La Mostra de Venècia miniaturitza Matt Damon

VenèciaA priori, l’elecció d’ Una vida a lo grande, una comèdia de ciència-ficció dirigida per Alexander Payne i protagonitzada per Matt Damon, com la pel·lícula d’inauguració de la 74a Mostra de Venècia podia convidar a un déjà-vu respecte a l’edició de l’any passat, quan el festival més antic del món va obrir amb La La Land, un film que jugava amb la fantasia del cinema de gènere i que es postulava com a participant en la cursa dels Oscars.

Tanmateix, tota possible comparació es va ensorrar quan, cap a la meitat de la projecció de premsa d’Una vida a lo grande, el protagonista de la ficció es veia obligat a travessar un enorme mur que separava una idíl·lica versió residencial del Somni Americà i la seva contracara empobrida i habitada per immigrants. Payne ha invertit 10 anys en la realització d’ Una vida a lo grande i el destí ha volgut que el seu retrat d’uns Estats Units captivats per la promesa d’una prosperitat il·lusòria veiés la llum en la dividida Amèrica de Trump. Respecte a les possibles ressonàncies del film, Jim Taylor, coguionista de gairebé totes les pel·lícules de Payne, va apuntar que està més interessat “en el vessant humanista de les històries que en la lectura política”.

En el projecte més ambiciós de Payne fins ara, el director d’Entre copes i Nebraska entrecreua els universos de la comèdia i la ciència-ficció per explicar l’odissea moral d’un home bo -Matt Damon, en l’estela de Jack Lemon- que ha de bregar amb els miratges de solidaritat i l’egoisme crònic del món occidental. Per aconseguir-ho, el personatge de Damon i la seva parella (Kristen Wiig) decideixen posar-se en mans d’una gran corporació que comercialitza als Estats Units una tecnologia desenvolupada per científics noruecs que permet miniaturitzar un home de 1,80 metres fins als 12centímetres d’alçada. En principi, el projecte respon a motivacions ambientals i filantròpiques: la idea és mitigar el problema de la sobrepoblació -la falta d’aliments i l’excés de residus- que amenaça d’extingir l’ésser humà. Però quan la tecnologia entra en contacte amb la maquinària capitalista, l’invent es converteix en una vàlvula d’escapament pels cants de sirena del consumisme.

Txékhov i la comèdia dramàtica

“El cinema es l’eina més potent que existeix per generar empatia. Intento implicar-me en projectes protagonitzats per personatges amb els quals tothom es pot identificar”, va defensar Matt Damon a la roda de premsa d’ Una vida a lo grande. I, de fet, en el tram inicial de l’agredolç film, Payne posa en joc la cara més naturalista, pròxima i sòbria del seu cinema, convidant l’espectador a comprendre les accions i decisions del matrimoni protagonista. Els temes que es perfilen en el rerefons -les petites ambicions de la gent comuna, la manera en què la societat de consum disfressa d’altruisme el més pur individualisme- troben una plataforma expressiva òptima en les contingudes interpretacions de Damon (que reprèn el registre de films com Terra promesa o Contagi ) i l’habitualment més histriònica Kristen Wiig. En aquesta interessant primera meitat, només l’aparició, com a ninots de telebotiga de Neil Patrick Harris i Laura Dern, sembla apuntar cap a la caricatura descarada.

A la sala de premsa de la Mostra, i animat per l’elogiós comentari d’una periodista russa que havia percebut l’ombra de Gógol, Txékhov i Dostoievski a Una vida a lo grande, Payne es va confessar admirador de l’autor de L’oncle Vània, que “va començar fent esqueixos satírics i que, amb el temps, es va anar tornant més profund”. “Una gran lliçó que vaig aprendre de Txékhov -va explicar-és que per assolir un efecte emocional cal situar l’acció amb un rerefons fred”. La realitat és que, a partir de l’esperat gir central, aquesta tragicomèdia es precipita per una muntanya russa de tons anímics i tempos narratius que poden recordar les diferents fases que travessaven el personatge de Bill Murray a Atrapat en el temps, el matrimoni de Dick i Jane: Lladres de riure o el Jim Carrey d’ El show de Truman, quan la conquesta d’un somni fascinant i surrealista mostrava el seu revers amarg: quan la utopia es transformava en malson. Per desgràcia, en aquest gir distòpic on descobrim un món marcat per la hipocresia, l’escriptura de Payne es torna menys subtil, més procliu al subratllat en la denúncia de l’egocentrisme imperant a la nostra realitat.

Una apocalipsi optimista

Un dels elements més interessants d’ Una vida a lo grande és la capacitat de Payne per anivellar i contrapesar les brotxades de pessimisme existencialista amb sobtats brots de tendresa. “Tot i que sembla que estem en una història de ciència-ficció, crec que aquesta pel·lícula té un sentit de l’humor i un to semblants als de les meves pel·lícules anteriors”, va comentar Payne. Per la seva banda, Damon va defensar el caràcter optimista del missatge d’unitat que conté el film: “Només l’Alexander seria capaç de fer una pel·lícula optimista en què s’anuncia l’apocalipsi”.

També val la pena destacar la valentia de Payne a l’hora de convertir una gran producció de Hollywood en un vehicle de crítica i reflexió que, a més, dialoga amb clàssics com Frank Capra i Preston Sturges en el dibuix de l’aventura moral del protagonista. Llàstima que la pel·lícula acabi pecant d’un cert paternalisme en l’aproximació als habitants de l’Amèrica marginal i que Payne i Taylor es mostrin incapaços d’implicar l’espectador en la història d’amor que guia la pel·lícula, lentament, cap al seu allargat final.