La mort anunciada del canterano
Antiquaris i restauradors observen una baixada d'interès pel mobiliari antic perquè la funcionalitat i els gustos han canviat
Palma“Més valen cossiols que fan planta o canteranos que fan servici!” és la resposta que antigament se solia donar a una jove davant un desengany amorós. Els canvis socials i estètics, però, han fet que les peces del mobiliari tradicional ja no suposin cap consol per un amor no correspost. En conseqüència, canteranos, però també llits amb cobricel i armaris, s’ofereixen a cabassos a antiquaris i mercats de segona mà.
“De cada 10 persones que entren a la meva botiga, n’hi ha una que hi entra per badocar, una altra per comprar i les altres vuit per intentar-me vendre mobles que han heretat o que s’han trobat dins una casa comprada de fa poc i no saben què fer-ne”, explica Dani Cota, propietari de la botiga Antiga Antigüedades, del carrer de Reina Esclarmunda de Palma.
Aquest antiquari atribueix aquesta tendència als canvis en els gustos de les generacions joves i a la mida més petita de la majoria de cases i pisos que ara paren les persones o parelles que comencen una vida. “De les quatre filles que tenc, no n’hi ha cap que vulgui mobles antics a ca seva. Totes s’estimen més el mobles d’Ikea”, afirma Cota, que també és president del Gremi d’Antiquaris de les Illes Balears.
“Fa dos anys –comenta Maria Capó, de 47 anys–compràrem un planta baixa al centre històric d’Alcúdia. Fins feia poc hi vivia l’antiga propietària, una dona major que havia mort. Hi trobàrem dos llits amb barres coronades per macetes, calaixeres i un canterano. L’única cosa que em vaig quedar va ser el canterano. L’he posat a dins la sala on nosaltres hi feim més vida. Jo no el volia tal com era i l’he pintat tot de color blau barrufet!”.
Entre els antiquaris i els amants del moble antic, modificacions com aquesta els escarrufen, però també reconeixen que pitjor seria tirar-los als fems. “En aquesta societat de consum –comenta la restauradora Muí Morey–, restaurar i reciclar és un acte de rebel·lia. Predominen els mobles de conglomerat o de contraxapat, que són de molt poca qualitat i tenen una vida útil molt curta, si es comparen amb els mobles de fa més d’un segle. Jo sempre dic que no hem de tirar cap antiguitat. No vull promoure aquestes modificacions, però si em donen a triar entre tirar i pintar, val més pintar”.
Segons aquesta restauradora, que té el taller al Pont d’Inca, “tot és qüestió de modes”. “Ara torna a estar de moda el moble d’estil xinès i, en canvi, el moble tradicional de les Illes Balears ja no s’usa. Per tant, ara és el moment de comprar. Va barat i estic convençuda que en qualque moment tornarà a revaloritzar-se”, diu Muí Morey.
Canviar els mobles tradicionals per uns altres de moderns no és només per una qüestió de manca d’espai. “Com que em dedic a fer taxacions de mobles, aquest darrers anys m’han cridat clients estrangers que havien comprat cases amb el mobiliari inclòs. He anat a casals de sa Pobla, de s’Arracó, d’Artà... també a una possessió d’Alaró. No volien res de res”, explica Morey, que també és historiadora de l’art. “Allò que fa que una peça es conservi no és la seva utilitat, sinó el valor sentimental que el propietari hi té dipositat”, diu Morey.
Els gustos de les generacions majors contrasten amb els de les més joves. De vegades, veuen com aquelles peces que han tengut geloses passen a mans amb sentiments diferents. “Al quarto de de ma mare, a Inca –explica Francisca Comas, de 68 anys–, sempre hi vaig veure un canterano, que a damunt tenia una marededeu de Lourdes de devers quatre pams i un mirall d’estil modernista. Tot això era de cals meus padrins, que eren binissalemers. Quan ma mare es va morir, jo vaig dir que volia el mirall i la marededeu, perquè de canteranos ja en tenia un parell que eren de casa dels meus sogres. El canterano de ma mare passà a la meva germana, que a la vegada el donà a la meva neboda. La neboda va fer una casa nova. De moment, no l’hi ha posat, perquè diu que primer el vol restaurar. No sé què se n’ha fet, d’aquest moble...”.
Als anys noranta hi ha va haver una revifada del moble tradicional, que coincidia amb una revalorització pel passat relativament recent, dels segles XVII i XIX. Però ara les tendències són unes altres. “La gent va bruixada pel moble vintage, per aquelles peces que són dels anys cinquanta o seixanta, i que com que no tenen un segle, no són considerades antiguitats”, argumenta la restauradora. Daniel Cota fa una reflexió: “Hi va haver un moment que pareixia que els agroturismes ens salvarien el negoci, però no ha estat així. Com la resta de la societat, s’han tirat cap als llits balinesos i els mobles minimalistes de línies rectes. Els canteranos ja no els fan servici”.
