En la mort de Xavier Rubert de Ventós

En Xavier Rubert ha estat un amic i un mestre. No ens portem gaire diferència d’edat, però ell ja em va fer classes als anys seixanta en substitució del també amic José María Valverde. Les seves classes eren –com sempre ha estat ell– intel·ligents, estimulants, inspiradores. Una mica irregulars i desorganitzades, si es vol, però sempre d’una lucidesa intel·ligent i amb un gran sentit de l’humor. Ell ha sabut que les idees neixen del llenguatge, per això usa imatges suggerents, brillants, i li agraden els aforismes.

Poques vegades m’ho he passat tan bé jo mateix com quan vaig compartir aula amb ell perquè Esade ens va convidar a tots dos. Vam ser parella de fet em sembla que tres vegades consecutives. Plaer pur. Hi va haver una llarga temporada que vaig pensar que ell no sabia ben bé on era, fins que vaig descobrir que, gairebé simultàniament, havia de fer alguna cosa a Barcelona, Brussel·les i Nova York. Va ser quan li vaig preguntar si tenia temps per lligar i em va reconèixer que no. Gens estrany.

També va tenir una etapa en què Televisió Espanyola el convidava molt sovint. Això, però, es va acabar de cop, del tot, quan ja a finals del segle passat va dir que no era nacionalista però que estava a favor de la independència de Catalunya. Els que el portaven a la tele per presumir –ensenyar-lo feia goig– encara no s’havien adonat que ell era un home lliure. Ho ha estat sempre. I n’és, i ens en fa.

A ell li agrada més el dubte que el coneixement, la pregunta que la resposta. Ho té guardat en dotzenes de quaderns amb pensaments i anècdotes de la vida quotidiana. A en Xavier no li agrada fer veure que les coses són clares, perquè no ho són. Per això no és un home d’equilibris, i per això l’estimo; és un home de pensament, per això l’envejo. Ja fa molt que el trobo a faltar. La seva absència se’m fa ara present per sempre. Ell ja ha fet la seva part. A mi, només em cal rellegir-lo i recordar-lo.