Enric Auquer: "Els morts de les fosses comunes continuen sent els morts d’un bàndol, i no els morts de tots"

BarcelonaLa figura del mestre republicà Antoni Benaiges (Mont-Roig del Camp, 1903 - Villafranca Montes de Oca, 1936) cobra vida gràcies al magnífic treball actoral d’Enric Auquer (Rupià, 1988), un dels intèrprets més sòlids i empàtics del cinema català i espanyol. A El mestre que va prometre el mar, que s'ha estrenat aquest divendres i es basa en el llibre homònim de Francesc Escribano que ha publicat en català Blume, l’actor s’entrega en cos i ànima al projecte de recuperar la memòria d’un personatge inspirador que el 1934 va anar a fer de mestre a Burgos i que el 1936 va ser assassinat pel bàndol feixista al principi de la Guerra Civil.

La teva interpretació de Benaiges és lluminosa. Quant té d’homenatge?

— Sentia la responsabilitat de restaurar una vida troncada, que havien intentat esborrar, i fer-li justícia. Hi ha una certa militància en el fet de recuperar aquesta memòria d’una manera molt digna, lluminosa i amb molt d’amor. Però també vaig fer una investigació per entendre el personatge i no fer una cosa maniquea. I bàsicament era un tipus apassionat i idealista que creia que, a través de l’educació i acompanyant amb respecte l’infant, es podia aconseguir la utopia d’un món millor, un futur de gent educada i pensadors on existís la concòrdia i la llibertat.

La brutalitat de l’assassinat de Benaiges marca inevitablement l’acostament a la seva figura. ¿És difícil trobar la veritat de l’home i no simplement el màrtir?

— Esclar, sempre et fa por convertir un personatge en un màrtir. Per a mi, Antoni Benaiges no és més important que qualsevol dels milers d’assassinats i víctimes del règim. Si la seva vida va ser excepcional és perquè ell era una persona excepcional, un català de Mont-roig del Camp que no buscava la glòria, sinó educar en pau, i que se’n va anar a Burgos a complir el seu comès. I que va lluitar pels drets dels infants en una època en què, sobretot en les zones rurals, molts nens treballaven.

Benaiges reivindica aquesta idea tan bonica que als nens no se’ls ha d’ensenyar a ser adults, sinó a ser nens. ¿A tu et van ensenyar a ser adult o nen?

— Les dues coses. A casa meva he tingut a la vegada una educació dura i una educació lliure per part de dues figures apassionades, que són els meus pares. El meu pare és més rígid i va ser més dur amb mi que la meva mare, que és un far de llum. Estic d’acord amb Benaiges: els nens, abans de tot, han de ser el que ells vulguin, han de ser nens. Quan veig els meus fills jugar i gaudir és quan els veig feliços. I el que volen de tu és que tinguis ganes de jugar i passar una estona amb ells.

El context d’una pel·lícula és important, i aquesta s’estrena en ple ressorgiment de l’extrema dreta. ¿Això era una motivació per explicar la història de Benaiges?

— La pel·lícula ha sorgit quan havia de sorgir, no hi havia una predisposició especial per fer-la ara. Però és cert que arriba en un bon moment, perquè els morts sense identificar a les fosses comunes continuen sent els morts d’un bàndol, i no els morts de tots. Sembla que les pel·lícules sobre la Guerra Civil molestin, però jo crec que, com diu Marina Garcés, l’oblit no es pot transmetre. I mentre no hi hagi un estat responsable que es faci càrrec de dignificar els morts de la Guerra Civil, les històries de vides esborrades que indignen i colpeixen el cor són relats cinematogràfics perfectes per ser explicats. I estic molt content d’haver-ne format part i d’haver-li donat a aquest personatge el meu cos, la meva imatge, la meva pulsió i la meva poètica.

A Briviesca, on va ser detingut Benaiges, el govern del PP amb suport de Vox va cancel·lar l’obra El mar: visió d’uns nens que no l’han vist mai, basada en la història de Benaiges i les redaccions dels seus alumnes.

— Es van equivocar. Evidentment, van donar mil arguments tècnics, però va ser una mesura ideològica i política. Són aquestes coses gairebé emocionals, producte de la polarització que hi ha avui dia. Però diria que estan penedits. Primer, perquè és molt poc intel·ligent, perquè tot plegat acaba fent més rebombori que altra cosa. I també perquè en l’estrena a la Seminci, a Valladolid, van venir polítics dels dos partits que havien cancel·lat l’obra, fent acte de presència i, d’alguna manera, també de retractament. No sé, potser l’obra els va molestar més, perquè la reflexió és més escrita que visual, però en tot cas és un error garrafal que un govern, del color que sigui, s’atreveixi a censurar una obra artística. És per fer una revolució.

Laia Costa és l’altra protagonista del film, però no compartiu ni una escena. Ja és mala sort.

— Som amics, la Laia i jo. Fins i tot hem compartit classes d’interpretació, i ens coneixem i ens estimem. No hem tingut el gust de poder fer alguna escena junts, però ja arribarà. Hem parlat de fer alguna cosa junts.

A Benaiges li dones un accent català molt marcat. És un aspecte que sempre treballes molt.

— Són preciosos, els accents. I sí, vaig parlar amb un expert en lingüística, Pere Navarro, sobre dialectes concrets del català. És cert que a la pel·lícula sempre parlo en castellà, però va ser una aposta ferma meva i de la directora fer un accent molt i molt català, quasi fregant l’abisme. I m’hi vaig llançar perquè, primer, aquest personatge era català i volia que la seva identitat estigués present en el seu parlar. I també ens ajudava a mostrar que el personatge estava fora de context, en un lloc que no era el seu: Bañuelos de Bureba (Burgos).

El 2019 la teva carrera va esclatar amb Vida perfecta i Quien a hierro mata. Què has après de la professió en aquests quatre anys?

— És una professió preciosa. Tinc una sort increïble de ser estimat i que se’m vulgui donar espai per expressar-me artísticament, i poder guanyar-me la vida gratament. Hi ha coses difícils de gestionar com l’èxit i l’exposició. Que et demanin l’opinió sobre segons quines coses... Sembla que hagis de parlar de tot i jo només soc un actor. Però t'has de treballar l’ego tota l'estona per compensar tantes lloances i la gent que et diu coses desmesurades. És curiós que t’ensabonin per la teva feina, que és només una part de la teva vida. Això sí, els premis van molt bé. A mi em van servir per treure’m ansietat i no haver d’anar explicant que jo sabia fer aquest ofici.

En aquest temps has fet sèries, cinema, drames, comèdia, thrillers, pel·lícules indies, comercials... ¿El teu lloc està en la varietat de registres o encara no l’has trobat, el teu lloc?

— Espero no trobar mai el meu lloc, perquè els llocs fixos mai són interessants. A mi m’agrada picotejar per aquí i per allà, aprendre coses noves. Sí que tinc una sensibilitat concreta per fer històries d’autor en què una persona escriu i dirigeix una història i necessita explicar-la d’una manera concreta. Això no vol dir que siguin millors o pitjors, però per a mi solen ser més interessants i gustoses de fer.

En aquest sentit, un projecte que deus haver gaudit és el curtmetratge Fuga, que vas fer amb el teu cosí Àlex Sardà i pel qual et van premiar al Festival de Màlaga.

— Era un treball molt personal, fruit de l’avorriment i la necessitat d’explicar alguna cosa durant la pandèmia. El vam escriure i dirigir en deu dies a l’Empordà, amb la meva família, amb un equip molt petit que cabia en una furgoneta. Volia expressar unes sensacions concretes sobre la meva paternitat, la separació i la desconstrucció de la masculinitat.

Al curt, et mostres com un pare imperfecte i vulnerable. Es percep la voluntat de visibilitzar una fragilitat que ressona en altres treballs teus.

— És que jo em sento així. Moltes traves que m’he trobat a la vida me les he posat jo mateix i tenen a veure amb la meva construcció de la masculinitat. M’he trobat separat, sol amb una nena petita... I entres en uns conflictes que, si vas gratant, t’adones d’on venen les teves ferides, la teva necessitat de legitimació i el teu ego, i tot entronca amb una mala educació de la masculinitat i amb la manera en què tu, com a home, et relaciones afectivament i emocionalment. Cada vegada que em faig mal a la vida i em desconnecto, sento que tot passa per aquí.

En unes setmanes estrenes una pel·lícula molt autoral: Quest, el debut d’Antonina Obradror, que va inaugurar l’Atlàntida Film Fest.

— Sí, és un viatge psicomàgic sobre un paio a qui se li mor la dona i se’n va a l’illa on va viure ella. És una metàfora del dol, un viatge que potser només és al cap del personatge. Les coses apareixen i desapareixen de la manera que li dona la gana a l’illa, que potser existeix i potser no. És molt etèria, la pel·lícula, gens dogmàtica, com un viatge, deliciós i bonic, que va succeint sense donar cap explicació. Una pel·lícula una mica estranya, però m’agrada molt.

Quins projectes tens ara?

— He fet una sèrie per a Netflix dirigida de Lluís Quílez, un thriller de drogues ambientat al port de Barcelona molt trepidant. El meu personatge m’agrada molt, torna a ser un paio d’aquests en conflicte amb ell mateix, a qui tothom el vol matar i que està sempre amb l’energia al màxim, és esgotador. Després estrenaré Mamífera, de Liliana Torres, que protagonitza Maria Rodríguez i parla sobre com es legitima el desig que una dona té de no ser mare. És una pel·lícula preciosa que fa plorar molt i posa un tema sobre la taula, però no és conclusiva. I també tinc una pel·lícula amb Dani de la Orden, teatre... moltes coses.

¿I alguna cosa que et vingui molt de gust i no hagis fet? Sent fill de ballarina, no t’agradaria fer un musical?

— No, jo canto fatal, fatal. No m’atreviria mai a fer un musical, no ho sé fer. I no passa res. Però sí que m’agradaria fer un Hamlet en teatre. I treballar amb directors que m’agraden.