Mort sota el sol

PalmaSoldats de les Illes participaren en les campanyes al Marroc, des de la primera intervenció, el 1860 –la guerra d’Àfrica–, fins a la finalització de la revolta d’Abd el-Krim, el 1927. Unes intervencions com a articulació del més entusiasta nacionalisme espanyol, a la política i la premsa, si bé no hi mancaren crítiques. Aquest juliol es compleixen cent anys del desastre d’Annual.

Les relacions entre les dues bandes de l’estret de Gibraltar foren conflictives al llarg dels segles –i fins als nostres dies, com és sabut–, si bé també de relacions comercials i culturals. A mitjan segle XIX, al regnat d’Isabel II, narra el catedràtic d’Història Contemporània Rafael Sánchez, els marroquins s’apoderaven de territoris propers a Ceuta: començava així un estira-i-arronsa que duia, el 1859, a una declaració de guerra. Segons l’historiador militar Simón Gual, s’hi enviaren el Batalló d’Astúries i els Caçadors de Figueres –amb base a Palma– i l’Esquadró de Cavalleria de Mallorca.

L’esclat del conflicte va ser acollit a les Illes amb “entusiasme popular per (...) contribuir a les despeses del conflicte”, assenyala l’investigador Tomàs Garau. L’Ajuntament de Palma i el Bisbat de Mallorca obriren sengles subscripcions populars, les Filles de la Misericòrdia enviaren cinc monges a l’Àfrica com a infermeres i un grup de voluntàries prepararen “benes i draps destinats als hospitals militars”, afegeix el doctor en Història Contemporània Pere Salas. A Eivissa, indica l’historiador Maurici Cuesta, l’associació progressista Acadèmia del Poble “va celebrar una funció de ball per destinar el seu producte a les despeses de la guerra d’Àfrica. Aquest acte i la subscripció popular posterior que obrí l’Ajuntament d’Eivissa suposaren la recaptació de 4.104 reals”. Es generà, explica Sánchez, “un consens generalitzat, impulsat per l’exaltació nacionalista que provocà el conflicte”. Als actes cívics, apunta Salas, “la fervorosa exaltació del patriotisme significava la continuació de la lluita secular contra l’infidel”. El diari El Isleño descrivia l’‘àrab’ com a “brut i cobert de polls, però tan habituat a aquesta companyia que mai fa res per separar-se’n”.

Les tropes dirigides pel general Prim aconseguiren la presa de Tetuan, que es tornaria a canvi d’una indemnització, i una lleugera ampliació de les possessions espanyoles: “Una guerra grossa i una pau petita”, pels minsos resultats, com comenta Sánchez. Però això tant era: els combatents retornats foren “rebuts clamorosament” al port de Palma, relata Gual. Entre ells, hi havia el sotstinent Bartomeu Pou, premiat amb la llorejada de Sant Ferran per “ser el primer (...) que assaltà la trinxera enemiga, enardint tota la seva unitat”. A Vila, afegeix Cuesta, se celebrà “una missa solemne a la catedral i un tedèum” per la victòria.

El doble joc de Joan March

El conflicte ressorgiria arran del tractat del 1904 entre Espanya i França, pel qual es dividien el protectorat –és a dir, una colònia, només que mantenint la presència del soldà, com a titella– del Marroc. A Espanya li corresponia “una regió pobra i muntanyosa”, de la qual no es podia esperar més que maldecaps, explica l’historiador Javier Tusell, fins al punt que l’acord no es va fer públic, per la qual cosa “es pogué dir que havia estat vergonyosament acceptat”.

Al llarg de més de vint anys, el Marroc suposaria un malson per al sistema polític en descomposició encapçalat pel rei Alfons XIII. La crida a files dels reservistes –aquells que ja havien prestat el seu servei– ocasionà el 1909 la Setmana Tràgica de Barcelona, que suposà la caiguda del primer ministre mallorquí Antoni Maura. Han quedat referents curiosos d’aquelles campanyes: un edifici a Felanitx era conegut com el Gurugú, posició presa el mateix 1909.

A les Illes es deixaren sentir veus contràries a la intervenció, com registra el professor de la Universitat de les Illes Balears Antoni Marimon. El 1913, el periòdic Juventud Republicana de Ciutadella parlava d’una suposada “glòria” “cantada per poetes mentiders, glòria de suïcides, glòria de bojos”. El 1914, el PSOE recollí 2.036 signatures de protesta a les Balears. El 1922, “els comunistes i els anarcosindicalistes de Palma proposaven l’abandonament del Marroc” i “el comunista mallorquí Antoni Bauzà patí un any de presó per haver publicat un dur article contra la guerra”. Marimon afegeix que un batalló de Mallorca, gràcies al mallorquí general Weyler, es lliurà d’anar al Marroc i quedà a Cartagena, on “es donaren la gran vida”, i foren coneguts com el batalló milionari.

Els indomables rifenys –de la regió del Rif– trobaren un líder per a la seva resistència, Abd el-Krim, mentre els militars espanyols es trobaven dividits entre els africanistes –destinats al protectorat i que ascendien ràpidament per mèrits de guerra– i els que eren a la metròpoli, resignats a pujar de rang per ordre d’escalafó. El 1920, a imitació de la Legió estrangera francesa, el general Millán Astray i qui després seria el dictador Francisco Franco crearen la Legió espanyola, força de xoc al protectorat. Franco tornaria al Marroc per posar-se al capdavant del cop d’estat del 1936, després d’haver estat comandant general de les Balears del 1933 al 1935. A la Legió s’incorporà l’oficial mallorquí Sebastià Vila, caigut el 1923 en combat i a qui Palma i Santanyí nomenaren, respectivament, Fill Il·lustre i Fill Adoptiu, a més de dedicar-li sengles carrers.

El biògraf de Joan March Pere Ferrer conta l’associació del magnat mallorquí amb el polític Santiago Alba i els seus contactes amb Abd el-Krim, qui “organitzava la insurrecció armada gràcies a l’ajuda que havia rebut des d’Espanya dels sectors interessats a fer fracassar” el comandant general de Melilla, Manuel Fernández Silvestre. L’organització de March “proveïa, al mateix temps, l’exèrcit colonial espanyol a l’Àfrica i les cabiles rebels del Rif”.

El juliol del 1921, ara fa cent anys, sobrevingué la catàstrofe. Silvestre, famós pel seu ímpetu, s’endinsà de manera temerària en territori hostil, i va rebre, es diu, un telegrama d’Alfons XIII en què l’animava en la seva empresa suïcida: “Bravo, els homes!”. El desastre, com així seria conegut, es produí a Annual, amb 10.000 morts –entre ells, Silvestre– i 357 presoners pels que es va haver de pagar un rescat fabulós a l’època, 4.270.000 pessetes, fet que motivà, es conta, un altre comentari desafortunat del monarca: “Que cara és la carn de gallina”. El setembre, recull Cuesta, s’organitzà a Eivissa “una subscripció popular” de suport a les tropes colonials. “L’Ajuntament de Formentera nomenà una comissió encarregada de recollir fons (...) En total s’hi recaptà la quantitat de 3.945 pessetes”.

Bufetades per no parlar castellà

Les ofensives rifenyes encara es perllongarien fins al 1925, ja sota la dictadura del general Primo de Rivera –que havia donat un cop d’estat dos anys abans amb el vistiplau del rei–, quan la col·laboració entre espanyols i francesos va fer possible el desembarcament a Alhucemas, el començament de la fi de la revolta. Abd el-Krim es lliurà als francesos el 1926 i fou deportat a la Reunió.

Gual recull, entre el 1924 i el 1925, l’enviament des de Mallorca de dues bateries de muntanya, el batalló expedicionari del Regiment Palma 61 i el del Regiment Inca 62. Menorca envià, diu el periodista Deseado Mercadal, una secció d’artilleria amb base al Castell, una bateria de la mateixa arma i el batalló expedicionari del Regiment Maó 63, amb 800 homes. Aquestes forces integraven eivissencs, segons Cuesta. La pel·lícula del 2003 Blocao –fortí desmuntable que es va fer servir al conflicte–, del realitzador mallorquí Pere March, la protagonitzen soldats del batalló d’Inca. Al Marroc fou “ferit al pit el caporal pollencí Dionís Bennàssar –qui anys després seria famós pintor–”, destaca Gual.

L’investigador Damià Ferrà-Ponç recull un testimoni del soldat Nadal Crespí, de Campanet, que revela les condicions dels expedicionaris: “Els polls no ens deixaven viure. Només dormies quan estaves mort de son (...) Per menjar, ens donaven galletes dels anys 1909 o 1910 i érem a l’any 23 o 24! Ens donaven capses de sardines ja passades”. Aprofitant que els marroquins no se’ls menjaven per motius religiosos, aconseguiren que els venguessin porcs senglars per ampliar la dieta.

El relat de Crespí també reflecteix les relacions amb els que anomenaven ‘moros’. Com que un d’ells els havia disparat quan anaven a cercar aigua a un pou, “el cap d’un parell de dies vàrem veure un moro que llaurava amb un parell de bous. I cinc o sis soldats li tiraren fins que els mataren”. La mateixa sort varen córrer tres més, “que arrabassaven ciurons (...) Tot això va ser per fer-los pagar la feta del pou!”.

Garau reprodueix un altre testimoni, de Sebastià Vaquer, de Son Macià, qui “mai no havia pogut anar a escola. Per tant, no sabia llegir ni escriure i tampoc no sabia xerrar el castellà”. Així que quan el sergent li exigí: “¿Cómo me llamo?”, “no li vaig saber dir. Ell, tot d’una, em va dir molt enfadat: —Te vas a acordar de mí toda tu vida. Me llamo Marcelino... Plaf!, Muñoz... Plaf!, González... Plaf! Cada vegada que em deia el seu nom i llinatges m’entaferrava una galtada amb tota la seva ànima”.

Un pic més, la fi de les hostilitats el 1927 i el retorn dels soldats generaren el corresponent entusiasme: els expedicionaris del Palma 61 “foren rebuts al port amb grans manifestacions d’alegria de la població sencera”, escriu Gual. Encara fins al 1956 es perllongaria la presència espanyola i francesa al Marroc: uns decennis d’ocupació que tal vegada contribueixen a entendre per què, de vegades, trontolla la relació de bon veïnatge.