La Mort i el Torneig

Marta Sánchez, amb Bon al·lot, va ser la guanyadora de l’onzena edició del Torneig de Dramatúrgia i serà l’encarregada de representar les Illes a l’enfrontament amb el guanyador o guanyadora de Temporada Alta. Sempre jugam amb desavantatge. Sempre jugam a fora camp. Però així són les regles. Aquesta podria haver estat una de les enverinades, càustiques i divertides al·lusions, que ni són vera ni mentida, o sí, enllestides d’humor i que podrien haver dit els dos mestres de cerimònia, Bel Albertí i Miquel Mas Fiol, els quals tornaren a pregonar la fi de la precarietat, el començament d’una nova era, l’edat daurada del teatre illenc, amb la seva corresponent i obligada dosi de glamur. Però Madò Precarietat és tossuda i en off els va tornar a cantar les quaranta. Tot just després començaren a desplegar tot un seguit de “notícies”, a les quals no posarem l’adjectiu de moda i en anglès, perquè seria una redundància, com per exemple que Tomeu Amengual definitivament es jubila i al seu lloc hi posaran Joan Carles Bestard, o que Rafel Brunet tornarà a (des)vestir-se de Tarzan, entre moltes altres, com a sucós aperitiu de la gran final.

S’inicià la contesa amb la representació d'El temps de les agulles. Història d’una ploma, d’Antonio Miguel Morales, que cal recordar que amb aquesta peça ha fet el seu debut com a autor en català, tot just dos anys després de venir a viure a Mallorca des de la seva Sevilla natal. Els protagonistes, Yolanda Sey i Guillem Juaneda, donaren vida a la mare morta i el seu fill gai en un retrobament emocional i emocionant on ambdós rememoren la seva existència junts. Una reivindicació, un crit en veu baixa i temprada contra la intolerància, contra l’homofòbia, inconscient o no, tot i que en cap cas deixa de ser-ho. Cal recordar que els silencis i les pauses sobre un escenari són gairebé tan importants com les paraules. Anaven una mica accelerats.

El segon assalt va correspondre a Marta Sánchez, amb Bon al·lot, interpretada per Ricard Farré i Carles Molinet. El fet és que no calia carnet de pitonissa per augurar el resultat final, però, en qualsevol cas, si Miquel Gelabert i Pau Vinyals ja ho havien brodat a la primera entrega, també Molinet i Farré varen mostrar i demostrar com encarar uns personatges amb el màxim nombre de registres i matisos possibles en tan poc temps, fins al punt de fer-nos oblidar o fins i tot fer creïble la conversa entre un humà i el seu ca. La història de Tumbet i Albert va funcionar com un rellotge. Divertida i tendra, però també amb un rerefons que dibuixa molts racons i on, com a tot bon dibuix, sorgeixen les ombres com a reforç indispensable del discurs, com són les de la soledat no desitjada o la nostàlgia de l’amor etern, el que no va ser… Però també, com a la primera, Bon al·lot és també una història d’amor molt més enllà del romanticisme i, com a la primera, la mort és protagonista important, si més no, imprescindible.