Mor Neus Català, la veu guerrera de l'infern nazi
Va sobreviure a Ravensbrück i fins als 103 anys va lluitar per reivindicar la memòria de les seves companyes combatents
BarcelonaNeus Català va plantar cara als nazis, va lluitar a la Resistència francesa i va sobreviure a l'horror de Ravensbrück. Quan va ser alliberada de l'infern, el 5 de maig del 1945, es va prometre no oblidar les companyes. Fins al final es va mantenir fidel a la seva lluita per la memòria: "Vaig intentar oblidar el patiment, però el que m'ha obligat a recordar coses és la voluntat de recuperar la memòria de les altres", explicava. Menys de 20 anys després d'haver sortit de l'infern de Ravensbrück va recórrer tot França buscant el testimoni de les seves companyes de lluita. Reivindicava que elles també van donar la vida per la llibertat, però se'ls han dedicat poquíssims monuments. Va relatar la història de totes aquestes lluitadores a 'De la resistencia y la deportación: 50 testimonios de mujeres españolas', publicat per primera vegada el 1984 per l'editorial Adgena, reeditat el 2000 i altra vegada el 2015 amb motiu del centenari de l'autora.
Va voler saber què els havia passat a les seves companyes anys després. "Com altres supervivents, ella era conscient que era moltes veus; havia vist morir moltes companyes i va voler donar veu a les mortes i a les supervivents", explica l'escriptora especialista en literatura testimonial Marta Marín-Dòmine. Recordar, reviure, no era gens fàcil. Al principi no volia explicar res davant els seus dos fills, el Lluís i la Margarita. "No només es va comprometre a difondre l'infern, sinó que el va reviure; molta altra gent no n'ha sigut capaç –reflexiona Jaume Claret, director del grau d’història, geografia i història de l’art (UOC-UdL)–. Va assumir la càrrega de moltes altres dones que van ser doblement invisibles perquè eren víctimes i dones". Català és una de les poques dones deportades del llibre de Montserrat Roig 'Els catalans als camps nazis', i Carme Martí va convertir la vida d'aquesta dona valenta en una novel·la colpidora: 'Un cel de plom' (Amsterdam).
Aquesta dona tossuda i valenta, filla d'una família de camperols, nascuda als Guiamets, al Priorat, el 1915, ha mort als 103 anys, tranquil·lament al llit i envoltada pels seus fills i per la gent que estimava. La cerimònia d'acomiadament pública es farà dimarts a Móra la Nova (Ribera d'Ebre), a les 12 del migdia, i Català serà enterrada als Guiamets. Avui diumenge hi ha la capella ardent al tanatori de Móra d'Ebre, on la consellera de Cultura, Ester Capella, i l'exconseller d'Interior Joan Saura han volgut donar el condol a la família. Demà continuarà al tanatori de Móra d'Ebre i dimarts hi haurà la cerimònia al tanatori de Móra la Nova, una cerimònia que Capella ha assegurat que serà equiparable a un funeral d'estat.
Volia estudiar infermeria, però l'esclat de la Guerra Civil li va truncar el somni de treballar en un hospital. Es va afiliar a les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya i després al PSUC. Quan els franquistes van entrar a Barcelona, el 1939, Català va creuar la frontera francesa amb 180 nens. Amb ells va fer un llarg viatge des de la colònia de les Acàcies, a Premià de Dalt, fins a Darnius, Portbou i el Voló. Els perseguien els bombardejos. Català recordava amb tristesa l'entrada a França. Els tiraven trossos de pa i ella cridava: "No agafeu pa, que es burlen de nosaltres!"
Amagant guerrillers des del dia que es va casar
A França es va casar amb Albert Roger el 29 de desembre del 1942 i va entrar a la Resistència francesa. Sempre explicava que el mateix dia de noces van començar a amagar guerrillers. Amb l'ocupació alemanya, no només ocultava maquis, sinó que passava missatges –se'ls amagava als cabells–, obtenia armes i feia sabotatge. "L'exèrcit alemany anava ocupant França i nosaltres sabotejàvem tot el que podíem per posar-los obstacles", deia aquesta combatent obstinada.
A ella i al seu marit els van detenir l’11 de novembre del 1943. Tenia aquell instant clavat a la retina: “Els alemanys van envoltar casa nostra, armats amb metralladores i bombes de mà”. Després va venir un periple per presons –el primer interrogatori va ser a Périgueux i després la van traslladar a Llemotges– i les tortures. El gener del 1944 un SS li va fer aquest anunci: “Ara comença un viatge molt llarg en tren. Allà on aneu hi estareu molt bé, és com una casa de repòs”. El seu marit no sobreviuria a l'infern nazi.
La van condemnar a treballs forçats a perpetuïtat. Va arribar a Ravensbrück la nit del 3 de febrer del 1944 i la van fitxar com a Neige Roger. Era el número 27534. Relatava que no tenia records en color: el camp nazi només el podia evocar en blanc i negre. Hi havia una imatge que la perseguia, un grup de dones que va veure a l'entrar al camp: "Eren dones, però en veure-les ens vam pensar que eren mortes i que sortien d'una tomba. Totes uniformades, totes malaltes, totes lletges i fetes unes pelleringues... La intenció dels nazis era que deixéssim de ser persones per esdevenir números. Ens van posar una injecció per eliminar la menstruació; deien que així seríem més productives", recordava. D'aquell infern encara podia sentir els brams de dolor de les mares a qui havien mort els fills, i no podia oblidar com obligaven les dones a fer de botxins i penjar les companyes, o com algunes es llançaven contra les tanques de filferro electrificades perquè ja no podien més. De caràcter fort i rebel, sempre deia que la solidaritat la va ajudar a sobreviure. El març del 1944 la van enviar a Holleischen, un petit camp que depenia de Flossenbürg. Fins i tot amb els nazis al clatell feia sabotatge.
La lluita des de l'exili
Després de la Segona Guerra Mundial va viure exiliada a França. Es va tornar a casar, amb un altre exiliat, Félix Sancho, amb qui va tenir la Margarita i el Lluís. No s'esperava poder ser mare, perquè creia que no podria tenir fills pels experiments que havia patit al camp nazi. Mai va deixar ni la política ni la lluita. El 1962, de manera clandestina i amb altres companys que havien patit la deportació, va crear l'Amical de Mauthausen. Va col·laborar amb Montserrat Roig en el llibre 'Els catalans als camps nazis' (Edicions 62). Català recordava amb molt d'afecte les converses amb Roig, que al pròleg del seu llibre va escriure: "No puc oblidar les converses amb Neus Català al barri llatí parisenc".
"Des del primer moment va participar en el projecte d'un memorial de Ravensbrück amb antigues presoneres de diferents països. Ho feia sola i pagant-ho de la seva butxaca; no tenia cap govern al darrere però volia demostrar al món que hi havia deportades espanyoles", diu Teresa del Hoyo Calduch, portaveu de l'Amical de Ravensbrück. Era l'única supervivent del Comitè Internacional de Ravensbrück, creat el 3 de febrer del 1965. "El Museu de Ravensbrück, construït en l'antic búnquer de les cel·les de càstig, té una cel·la per a cada comunitat nacional –explica Del Hoyo Calduch–. Com que Espanya no hi va tenir delegació oficial fins al 1977, les deportades espanyoles no hi tenien cap cel·la, i va ser la Neus la que la va reivindicar i la va aconseguir després de lluitar 30 anys".
Amb la mort de Franco, Català va tornar amb el seu marit a Catalunya. La Generalitat de Catalunya la va guardonar amb la Creu de Sant Jordi el 2005, i posteriorment, el 2006, va ser escollida Catalana de l'Any per la seva tasca de defensa de la memòria de les més de 92.000 dones que van morir a Ravensbrück. El mateix any també va rebre el premi Alternativa, que dona Esquerra Unida i Alternativa. Va passar els últims anys al poble on va néixer, els Guiamets.
"La llibertat es conquereix cada dia"
En un homenatge que li van fer a Ripollet, també el 2006, va demostrar la seva vitalitat. Es va acomiadar amb un "Visca la República!" i va recordar: "S'ha de lluitar sense parar perquè la llibertat es conquereix cada dia". "Va obrir la porta, a Catalunya i a Espanya, a la història de la deportació femenina, a la capacitat de resistència de moltes dones que no només van patir, com els homes, la mort i les tortures, sinó també els abusos, les agressions sexuals i la maternitat als camps de concentració", explica Jordi Guixé, director de l'Observatori Europeu de Memòries. Al pròleg de la reedició que es va fer de 'De la resistencia y la deportación: 50 testimonios de mujeres españolas', els fills de la Neus relaten com la seva mare es va mobilitzar en el París de la postguerra per ajudar els refugiats i els opositors a la dictadura i com va lluitar perquè les dones no fossin oblidades: “La seva joventut consagrada i, sens dubte, desconeguda havia sigut un malson. Estaven sepultades, sense senyals d’identitat. La Neus mai va dubtar de la finalitat d’aquest llarg camí. No es tractava de posar punt final al record”. Neus Català és tot un símbol d'aquesta batalla diària.
La lluita a França
"Les dones vam combatre els nazis. Ens vam incorporar de mil i una maneres al combat. No vam ser simples auxiliars, vam ser combatents. Del nostre sacrifici, de la nostra sang freda, de la nostra rapidesa depenia moltes vegades la vida de desenes de guerrillers".
La condemna
"Ens acorralaren en un pati, i, sense judicis, anaven anunciant el nostre destí. A algunes les condemnaren a mort i a mi a treballs forçats a perpetuïtat. Mentre hi ha vida, hi ha esperança!, vaig contestar rient com una boja".
L’infern
"Eren dones, però en veure-les ens vam pensar que eren mortes que sortien d’una tomba. Totes uniformades, totes malaltes, totes lletges i fetes pelleringues... La intenció dels nazis era que deixéssim de ser persones per esdevenir números".
La reivindicació
"Vaig intentar oblidar el patiment, però el que m’ha obligat a recordar és la voluntat de recuperar la memòria de les altres. Algunes va costar que parlessin, altres estaven ressentides perquè els companys de lluita les havien fet invisibles, i altres de seguida van voler explicar la seva història".
Desperteu!
"Hi ha dones fantàstiques i molt preparades, però encara estem poc representades al Parlament, tant al català com a l’espanyol. Jo sempre dic: «Desperteu! Vam ser un moviment que semblava que ens havíem de menjar al món i ara estem callades; ara que tenim uns drets, no els sabem fer servir»".