Mor Roger Corman, l'heroi del cinema independent i el gegant de la sèrie B

Barcelona"Les seves pel·lícules van ser revolucionàries i iconoclastes, i van capturar l'esperit d'una època. Quan li van preguntar com li agradaria que el recordessin, va dir: «Jo era cineasta, només això»". La cita la recull el comunicat amb què la família ha informat que Roger Corman va morir el dijous 9 de maig a Santa Monica (Califòrnia) als 98 anys. Director, productor i mestre de joves rebels, el llegat de Corman són les seves pel·lícules, algunes tan memorables com les adaptacions de relats d'Edgar Allan Poe protagonitzades per Vincent Price, i el seu model de producció, però també la intuïció per descobrir actors com Robert De Niro i Jack Nicholson i per donar suport al principi de les seves carreres a directors que revolucionarien Hollywood com Martin Scorsese, Francis Ford Coppola i Peter Bogdanovich, a més de Joe Dante, John Sayles, Jonathan Demme, Ron Howard, James Cameron...

"La meva carrera ha sigut una anomalia a Hollywood. M'han dit de tot, des de rei de la sèrie B fins a Papa del cinema pop. He dirigit més de cinquanta films independents de pressupost baix i n'he produït i/o distribuït més de dos-cents cinquanta per a les meves companyies, New World Pictures i Concorde/New Horizon", explicava el mateix Corman en la introducció al llibre del 1990 How I made a hundred movies in Hollywood and never lost a dime (Com vaig fer cent pel·lícules a Hollywood sense perdre un cèntim; editat en castellà per Laertes).

Aquesta anomalia inclou films dirigits per Roger Corman com La caiguda de la casa Usher (1960), L'home amb raigs X als ulls (1963), Els àngels de l'infern (1966), La matança del dia de Sant Valentí (1967) i Maleïda mare (1970). També va ser heroica la seva feina com a distribuïdor de cinema europeu i japonès als Estats Units. "M’agrada molt la feina dels directors europeus i vaig distribuir films de Federico Fellini, Ingmar Bergman, François Truffaut, Alain Resnais o Akira Kurosawa. Bergman havia fet Crits i murmuris (1972) i vaig pensar que no tindria una bona distribució. I nosaltres érem prou forts per aconseguir-ne les condicions correctes. Sense perdre diners, esclar. Bergman va tenir l’èxit més gran que havia tingut mai. Així que altres directors europeus van venir després cap a nosaltres", deia Corman a l'ARA el 2016, quan va rebre un premi honorífic al Festival de Locarno.

Roger Corman va néixer a Detroit el 5 d'abril del 1926. Quan tenia 14 anys, la família es va traslladar a Beverly Hills (Califòrnia). Tot feia pensar que seguiria el camí del pare i seria enginyer. De fet, es va llicenciar en enginyeria industrial, però va triar el cinema. Va començar fent de missatger a la Fox el 1948, i sis anys després ja feia de guionista i productor: Highway dragnet (1954), dirigida per Nathan Juran, va ser la primera pel·lícula en què Corman va aparèixer com a "escriptor i productor associat". D'aquella experiència en va treure dues conclusions: si vols que es respectin les teves idees, és millor que tinguis el control de la producció, i el sistema de Hollywood, fins i tot en rodatges de poc pressupost, era ineficaç. "Es podia haver rodat d'una manera més competent", deia Corman. Això va guiar tota la seva carrera.

Un camí propi a Hollywood

Corman va trobar un camí propi als anys 50 i 60, quan el cinema nord-americà va haver d'entomar una successió de crisis: la competència de la televisió, els sobrecostos de les superproduccions i el desencaix entre els canvis culturals promoguts per la joventut i l'obsolet codi Hays de censura. En aquell context, Corman va fer la seva. Les seves primeres pel·lícules com a director es movien dins l'anomenada sèrie B, cinema de gènere en un sentit ampli: westerns com Cinc revòlvers a l'oest (1955), La dona apatxe (1955) i La dona d'Oklahoma (1956); films de ciència-ficció més o menys terrorífica o apocalíptica com La bèstia d'un milió d'ulls (1955), El dia de la fi del món (1955), L'atac dels crancs gegants (1957) i La dona vespa (1959); incursions en el cinema noir com Swamp women (1956) i Teenage doll (1957), i pel·lícules juvenils com Rock all night (1957) i Carnival rock (1957) que aprofitaven l'èxit dels autocinemes entre els joves. És a dir, estava creant a partir dels elements fundacionals de la cultura popular nord-americana: el western, la ciència-ficció pulp, el terror, la literatura policíaca i el rock'n'roll.

Aquella productivitat (25 pel·lícules dirigides en cinc anys!) va anar més enllà de la formació d'un ofici. Corman va entrar en la dècada dels 60 amb un segell d'autoria, evident sobretot a partir de La botiga dels horrors (1960), protagonitzada per Jack Nicholson, un film rodat en dos dies que va esdevenir una pel·lícula de culte. "Quan vaig fer La botiga dels horrors estava creant un gènere nou: la comèdia negra de terror [...] Un cinema més cínic, tenebrós i divertit", deia Corman. Aquest estil ja l'havia apuntat a Una galleda de sang (1959), i el va consolidar a El monstre del mar encantat (1961). Tanmateix, no era home d'un sol camí, i el 1960 va començar el que seria un dels cicles de pel·lícules més interessants de la seva filmografia: les adaptacions de relats d'Edgar Allan Poe.

Edgar Allan Poe i Vincent Price

El que la productora britànica Hammer havia fet amb la literatura de terror europea, sobretot amb Dràcula, i amb actors com Christopher Lee, Roger Corman ho va fer amb el terror nord-americà i Vincent Price com a actor fetitxe. "Va ser la meva primera opció per a La caiguda de la casa Usher. Era un actor molt sensible que recreava l’extravagància amb intel·ligència. No tenia la intenció de fer més films de Poe, però com que va ser un èxit, em van demanar que en fes un altre i vaig fer El pou i el pèndol, una altra vegada amb ell", recordava Corman a Locarno.

Amb un ús estilitzat i expressionista alhora del color com a troballa estètica, va portar al cinema la fascinació per Poe que havia covat des de l'adolescència. El cicle inclou títols com La caiguda de la casa Usher (1960), El pou i el pèndol (1961), El corb (1963) –totes tres amb guió de l'escriptor Richard Matheson, l'autor de la novel·la Soc llegenda–, L'enterrament prematur (1962) –protagonitzada per Ray Milland–, Històries de terror (1962), La tomba de Ligeia (1964) i la magistral La màscara de la mort vermella (1964), una pel·lícula en què Corman assumeix la influència d'El setè segell (1957) d'Ingmar Bergman. "M'inquietava que la gent m'acusés de plagiar Bergman, i per això vaig deixar passar uns anys abans de fer La màscara de la mort vermella", diu a l'autobiografia.

"Els films de Poe van rebre l'atenció de la crítica, primer a Europa i després als Estats Units. Penso que va ser així, si més no parcialment, per com integrava el simbolisme a la història, i també perquè els moviments de càmera, tan aviat sinuosos com en picat, i els angles discordants van contribuir a accentuar el nerviosisme i el pànic", explicava Corman. En van prendre bona nota molts cineastes posteriors, fins i tot Francis Ford Coppola, que va fer d'ajudant de direcció a El terror (1963), i a qui Corman va produir el seu debut com a director, Dementia 13 (1963). A més de Vincent Price, també van treballar en aquesta època dedicada al terror actors com Peter Lorre, Boris Karloff i Lon Chaney Jr.

Motos i rock'n'roll

Roger Corman va trobar en el terror un segell d'autor i un èxit comercial que el van rescabalar del fracàs de The intruder (1961), un film sobre el fanatisme blanc contra la població negra al Sud dels Estats Units. Darrere hi havia "una ferma convicció política i social". Productores com la United Artists i l'AIP no van voler saber-ne res, del projecte, i Corman va tirar pel dret com a productor. The intruder va tenir bones crítiques i es va projectar a la Mostra de Venècia, però diversos entrebancs burocràtics i polítics van afectar la carrera comercial d'una pel·lícula pionera.

Paral·lelament al terror, Corman barrinava altres projectes més connectats amb el present, com Els àngels de l'infern (1966), el film sobre la banda de motoristes que van protagonitzar Peter Fonda, Nancy Sinatra i Bruce Dern. Sense aquesta pel·lícula segurament no existiria Easy rider (1969), una producció impulsada per Peter Fonda (i dirigida per Dennis Hopper) en la qual havia de participar Corman com a productor, però finalment no ho va fer. "Era un bon projecte, però tot sol jo no podia invertir els 300.000 o 400.000 dòlars que costava Easy rider. Només havia finançat pel·lícules de 100.000 dòlars o menys. Evidentment, me'n penedeixo, d'haver-me fet enrere", admetia Corman.

Hollywood estava canviant. Coppola i Scorsese estaven engegant un nou paradigma. Corman n'estava al cas, sempre atent a donar suport a aquests joves rebels. Va produir els debuts de Martin Scorsese (Boxcar Bertha, 1972), Jonathan Demme (Caged heat, 1974), Joe Dante (Hollywood boulevard, 1976) i Ron Howard (Grand theft auto, 1977), com havia fet abans amb Coppola i Peter Bogdanovich (Targets, 1968), i va incloure un jove Robert De Niro a Maleïda mare (1970), la pel·lícula de Corman sobre les peripècies criminals de Ma Barker que va tenir com a protagonista una extraordinària Shelley Winters. Va ser una de les últimes pel·lícules que va dirigir Corman, que als anys 70 va veure com aquells joves rebels que havien après amb ell estaven revolucionant Hollywood.

Hi ha un punt d'inflexió en aquesta història: l'estrena de Tauró (1975), de Steven Spielberg. El crític Vincent Canby va escriure a The New York Times: "Què és Tauró sinó un film de Roger Corman amb molt pressupost". "El que no va dir és que era millor que les meves pel·lícules –admetia Corman a Locarno–. Per primera vegada els grans estudis sabien el que feien, i quan es va estrenar La guerra de les galàxies vaig veure que estaven fent el mateix que nosaltres i que de cap manera nosaltres podíem competir amb aquells pressupostos".

Tanmateix, el nou Hollywood no va ser el final de Corman, que va continuar produint i alimentant el culte a una manera de fer cinema lloada per infinitat de cineastes de diferents generacions, conscients del mestratge d'un home lliure i eficient. "Sempre he sabut planejar la preproducció d’un film. Intentava dissenyar tots els plans abans de començar el rodatge. Potser no ho seguiràs tot fil per randa, però treballaràs de manera més eficient. Les pel·lícules de Poe es feien en tres setmanes".