Morrejar-se i fer la revolució: així és el primer premi Anna Pérez Pagès de periodisme cultural

BarcelonaA tots els que ens dediquem al món de la cultura i, més concretament al periodisme cultural, a tots, ens va quedar una cita pendent amb l’Anna Pérez Pagès, una trucada, un espectacle, un menú de migdia, una secció de televisió. Però el que la seva prematura mort ens va prendre ara fa un any, ens ho han tornat les seves amigues del món cultural (Anna Aurich, Gemma Ruiz, Anna Guitart, Júlia Bertran, Clàudia Rius i Neus Masferrer) en forma de premi anual en record del seu llegat. “L’Anna era periodisme rigorós i alegre, per això aquest premi vol defensar el lloc del periodisme cultural i vol ser un lloc de trobada del sector, on morrejar-nos i on fer la revolució”, justificava Ruiz.

Aquest dimarts s’ha celebrat al Teatre Lliure el primer Premi Anna Pérez Pagès de periodisme cultural, que ha recaigut en Carolina Rosich, sotscap de Cultura dels informatius de TV3 i especialista en art i arquitectura. Rosich (Barcelona, 1978) és una altra incansable del periodisme cultural, amb 25 anys de carrera a la televisió marcada pel rigor, la qualitat, l’amor per la cultura i la companyonia, característiques que compartia amb l’homenatjada. El jurat (format per Natza Farré, Manel Carrasco, Llucia Ramis i Juan Carlos Olivares) devia pensar: a qui hauria triat l’Anna? Garantia d’encert. Així que va premiar “el periodisme brillant i rigorós” de Rosich, fet sempre amb vocació de servei des de la finestra privilegiada que és el 3Cat. La guardonada, amb el trofeu dissenyat per CaboSanRoque a la mà, reconeixia Pérez Pagès com “un far, un exemple del millor periodisme” i també de “passió encomanadissa”. Rosich ha defensat el paper del periodisme cultural i com, de vegades a cops de colze, s’ha anat obrint camí als informatius: “Ja no som els últims, ja no som els del final”, celebrava, reconeixent la feina d’equip de tots els seus companys de secció, encapçalats per Toni Puntí, i dels programes culturals de la televisió i la ràdio públiques.

L’acte ha estat presentat amb encant per Glòria Ribera i Oriol Puig Taulé a ritme d’unes satíriques Parole, parole, parole i ha acabat justament amb paraules de record del públic amic. “Perquè l’Anna va pensar el text del seu funeral i es pensava que diria l’última paraula”, deia Guitart, però no va ser així. Els amics hi van dir la seva. Gent com Carme Riera, que va enviar un missatge per dir que la segueix estimant en present; Gemma Ruiz, que enyora les seves abraçades sense demanar res a canvi, i el crític Xavi Pardo, que recordava la cançó que va sonar al funeral: life is better dancing together. Altres anònims recordaven com, senzillament, se la troba a faltar sempre, en platees i en converses banals. “Tu hauries guanyat el primer premi de periodisme cultural”, deia algú. “Quina sort tenim d’haver-te conegut, vull pensar que tot l’amor t’arriba”, deia algú altre. Quina sort que encara siguis aquí, penso jo, ara al Lliure, on sona a tota castanya Go west i celebrem que together we will make our plans. L’any que ve hi tornarem a ser.

No ens rendim: el llegat de l'Anna Pérez Pagès