Mor el músic Quincy Jones als 91 anys

BarcelonaEl músic nord-americà Quincy Jones ha mort aquest diumenge als 91 anys a Los Angeles, "envoltat de la família", tal com ha informat el seu representant, Arnold Robinson. "Amb el cor trencat hem de compartir la mort del nostre pare i germà. I encara que és una gran pèrdua per a la família, celebrem la vida que va viure i sabem que mai hi haurà ningú com ell", diu la família.

Efectivament, Quincy Jones va ser únic, sobretot com a productor. La seva màgia és evident en algunes de les fites més rellevants de la música popular nord-americana del segle XX, com ara els discos de Michael Jackson Off the wall (1979), Thriller (1982) i Bad (1987). El seu currículum com a productor també inclou àlbums de Frank Sinatra, Aretha Franklin, Dizzy Gillespie, Sarah Vaughan, Donna Summer, George Benson i Little Richard, entre d'altres. És a dir, forma part d'alguns dels capítols principals de la història musical dels Estats Units, especialment del jazz, el pop, el soul i la música disco. Quincy Jones és el tercer artista que més premis Grammy ha guanyat, 28, per darrere de Beyoncé (32) i George Solti (31). També va ser el productor de We are the world (1985), composta per Michael Jackson i Lionel Richie i interpretada amb finalitats benèfiques (apaivagar la fam a Etiòpia) per un estol d'estrelles com ara Stevie Wonder, Bob Dylan, Tina Turner, Bruce Springsteen, Dionne Warwick i Al Jarreau, entre d'altres.

A més a més, va ser un destacat compositor de bandes sonores de pel·lícules com A sang freda (Richard Brooks, 1967), En la calor de la nit (Norman Jewison, 1967), Un home per a Ivy (Daniel Mann, 1968), La fugida (Sam Peckinpah, 1972), El mag (Sidney Lumet, 1978) i El color púrpura (Steven Spielberg, 1985), entre d'altres. Tot i no guanyar cap Oscar, sí que va tenir set nominacions.

Nascut a Chicago el 14 de març del 1933, i instal·lat amb la família a Seattle el 1945, Quincy Jones es va introduir en la música com a trompetista, i de seguida va destacar com a arranjador. El jazz va ser el seu primer camp d'acció, sobretot quan va començar els estudis a l'escola de música de Berklee, a Boston. El gran salt va arribar quan va formar part de la banda de Lionel Hampton, per a qui també va fer arranjaments. També va treballar amb Ray Charles, Sarah Vaughan, Dinah Washington, Count Basie i Duke Ellington. Paral·lelament, va anar desenvolupant una carrera com a líder, navegant en diferents tendències del bebop i el modern jazz. El primer àlbum al seu nom va ser This is how I feel about jazz (1957). Entre aquest disc i Back on the block (1989), Jones va recórrer diferents camins del jazz, el pop i el soul, una trajectòria culminada amb èxits com Ai no corrida, una de les cançons de l'àlbum The dude (1981).

El llibre Q: the autobiography of Quincy Jones (2001) –traduït al castellà per Luis Murillo Fort per a Libros del Kultrum el 2021– és un testimoni imprescindible de la cultura musical de la segona meitat del segle XX. A més d'aportar tota mena de coses sobre la vida personal de Jones –com ara els matrimonis amb Jeri Caldwell (1957-1966), Ulla Andersson (1967-1974), Peggy Lipton (1975-1989) i Nastassja Kinski (1991-1995)–, explica la manera de fer de cantants com Frank Sinatra, Ella Fitzgerald i Sarah Vaughan, els detalls que els feien tan grans. "Frank [Sinatra] havia crescut cantant amb big bands i sabia sonar com un instrument de vent; per tant, mai perdia el pols de la cançó. El seu swing era impressionant", deia sobre Sinatra, per a qui va fer arranjaments als discos It might as well be swing (1964) i Sinatra at the Sands (1966), un àlbum compartit amb Count Basie i el mateix Quincy Jones. A Sinatra també li va produir l'àlbum L.A. is my lady (1984).

D'Ella Fitzgerald en destacava que li agradaven "els arranjaments que li donaven llibertat per cantar" i que li permetien "embriagar-se amb l'orquestra". En canvi, Sarah Vaughan s'estimava més els arranjaments sofisticats, "amb canvis d'acords més suggerents". Tot aquest coneixement adquirit de primera mà durant els anys cinquanta va ser fonamental perquè Jones desenvolupés la carrera com a productor, amb fites com la trilogia de platí de Michael Jackson.

L'èxit amb Michael Jackson

"Vaig conèixer Michael Jackson el 1972, en una festa a casa de Sammy Davis a Los Angeles", explicava Quincy Jones a l'autobiografia. Tanmateix, no van treballar junts fins que el cineasta Sidney Lumet li va demanar al productor que supervisés la banda sonora d'El mag, adaptació en clau afroamericana d'El màgic d'Oz, amb Diana Ross i Michael Jackson com a protagonistes. "Personalment, el millor d'El mag va ser el Michael, a més de poder treballar per fi amb [els compositors] Nick Ashford i Valerie Simpson", recordava. Segons Jones, Jackson es va presentar un dia a casa seva. "Em va dir: «Estic preparant material per fer el meu primer disc en solitari per a Epic Records. ¿Podries ajudar-me a trobar un productor?»" Jones tenia molta feina, però va contestar que hi pensaria. Al cap d'un temps, mentre treballaven en El mag, va proposar-li ser ell el productor. La discogràfica, però, no ho veia clar, perquè considerava que Jones era massa jazz per al pop. "M'és igual el que penseu. El Quincy produirà el disc", va dir Jackson. El resultat va ser Off the wall (1979), i l'ampliació de la tessitura de la veu del cantant, tant pel que fa als greus com als aguts. L'entesa va ser extraordinària, avalada a més per unes vendes molt sucoses. Així doncs, tots dos van repetir a Thriller (1982) i Bad (1987), i van culminar una trilogia històrica.