Mor Marisa Paredes, l'elegància del cinema espanyol

BarcelonaL'actriu Marisa Paredes, una de les intèrprets més destacades del cinema i el teatre espanyol, ha mort als 78 anys, segons informa l'Acadèmia del Cinema Espanyol, institució que ella mateixa va presidir del 2000 al 2003. Paredes va guanyar el Goya d'Honor el 2018 i va protagonitzar títols emblemàtics com La flor de mi secreto i Entre tinieblas, de Pedro Almodóvar, director amb qui va treballar en repetides ocasions. La seva elegància natural i una innegable facilitat per al melodrama la van convertir en la gran actriu de caràcter del cinema espanyol, una consideració que la incomodava. "Jo no soc una diva ni una gran dama, només m’hi assemblo –explicava a l'ARA el 2018–. T'asseguro que podria interpretar una dona de fer feines".

La seva resistència al rol de diva tenia molt a veure amb els seus orígens humils. Nascuda a Madrid el 1946, Paredes era filla d'un treballador d'una fàbrica de cervesa i de la portera de l'edifici on va néixer l'actriu ("Literalment: la mare va trencar aigües a la porteria i em va tenir allà", assegurava). Vivia a la madrilenya plaça de Santa Anna, envoltada de teatres, i veient passar els actors anant cap a la funció, i es va enamorar d'un món que "no tenia res a veure amb la por i la negror de la dictadura". Va estudiar art dramàtic al conservatori madrileny i als quinze anys va debutar al teatre mentint sobre la seva experiència.

Noia Almodóvar

Després de dues dècades actuant al teatre i la televisió –amb feines importants a Estudio 1– i fent papers petits en pel·lícules com El mundo sigue (1965), Carola de día, Carola de noche (1969), El perro (1977) i Ópera prima (1980), el 1983 arriba la primera col·laboració amb Pedro Almodóvar: el seu personatge d'Entre tinieblas, la monja Sor Estiércol, aficionada a la pastisseria i les drogues al·lucinògenes, està en els antípodes dels personatges posteriors que interpretaria amb el director manxec, que a partir de Tacones lejanos troba en Paredes l'aliada perfecta per explorar el melodrama arravatat. Si en aquell film de 1991 era la cantant de cançons d'amor Becky del Páramo, a La flor de mi secreto (1995) seria l'escriptora de novel·la romàntica Leo Macías encadenada a un contracte editorial abusiu i a una relació tòxica amb un marit militar. Amb Almodóvar repetiria en papers més petits però sempre sucosos com els d'Hable con ella, Todo sobre mi madre (sensacional com a diva teatral)i La piel que habito, convertida en una intèrpret clau de l'univers del cineasta manxec.

Però Almodóvar no va ser l'únic director amb qui Paredes va forjar una aliança especial. El mexicà Arturo Ripstein va reconèixer el talent especial de l'actriu per al melodrama i la va convertir en protagonista d'un títol essencial del cinema mexicà com Profundo carmesí (1996) i, poc després, de l'adaptació de García Márquez El coronel no tiene quién le escriba (1999). Però la dimensió internacional de l'actriu no es va limitar al cinema mexicà: també va treballar amb autors de renom com Amos Gitai (Golem, el 1992), Raoul Ruiz (Tres vides i una sola mort, el 1996, amb Marcello Mastroianni), Alain Tanner (Jonas & Lila, el 1999), Manoel de Oliveira (Espelho mágico, el 2005) i fins i tot va tenir un petit paper (la mare desconfiada de Nicoletta Braschi) a l'oscaritzada La vida és bella de Roberto Benigni.

Però la carrera de Paredes és excepcional per la quantitat i qualitat dels seus treballs, que inclouen obres tan fosques i pertorbadores com el debut d'Agustí Villaronga (Tras el cristal, del 1987) o l'agredolça i nostàlgica comèdia Tierno verano de azotea y lujurias (Jaime Chávarri, 1993), on interpreta amb ironia la madura i famosa actriu de teatre de qui s'enamora Gabino Diego. Altres obres notables van ser La reina anónima (1992), en què Gonzalo Suárez la reunia amb l'altra gran musa almodovariana, Carmen Maura, una dècada després d'Entre tinieblas; i també El espinazo del diablo, de Guillermo del Toro; Frío sol de invierno, de Pablo Malo, i el melodrama coral Petra, de Jaime Rosales, per la qual van nominar-la al Gaudí el 2017.

La presidenta activista del 'No a la guerra'

L'any 2000 va assumir la presidència de l'Acadèmia del Cinema Espanyola durant tres anys, un període convuls políticament que ha passat a la història pel seu enfrontament amb el govern del PP de José María Aznar, que va culminar en la famosa gala del No a la guerra dels Goya de 2003, que va coincidir amb l'escalada de la Guerra de l'Iraq. “No hem de tenir por de la cultura, només de la ignorància i la guerra”, va dir en el seu discurs com a presidenta aquell dia. "No me'n penedeixo –va explicar a l'ARA el 2018–. De fet, és del que més orgullosa em sento del que vaig fer com a presidenta. Aquell dia nosaltres vam ser la veu de la gent. Va ser la meva millor pel·lícula".

El seu palmarès inclou el Premio Nacional de cinematografia, el premi de la Unió d'Actors per Tacones lejanos i cinc Fotogramas de Plata, però el seu únic Goya és, curiosament, l'honorífic que va rebre el 2018 per la seva trajectòria. “La vida d’una actriu és com un carrusel, com la roda de la fortuna”, va dir aleshores. La seva va ser també un exemple de compromís amb la professió, curiositat i talent. Ella només li posava una pega, a la seva carrera: no haver fet més comèdia. "Ja estic cansada de plorar i de fer drames", reconeixia. I sentit de l'humor no li faltava, com va demostrant interpretant a la Reina Sofia al telefilm Felipe y Letizia, de Joaquim Oristrell. "Un dia vaig coincidir amb l’antiga reina en un acte –recordava després–. Jo pensava: «Ai, Déu meu, a veure què diu». I quan em va tocar saludar-la es va acostar i em va dir: «Em va agradar molt com vas fer de mi». I no era fàcil, amb aquell accent tan estrany que té".