Moreno tornà a casa

PalmaL’actual director de la Filarmónica de Málaga, José María Moreno, tornà al teatre Principal com a director convidat per dirigir l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, a més, amb el cor de la Capella Mallorquina, que dirigeix d’ençà que es retirà el seu fundador, Bernat Julià. Per una altra banda, el seu retorn a la seva casa pairal ho fa tot, si més no, més entranyable. El teatre Principal ple de gom a gom. El públic, no cal dir-ho, incondicional. Pel que fa al programa elegit pel mestre, el podríem qualificar d’interessant, que va ser un adjectiu que en una sèrie d’ocasions va utilitzar Moreno per explicar breument i amb molta cura el context de les dues peces que s’interpretarien a continuació. Paraules que va pronunciar tot just després que l’orquestra a les seves ordres iniciàs la vetlada amb l’Obertura d’El caçador furtiu, de Carl Maria von Weber, que va servir per poder gaudir de l’enèrgic tarannà de qui portava la batuta, amb tot un seguit d’indicacions que mostraven el domini de la situació, sense deixar ni el més petit detall sota control.

Era tan sols l’aperitiu d’un programa que, si més no, tan sols pel fet de no ser habitual, el feia d’entrada engrescador i curiós, com és pel fet d’interpretar les Cançons d’un caminant, de Gustav Mahler, que, com amb el cas de la peça de Weber, podríem escriure gairebé tot aquest comentari explicant la peculiar traducció. Lieder eines fahrenden Gesellen, títol original, és un recull de quatre cançons, amb poemes del mateix compositor que li varen servir per donar forma a la seva Simfonia núm. 1, utilitzant la melodia de la segona Lied per a l’obertura de la simfonia i la marxa fúnebre amb què inicia la quarta cançó per al tercer moviment de la mateixa peça. Molt més senzilla que la seva famosa Das Lied von der Erde, escrita per a baríton, el fet que fos interpretada per una soprano la convertia en una versió, però potser per això encara hi aportava valor afegit. La soprano nord-americana en va fer una interpretació brillant, en tots els sentits. Hi va incloure no pocs ornaments i floritures que, sens dubte, li donaven un altre aire més romàntic i agradós en el millor sentit, per la senzilla raó que la seva veu poderosa, dramàtica i al mateix temps encisadora feia la composició molt més atractiva a l’oïda, i en consonància amb els textos que parlen de qui ha perdut pel camí el que pensa que és l’amor de la seva vida, tal com havia succeït a Mahler quan tenia vint-i-quatre anys i, a més, tots sabem que aquest va arribar temps després.

La darrera peça era de, com a mínim, doble satisfacció per a Moreno, dirigint, juntament amb la Simfònica, la Capella Mallorquina. Interpretaren el Requiem for the Living, de Dan Forrest, nord-americà, nascut l’any 1978 i estrenada el 2013 amb no poc èxit. Una missa de difunts on els protagonistes són els que queden, el patiment per la pèrdua. Una composició cantada amb llatí tradicional, amb l’Agnus Dei, interpretat per la veu blanca d’Adrià Sánchez, de nou anys i amb maneres, juntament amb la soprano, i col·locat abans del Sanctus. Aquest es va convertir en el moment cabdal de la peça, interpretat amb molta més intensitat i sentiment que el Vanitas Vanitatum, que subsitutïa el Dies irae habitual, si bé no podem deixar d’esmentar el Lux aeterna final amb Adrià Sánchez, Vanessa Goikoetxea i el tenor del cor, Gerònim Seib, com a solistes. En resum, i indiscutiblement, una peça on preval la bellesa, radiant i amb moltes textures, no exempta de dificultats interpretatives, que tots els protagonistes varen salvar amb nota, mentre Moreno ho agombolava tot amb èmfasi, precisió i una Simfònica que no va estalviar ni mica de talent.