Mor Neil Simon, autor de 'L'estranya parella'

Barcelona“Sempre que els espectadors riuen em sento bé –escrivia Neil Simon, mort ahir a Nova York als 91 anys, al primer volum de les seves memòries, 'Rewrite' (1996)–. És un senyal d’acceptació. Tenint en compte que les rialles, quan era petit, volien dir seguretat, perquè no eren tan freqüents com els cops de porta i les llargues desaparicions del pare, sentir-les al teatre era reconfortant”. Simon passarà a la història gràcies al seu talent per a la comèdia –que abunda en obres com 'L’estranya parella' i 'El bon doctor'– i a la capacitat gairebé sobrenatural per encadenar èxits a Broadway, on la competència ha sigut i encara és ferotge.

El crític Clive Barnes va sentenciar en un dels seus articles que Neil Simon estava “destinat a ser ric, a tenir èxit i a ser poc valorat”. Entre el 1965 i el 1980, els anys en què la repercussió de les obres de Simon va ser més important, a Broadway s’hi van representar més de 9.000 funcions de textos signats per ell, xifra que cap altre dramaturg ha igualat. El 1966, any de l’estrena del musical 'Sweet charity' i de la comèdia 'The star-spangled girl', Simon podia presumir de tenir quatre obres en cartell a la popular avinguda novaiorquesa.

Nascut el 1927 al Bronx, Neil Simon va començar a treballar com a guionista d’humor per a la Warner Brothers acompanyat del seu germà gran, Danny. A la comèdia televisiva 'Your show of shows' va escriure alguns dels gags més recordats acompanyat de dos talents que també farien fortuna en el món de la comèdia, Mel Brooks i Woody Allen: tots tres eren fills de jueus nord-americans. “L’herència jueva va ser fonamental per a Simon –explica Susan Koprince en un dels assajos de referència sobre l’autor, 'Understanding Neil Simon' (2002)–. És un mestre a l’hora de retratar personatges que s’humilien a si mateixos i que fan mofa de la cultura de la qual provenen”.

Les dues cares de la vida

“La meva visió sempre ha sigut la mateixa: la vida és sorprenentment trista i alegre al mateix temps –deia el dramaturg–. No puc pensar en cap situació divertida que alhora no impliqui dolor”. Si Neil Simon va fer el salt al teatre el 1961 amb 'Come blow your horn' –que va reescriure vint vegades abans de quedar-ne satisfet– va ser per escapar del ritme de treball frenètic que portava a la televisió. Un any després va aconseguir la primera de les setanta nominacions als premis Tony –en va guanyar tres– amb el musical 'Little me'. La consagració de Simon, però, va arribar el 1965 gràcies a la comèdia negra 'L’estranya parella', on dos amics de mitjana edat conviuen conflictivament després que la dona d’un d'ells l’hagi fet fora de casa. Simon va signar ell mateix el guió per a l’adaptació cinematogràfica del 1968, interpretada per Walter Matthau i Jack Lemmon i dirigida per Gene Saks.

'L’estranya parella' es va convertir ràpidament en un èxit internacional, amb muntatges a Anglaterra, França, Escòcia i a molts estats dels Estats Units. A Catalunya s’ha pogut veure en diverses ocasions: la més coneguda és la que van portar a escena el tàndem format per Paco Morán i Joan Pera el 1994. Va estar en cartell durant més de cinc anys al teatre Borràs i es va acomiadar de la cartellera amb una funció al Palau Sant Jordi, on van assistir 14.790 espectadors, xifra que va suposar el rècord Guinness mundial de més entrades venudes per a una representació teatral.

Al llarg d'una trajectòria que es va tancar el 2003 amb 'Rose's dilemma', l'última obra –estrenada a Los Angeles–, Neil Simon va guanyar tres premis Tony, un premi Pulitzer i el Globus d'Or per al guió de 'La noia de l'adéu', de Herbert Ross, protagonitzada per Richard Dreyfuss i estrenada el 1977.

Els personatges de Simon són “imperfectes, figures antiheroiques que en el fons amaguen éssers humans decents”, sintetitza Susan Koprince. Es pot comprovar en obres que s’han vist a Catalunya com 'Descalços pel parc' (1963), 'El bon doctor' (1973) i 'Rumors' (1988). “Escriure és la fugida d’un món que m’atabala –assegura Simon a les memòries–. M’agrada estar sol en una habitació. És gairebé una forma de medicar-me, una investigació de la meva pròpia vida”.