El gran cinema per fi arriba a Venècia amb Wes Anderson

VenèciaEl tercer dia, el gran cinema ha arribat per fi a la Mostra de Venècia. I ho ha fet en un receptacle singular. No en un llargmetratge candidat al Lleó d’Or, sinó en un migmetratge de 40 minuts presentat fora de competició, titulat The wonderful story of Henry Sugar, dirigit per Wes Anderson i produït per la plataforma Netflix, que l’inclourà en el seu catàleg el 27 de setembre. En aquest pot petit, el cineasta texà regala a l’espectador la seva obra més radical, una adaptació del conte homònim de Roald Dahl en què una flamant però reduïda nòmina d’actors –de Ralph Fiennes a Ben Kingsley– s’entreguen a la tasca de recitar veloçment i íntegrament el text original mentre interpreten la ficció envoltats de decorats que pugen i baixen com telons teatrals. El resultat d’aquest joc escènic és una carta d’amor als vincles entre el cinema, el teatre i la literatura. André Bazin, el teòric del cinema més important de la història, que va escriure a favor d’un cinema impur, capaç de dialogar de tu a tu amb les altres arts, hauria sentit una emoció profunda contemplant l’agosarat experiment d’Anderson.

El director de Rushmore (1998) i La crònica francesa (2021) ha aprofitat el viatge a Venècia per recollir el premi honorífic Glory to the Filmmaker, que atorga cada any la Mostra. En una trobada matinal amb la premsa, Anderson ha volgut destacar que The wonderful story of Henry Sugar funciona com un homenatge al treball amb la llengua anglesa de Dahl, de qui el cineasta ja va adaptar El fantàstic senyor Guillot: “Volia aproximar-me al seu llenguatge posant en primer pla la capacitat dels actors per donar forma a la paraula”. Preguntat sobre el vessant artificiós del seu migmetratge, que anticipa l’arribada de tres adaptacions més de contes de Dahl, Anderson ha defensat l’artifici i la teatralitat com a elements integrals del seu imaginari: “Moltes vegades, quan fas una pel·lícula, intentes crear la il·lusió d’alguna cosa, però de vegades m’agrada jugar amb la possibilitat d’ensenyar els mecanismes que hi ha darrere de la ficció”. Això passa de manera flagrant quan, en el film, els actors abandonen els seus personatges per aparèixer, en altres escenes, ocupant-se de moure l’attrezzo o ajudant a caracteritzar un altre actor. “M’agrada pensar que cada fragment de pel·lícula que filmo podria ser un documental del que passa davant de la càmera”, ha comentat en un rampell líric el director d’El gran hotel Budapest (2014).

Una bella i moltes bèsties

Després de la sequera de les dues primeres jornades, la competició pel Lleó d’Or s'ha escalfat amb la presentació de Poor things (Pobres criatures), en què el grec Yorgos Lanthimos, adaptant fidelment la novel·la homònima de l’escocès Alasdair Gray, entrecreua, a la manera del pastitx postmodern, grans referents de la literatura gòtica. A la pel·lícula, Willem Dafoe encarna una mena de doctor Frankenstein que a la vegada és una criatura monstruosa, plena de cicatrius que fan pensar en un origen no natural. Aquest metge excèntric li demana a un deixeble (Ramy Youssef) que supervisi, a la manera del Pigmalió de George Bernard Shaw, l’educació de la Bella (fantàstica Emma Stone), una misteriosa jove que es comporta com una nena però que experimenta un prematur despertar sexual. La curiositat de la Bella pel plaer carnal esdevindrà la principal eina amb què Lanthimos posa cap per avall els prejudicis de les societats patriarcals. I és que, tot i que transcorre en diferents escenaris de l’Europa de finals del segle XIX, Poor things interpel·la la realitat contemporània, en una línia similar a la transitada per la barcelonina Elena Martin a Creatura.

Pel que fa a l’apartat visual, Lanthimos abraça l’ideari de Bertolt Brecht, que vincula l’artifici escènic amb la força política de la representació, i omple les imatges de transicions entre el color i el blanc i negre, empra lents que arrodoneixen la imatge i fa servir zooms aberrants i grans decorats construïts en estudi. És com si Lanthimos agermanés Stanley Kubrick i Federico Fellini per envestir contra la imposició de jerarquies socials. En aquest sentit, no sembla casual que Hanna Schygulla, la musa del sempre incendiari Rainer Werner Fassbinder, interpreti una de les poques aliades que la Bella troba en el seu camí cap al coneixement i l’emancipació.