Ascetisme, mortificació i LSD

PalmaLa investigadora, filòloga i escriptora Rosa Planas (Palma, 1957) ens descobreix, a la seva darrera obra editada, la figura de la mística mallorquina Anna Maria del Santíssim Sagrament, que va viure a la segona meitat del segle XVII. El coneixement de les seves experiències místiques arriba al present sobretot gràcies al comentari en forma de diàleg que redactà al voltant del Llibre d’amic e amat de Llull -n’hi ha una petita i antiga edició de l’Editorial Moll- i als quadernets que entregà al seu confessor, el Dr. Gabriel Mesquida, en els quals explicà les seves impressions. Aquests descobriments la converteixen en la primera escriptora mallorquina en català de la qual es té constància.

Creguin-me els lectors quan afirm que ens trobam davant una figura fascinant que transcendeix l’àmbit religiós i resulta de gran interès actualment, ja que apunta a diferents temes universals, que inclouen la recerca de la felicitat i el feminisme.

La valldemossina dedicà la seva vida a la pràctica de l’obediència i la humilitat, unes virtuts que, a parer de Planas, són les que li atorguen la santedat. Durant la seva infància va rebre una sòlida formació cristiana. Amb deu anys manifestà la seva vocació religiosa, i s’obstinà a ingressar al convent de Santa Caterina de Sena. Les monges dominiques la rebutjaren durant 14 anys, al·ludint a una greu malaltia completament inventada; molt probablement, els malintencionats rumors varen ser difosos i sostinguts a causa de picabaralles socials entre famílies, comunes en aquella època. Ella no desistí. Però quan aconseguí ingressar, es contagià d’una malaltia que la tingué 7 anys aïllada a la seva cel·la. Es tracta d’unes experiències que reafirmaren la seva fortalesa moral i espiritual.

Devoció cristiana

Fruit de la seva devoció cristiana s’esdevé l’exigència de patiment. La religiosa s’inflingeix turments físics i espirituals com a ofrenes per a la salvació d’ànimes. Els dejunis extrems, les mortificacions amb instruments com ara cordes de guitarra i cilicis, les llargues travessies descalça i l’absència d’abric i de llit són només alguns dels suplicis que es provocava. Tots anaven dirigits a la divinitat. Ara bé, aquests turments no es contradiuen amb la mateixa naturalesa de Déu, que hauria de proclamar la cura de la vida que, segons els creients, ha regalat a l’home? Rosa Planas m’explica que, segles enrere, la purga, el càstig del cos, era una de les vies per arribar a Déu, ja que es creia que el cos i els sentits enganaven, allunyant la persona de la unió sagrada. Si hi ha menys necessitats corporals, hi ha més control sobre la part física; així ho creuen també, per exemple, algunes branques del budisme i els faquirs.

Que determinats estats -com els causats per l’absència de coagulació de la sang- produeixen determinades visions o experiències extrasensorials és un fet que la ciència ha demostrat. Anna Maria tenia al·lucinacions -agradables o terribles- i experimentà diversos episodis de levitació. Avui dia s’apliquen altres mètodes per assolir un objectiu similar, que no és més que la consecució de la felicitat. Ho han assajat i divulgat Albert Hoffman i Timothy Leary amb la creació de l’LSD i l’experimentació amb aquesta substància, o Aldous Huxley amb les seves preses de mescalina, relatades al seu famós diari ‘Les portes de la percepció’. L’ésser humà necessita sortir de la gàbia dels sentits. El cel i l’infern -la salvació i la condemna- es troben dins un mateix.

Resulta complicat, des de la immersió en un sistema materialista, trobar un model a seguir en la figura que m’ocupa en el present article, però, conquistat aquest segle, en el qual es dona més prioritat al contrasentit de la urgència i la desigualtat que a l’esforç i l’ètica, s’ha provat amb escreix que el consumisme no atorga la plenitud.

Amb la seva biografia, Anna Maria del Santíssim Sagrament. Vull fer càtedra del teu cor (Ajuntament de Palma, 2017), l’autora s’alinea amb uns moviments europeus dedicats a divulgar l’existència i la labor d’un seguit de dones místiques que han estat sepultades fins al present pel simple fet de ser dones. Rosa Planas contribueix, amb l’obra, que la cultura catalana col·labori amb aquests corrents feministes.