí. A 'El pit' (1976) converteix un home obsessionat amb els pits femenins en un gran pit i descriu tot tipus de detalls sensorials. A 'El trastorn de Portnoy', Alexander Portnoy, jueu americà de 33 anys, confessa durant llargues sessions a l'analista la seva obsessió pel sexe.
Roth és, amb Saul Bellow i John Updike, un dels grans noms de la literatura nord-americana. "Updike i Bellow posen llum al món, revelen el món tal com és ara. Jo excavo un forat i poso llum en aquest forat", va dir l'escriptor. Roth no va aconseguir guanyar mai el Nobel de literatura però va guanyar molts altres premis com el Pulitzer, el Man Booker International Prize o dos National Book Awards. Una de les seves obres més emblemàtiques és la trilogia sobre l'Amèrica de després de la Segona Guerra Mundial, 'Pastoral americana', on el seu protagonista, Seymour Levov, un autèntic creient en l'ideal de vida americà, ha de fer front a la part fosca del seu país; 'La marca humana', on Roth fa mofa del puritanisme hipòcrita dels Estats Units, i 'Em vaig casar amb una comunista', el tema central de la qual és la caça de bruixes de McCarthy. En tots aquests llibres Roth s'introdueix en les vides de persones ordinàries i explica com s'enfronten als dilemes del seu temps. La història no és només l'escenari sinó que està en la ment dels seus personatges. I Roth ho narra tot amb un gran sentit de l'humor. A 'La marca de l'home', un dels seus personatges és un veterà de la Guerra del Vietman. Per superar el trauma de la guerra va a un restaurant xinès amb un grup de suport. Hi ha sempre una gran crítica. També a 'La marca humana' fa una llarga reflexió sobre una frase que considera terrible: "Tothom ho sap".
A Roth no li agradaven les etiquetes. No es considerava un escriptor jueu americà. "Això no té cap significat per a mi", deia. "No soc americà, no soc res", afirmava. Roth va deixar d'escriure quan va voler. Va ser el 2012, després de publicar 'Nèmesi', quan va dir que ja en tenia prou. Va explicar que volia deixar "l'hàbit fanàtic" d'escriure i experimentar una altra forma de vida. Va assegurar que volia tornar a llegir alguns dels seus autors preferits: Dostoievski, Conrad, Turgenev, Hemingway. I, quan acabés, rellegir tots els títols que ell havia escrit, començant per 'Nèmesi'. Va dir també que no escriuria cap més llibre perquè segurament seria un fracàs: "Qui necessita llegir un altre llibre mediocre?", va dir.
El 2012 Roth va anunciar, amb 78 anys, que deixava d'escriure.
Roth tenia una llengua mordaç i ràpida i una faceta còmica –podia imitar moltes veus– que desplegava només davant els seus amics. Era l'oposat a un home flegmàtic. No tenia camins prohibits i s'atrevia amb tot. Quan el 1959 va publicar 'Defender of the faith' (Defensor de la fe) al 'New Yorker' va rebre moltes crítiques. Ell, que era jueu, s'havia atrevit a fer mofa dels jueus. En una de les cartes l'acusaven de fer més mal que totes les organitzacions antisemites juntes. Tot plegat no el va espantar gens. No es va mossegar mai la llengua.