'Mort d'un comediant': el teatre com a brúixola i refugi

Ningú vol ser un perdedor. I Willy Loman ho va ser. Però no és per això que Francesc Cardona, aquest actor jubilat amb certs problemes d’identitat que reviu els personatges interpretats al llarg de la seva carrera, no pot ni sentir parlar de Mort d’un viatjant, l'obra majúscula d'Arthur Miller. "Ni esmentar-la, doncs", li diu Miranda, la neboda, al jove Adri. És una entre moltes altres normes si vol treballar com a cuidador del seu tiet.

El perquè de la maledicció de Loman no el coneixerem fins a la part final d’aquesta emotiva declaració d’amor al teatre de Guillem Clua. I què millor per fer-ho que en el cos i la dicció d’un gran actor i d’un conjunt de grans fragments del teatre universal, des d'Èsquil fins a Pirandello tot passant per Shakespeare, Txékhov o Rostand. Un greatest hits que brinda al protagonista, l’esplèndidament histriònic Jordi Bosch, un seguit de grans moments per lluir-se amb l’exquisida poesia d’Èdip, la melancolia de Pròsper, la fúria d'Oberon, la resignació de Sònia o les belles paraules de Cyrano per a Rosaura. El teatre s’erigeix, doncs, com la brúixola i el refugi d’una ment alterada, no solament per l’edat sinó per fets anteriors inconfessables.

Mort d’un comediant és una comèdia per riure, com queda ben palès en els primers compassos amb un Jordi Bosch desfermat. En tot cas, una comèdia sobre una poderosa relació fraternal i sobre la difícil acceptació d’un mateix, en la qual l’autor juga a la confusió d’identitats sense obviar les constants de la seva obra com l'homosexualitat i la força dels sentiments.

Josep Maria Mestres ha dirigit dos dels èxits de Guillem Clua (L’oreneta i Justícia), i en aquesta obra torna a excel·lir amb el ritme precís i amb la definició dels personatges al servei sempre d’un text amb referents molt locals (Teatre Arnau, Josep Maria Flotats, TNC, la Creu de Sant Jordi) i també amb l'aposta, a la part final, per una solució de l'enigma un pèl enrevessada. Com a actor veterà amb una gran expressivitat corporal que explota la seva indubtable vis còmica, Jordi Bosch pot passar de la còlera a la cordialitat, de l'entusiasme a la tristesa, de la il·lusió a la frustració. L'actor està molt ben secundat pels dos espàrrings (Mercè Pons i Francesc Marginet) en un eficaç espai realista de Joan Sabaté. En definitiva, és una lliçó divertida de teatre com a refugi emocional.