Mots manacorins que tots els mallorquins hauríem de saber

PalmaUna camada és un camí. Si per donar-vos les entresenyes de la seva finca o caseta de fora vila, un manacorí us diu “Per arribar a ca nostra, has de voltar per la camada de la dreta”, no us ha de venir de nou. Una camada és un camí. No és necessàriament un camí de terra i de poca amplària –bé, per ventura en origen sí que ho era, perquè el DCVB defineix camada com un “camí que va entre dues propietats o que passa per dins una propietat per anar a una altra”–, ara també pot ser una via asfaltada, ampla a bastament perquè hi passin dos vehicles alhora. Ara bé, si per Manacor sentiu a dir “Els vespres aquells dos van amb el cotxe per camades i s’aturen dins un portell” necessàriament això voldrà dir que es tracta de camins poc transitats, amb racons, que permeten fer coses d’amagat. Allò cert és que a Manacor el mot camada és viu i utilitzat de manera preferent per persones de qualsevol edat. S’ha de dir, però, que no n’és exclusiu. De fet, la camada del Terme és una via molt antiga que recorre la comarca del Raiguer de Mallorca, i va de Santa Maria fins a Biniali. La qüestió és que aquest és un mot “molt manacorí”, però n’hi ha d’altres.

Monei, senyoret, xítxero. Si a la resta de Mallorca un monei o moneiot és el mascle de la moneia, a Manacor un monei és un moniato. “M’agrada molt torrar moneis al forn, i llavors menjar-me’ls amb sucre”. Aquesta és una de les especificitats manacorines relacionades amb el menjar, com també ho és senyoret, que és allò que altres parts en diuen crespell per referir-se a una pasta dolça en forma d’estrella o coret. Per ventura l’origen és que a Manacor, en un moment determinat, un llauner va popularitzar els motlos de forma humana, que donen a la pasta la silueta característica i que acabaren predominant sobre els motlos geomètrics, tan comuns a la resta de pobles. Com a altres pobles del Pla, del Migjorn i del mateix Llevant, els manacorins també diuen xítxero en lloc de pèsol. I Xítxeros amb Empenta és el nom d’una associació juvenil de la ciutat, que fa uns anys va crear un Ditcionari* Manacorí en línia, que és un recull de paraules i expressions d’altre temps i també generacionals, de nova creació.

Nito i nitedat. Si qualcú us diu que sou “un nito” no ho prengueu per una floreta, perquè no ho és. Un nito o una nita és una persona malsofrida o malhumorada. Pot referir-se a un estat d’ànim transitori (“Avui m’he aixecat nito”) o a una manera de ser, a un caràcter (“El meu germà és un nito. Si ha de venir per donar matadura, m’estim més que no vingui”). Nito és allò que a altres parts en diuen nyic o nyico. I la nitedat és la qualitat de nito, vaja, és la malsofridura. “Vaig anar una estona a aquell sopar, però me’n vaig anar tot d’una. Hi havia una nitedat a aquella casa…!”.

Mots que diuen els valencians i que hauríem de saber tots els catalanoparlants

Ximoneia i xopet. No és un mot normatiu i ximoneia tampoc no surt al DCVB –cosa que alguns deuen considerar un delit, tenint en compte que Mossèn Alcover era manacorí–, però allò cert és que aquesta és la paraula que fan servir per referir-se a xemeneia els manacorins. També la utilitzen els llorencins, que són fills de la mateixa pàtria llevantina, perquè Sant Llorenç des Cardassar se n’independitzà l’any 1892. Per això, per la manera de parlar, és mal de fer destriar si una persona és d’un municipi o altre. Ximoneia comença per x, i també hi comença xopet –de qualque manera s’han d’agrupar aquesta llista desbaratada de mots–, que és com els manacorins demanen als bars que els servesquin la barreja de cervesa amb llimonada, i que a la resta de Mallorca es coneix amb la vulgar denominació de shandy.

Indios, portenyos i ‘manacorers’. Ja se sap que als llocs d’estiueig la vida s’altera durant un temps. Això és el que succeeix a Porto Cristo, quan pel juliol i l’agost hi compareixen els manacorins que hi tenen segona residència. Ben igual que si fossin indígenes a cavall atacant un fort del Far West, els residents del nucli de vorera de mar es refereixen als manacorins com a “indios”. I a la vegada, els estiuejants anomenen “portenyos” els residents al Port de cap a cap d’any. A aquestes denominacions, utilitzades de vegades en to de befa, encara n’hi hem d’afegir una altra: la de “manacorer”. Així és com els felanitxers designen els seus veïnats. Per ventura no ho fan amb aquesta intenció, però als manacorins els sol caure malament. Feis la prova. Digau “manacorer” a un manacorí, i veureu com s’encendrà.u