Mor William Friedkin, el director de 'L'exorcista' i 'French connection'

BarcelonaWilliam Friedkin, un dels gegants de la generació més brillant del cinema nord-americà modern, ha mort aquest dilluns als 87 anys. A principis dels anys 70, French connection (1971) i, sobretot, L'exorcista (1973) el van convertir en el director nord-americà del moment, visibilitzant el relleu generacional de Hollywood que van encarnar ell, Martin Scorsese, Francis Ford Coppola, Brian de Palma i George Lucas, entre d'altres. Friedkin va aportar al cinema nord-americà una energia nova i vibrant i un estil de muntatge fragmentat que provenia dels nous cinemes europeus i de la seva pròpia experiència com a documentalista. Friedkin deixa pendent d'estrena un remake d'El motí del Caine que s'estrenarà en la pròxima edició de la Mostra de Venècia.

Nascut a Chicago el 1935, William Friedkin va començar la seva carrera treballant a la televisió local de la seva ciutat, on afirmava haver dirigit prop d'uns 2.000 programes, la majoria documentals. A mitjans dels 60 va dirigir un episodi de la sèrie Alfred Hitchcock presenta i va debutar en el cinema amb una pel·lícula d'encàrrec (Good times) al servei de l'aleshores molt popular parella de cantants Sonny & Cher. Va continuar polint el seu estil frenètic de càmera i muntatge en títols com La nit de la invenció de l'striptease (1968), fins que French connection el va catapultar a la fama.

"Vaig dirigir French connection en estil documental per crear la sensació que la càmera topava amb l’acció, que no hi havia res escenificat. Volia que el públic se sentís en un documental", explicava Friedkin a l'ARA el 2017 durant la seva visita al Festival de Sitges. L'argument d'aquell thriller que enfrontava un policia (Gene Hackman) amb el cap d'una organització de traficants de droga (Fernando Rey) no era res de l'altre món, però el nervi de la direcció i el muntatge frenètic van deixar el públic bocabadat, especialment en la persecució de cotxes, una de les millors de la història del cinema. Friedkin va guanyar el seu primer i únic Oscar pel seu treball a la pel·lícula.

Un clàssic del cinema de terror

Dos anys després, Friedkin va causar sensació novament amb L'exorcista, que adaptava una novel·la de William Blatty sobre la possessió d'una noia. L'estil sobri i realista de Friedkin i el seu control absolut de la posada en escena van aconseguir el miracle: una pel·lícula de terror nominada a deu Oscars (només en va guanyar dos). A L'exorcista, una de les pel·lícules més influents del cinema de terror, se li atribueix també un ressorgiment de la fe catòlica als Estats Units; la ironia és que Friedkin era jueu. "No m’hi vaig aproximar des d’una perspectiva religiosa sinó per la història –explicava el 2017 a l'ARA–. Pots emocionar-te llegint el Nou Testament sense haver de prendre’t les històries de forma literal. El mateix passa amb L’exorcista".

A continuació, Friedkin va abordar l'ambiciós projecte de rodar un remake d'El salari de la por, el clàssic de Clouzout sobre els homes que condueixen un camió de nitroglicerina a través de camins de cabres dels Andes. La versió de Friedkin, Càrrega maleïda, és un extraordinari exercici de tensió, però els problemes de rodatge van multiplicar el pressupost i quan la pel·lícula no va ser ben rebuda a la taquilla (ni entre la crítica), el romanç entre el director i els estudis es va acabar de cop. En paral·lel, el seu amic George Lucas estrenava Star Wars i rebentava la taquilla. I per a alguns historiadors, la suma dels dos fets marca l'inici del final de l'era daurada del New Hollywood.

La carrera del director, tanmateix, va seguir deixant grans pel·lícules com A la cacera (1980), amb un enorme Al Pacino fent de policia infiltrat en l'escena gai de Nova York per atrapar un assassí en sèrie. Molt criticada en el seu moment pel tendenciós retrat de la comunitat gai, no deixa de ser un thriller fosc i absorbent. El nervi com a director de Friedkin tornaria a brillar a Viure i morir a Los Angeles (1985), una nova intriga criminal a l'estil de French connection, estilitzada i visualment prodigiosa.

Durant les dècades següents es va prodigar poc. Títols menors com La tutora (1990) o el thriller sexual Jade (1994) no el van ajudar a trobar el seu lloc en un Hollywood que tampoc sabia gaire bé què fer amb ell, com es va veure al drama bèl·lic Normes d'intervenció (2000) o al thriller d'acció The hunted (2003), que van passar sense pena ni glòria. Per això es va rebre com una sorpresa la magnífica Killer Joe (2011), drama criminal amb un guió negríssim del dramaturg Tracy Letts i un Mathew McConaughey desencadenat. No la va presentar a Sitges, on va causar furor, però sí que hi va anar uns anys després a rebre el Gran Premi d'Honor en plena ressaca dels fets de l'1-O. "Crec en la pau per a Catalunya, l'única resposta és una solució pacífica i el diàleg", va afirmar en rebre l'homenatge del festival.