“La mort i la música no tenen fronteres”

Palma“Jo sempre deia que tenia un amic que no havia vist mai, que era Julio Cortázar, i d’ençà que em vaig endinsar en el món de Joan Serra pens que tenc dos amics que no he vist mai en persona, que són Cortázar i Joan Serra”, comenta Javier G. Lerín, realitzador del documental Els ulls s’aturen de créixer. La seva òpera prima es va estrenar recentment en el Festival de cinema In-Edit i s’endugué el premi a Millor Documental Nacional i el premi del públic. La música i les cançons actuen de fil conductor d’una cinta que conta la història del cantautor Miquel Serra i el seu germà Joan, també músic, pintor i la causa queMiquel es dedicàs a la música després de perdre’l.

“La pel·lícula va sobre la capacitat de la música per transformar la realitat de cadascú i per refermar o definir la identitat”, comenta el realitzador. La música intimista de Miquel està molt marcada per les absències i per la relació amb el seu germà. “Va ser una relació en vida, però més enllà també ha continuat. Aleshores, tot això a mi se’m va presentar com un misteri”, confessa Javier G. Lerín.

Gravacions a l’estudi

Fa set anys, el realitzador va començar a filmar les sessions de gravació del disc de Miquel Serra Roses místiques als estudis Favela “sense saber gaire bé què faria amb tot aquell material”, comenta. “Pensava que el disc seria un boom i que en pocs anys una productora americana em telefonaria per fer una superproducció i em compraria les imatges”, afegeix. Uns anys després, quan el músic entra de nou a l’estudi a enregistrar La felicitat dels animals, Lerín hi torna. “Pensava que el món per ventura necessitava un poc més de temps per obrir els ulls a la grandesa de Miquel Serra”, diu. Durant aquestes sessions, Serra deixa a l’estudi un disc que inclou cançons que havia enregistrat el seu germà i que ell volia que en formassin part. Lerín escolta el recopilatori pòstum de Joan Serra i s’adona que tot el que havia estat gravant podia convertir-se en una pel·lícula. “Hi havia moltes cançons de quan eren petits, dels 80, en les quals els nins no havien encara baratat la veu i feien cançons de pop espectaculars”.

A partir d’aquí, Miquel Serra deixa a Lerín uns diaris del seu germà i una cinta de vídeo “en la qual Joan havia enregistrat sense saber-ho els tres darrers mesos de la seva vida”. El documental es completa amb entrevistes als amics i persones importants en la vida de Joan amb la intenció “d’aconseguir que la pel·lícula transmetés l’univers, molt contaminat per la seva infantesa, de Joan i Miquel Serra”.

Llarg procés

Set anys és el que ha durat el procés de gravació i postproducció del documental, que han finançat mitjançant recursos propis, un crowdfunding i una petita part de subvenció.

Lerín diu que no ha arribat mai a escriure el guió de la pel·lícula, sinó que se n’ha après els continguts de memòria i, quan ha estat imprescindible fer un guió, s’ha resumit en una pàgina i set punts escrits en lletra majúscula. “Crec que la gràcia del guió és que és imperceptible. En fer-se de memòria, té aquesta estructura un poc dispersa”, confessa. El realitzador afirma que la seva intenció ha estat ser molt fidel a l’esperit de les cançons, a no contar el que Miquel no vol contar, just donar el punt de referència als espectadors perquè siguin capaços d’arribar a les cançons, les vertaderes protagonistes de la cinta.