Mots que tremolen

1. La poesia sempre és vida furtiva, contrallengua i contraclau. Perquè escata els essencialismes, sempre fuig de qui vol ensenyorir-se’n. No deia aquell que les traces que no s’esborren no són traces? Desbrossar viaranys, tramar el vers i esperar que aquesta ‘vox clamantis in deserto’ no deixi ni senyals. Per això mai ningú l’ha feta seva. El poema com a sistema dunar. Sempre en dansa. Les traces només són traces si s’han provat en la seva desaparició. I això mai no vol dir que no faci nafra. I dic llunyania, perquè sempre és fora, distància, no només de tu, sinó de mi, lluny de mi, per tal de desfer l’èmfasi, aquest realçament, aquesta força major que li fa d’aurèola, contorn repintat que sol fer nosa, però que agrada als corbs. I el lector que vull ser ansia aquella brúixola beduïna que cerca llegir-la en la deserció. I, llegint, fins i tot desertar de tu. I de mi. Perquè només així el text -res més lluny del sagrari, d’altra banda- també em llegeix a mi. I a tu. Jo no vull ser la força major que s’imposa a la lletra, vull nedar-hi, que em faci de pell, nedar-hi entre dues i tres aigües. Em basta surar i avançar, en les meves maneres de no ser el de sempre, poder-m’hi moure balder, barrejar-m’hi i trair-me i tot, si cal, i no guardar la roba. Trair-la, sense contemplacions. Mai no és monument. Amb la certesa que sempre em sabrà resistir i jo sabré esquivar les vestals que volen custodiar-la com si fos el foc sagrat. La lletra no flaqueja. Esper la seva oposició, d’entrada. Però el que no entenen les vestals és que no han de covar gelosament allò que es preserva sobretot d’aquells que la volen consagrar, revestir-la en la duració i dotar-la de la permanència d’un estel fix. La seva força persistent no depèn de la veneració, ni fins i tot de la seva inviolabilitat, ni de l’ànsia de convertir-la en un lloc segur. S’escriu i es llegeix al ras. És en la seva fragilitat, en la seva manera de ser ‘arxipelàgica’, que sobreviu. Allò que sempre em fuig. No vull combregar. Ni llegir és rebre el viàtic. Ni entenc la poesia com una experiència religiosa ni una forma de vida determinada. És tan insulsa aquesta santedat d’allò que vol passar per matèria obscura, i mostra tant el llautó amb les seves maneres refulgents i gòtiques, aquest negre flamant de sols profètics, creure en una sola manera d’espargir-se, una sola manera d’arruinar-se, d’esbucar-se, de malversar-se en allò que vol passar per drecera i no deixa d’oferir-se com a recta via, d’altra banda: els camins genuïns i veritables. I esperar acòlits. La literatura -i no em fa cap nosa dir allò que és la resta- no és un ‘acolicat’. Per això deu ser ben cert allò que deia Tsvetàieva: no deixar traces és la millor manera de conquerir el temps i l’univers. Una altra cosa és no voler esser enlloc i esser pertot amb aquell aire de mosques blanques en una missa negra on la bresca té aquell color verdós i groguenc de la fel i tanmateix escup, diuen, la mel que no és feta per a la boca de l’ase. El poema sempre ha sabut arruixar-les, i l’han sentida bramar. I un home badoca i l’home sóc jo. Un que mira d’on ve el vent.

2. I un poema que vaig escriure que cerca dir, dir les tresques de tot això: No gent que pot, no és això. No d’aquells que en duen molt a la flauta. Moltes bufes, el coll dret i tibats, aquells que volen fermar-te l’alè. Enginya’t, arregla’t així com puguis, amb poca cosa, bastonets, només aire, ratxa de fora i la teva fragilitat. Com aquest molinet de vent, sense aturall, sempre xerraire, amb la loquacitat que molesta, amb la veu acanalada d’aquells que se’n desfan en llocs estrets, sense deixar de bellugar-te. D’ací, d’allà, no t’han de glapir, rebolca’t, envesteix, gira’t, cau aplomat, ara orsa amb el ponent, torna-hi, i bada-li la boca. I no han de saber d’on surts. Ja ho saps, els mots només són vent, vent que empeny i que alça el crostaparat. Dues verguetes pelades ja basten per fer parlar l’aire que passa. És la boca que els fa passar per ull.

3. Poesia contemporània. Ruixat de lletres. Caça pel món paraules, diuen, i després les xiscla, amb els fums de rodamón. I ens ofereix els seus paisatges de la gana. I en el seu bec tots els mots fusos. Hi ha coses, pensa, que ni els llops poden pair. I creu que ens ha de veure xops amb el ruixat d’una paraula crua, un ruixat que ho devasta tot. Ha de rajar or. O perles i robins ensucrats. Talment un ocell de paradís. Perdut, no en mancaria d’altra. I treu la mànega, d’un blau insensat que fa gargots. O bleu, diu el poeta. On dirait un serpent qui danse. Trasbalsa’m pregonament, treu-me de lloc, fes-me sargalls, cala’m la pell i l’ànima. Arruixa’m, però no facis fang. Sempre s’ha fiat de Teòcrit, allò d’una gota i una altra. Mira de comprendre l’aigua que diu allò que ningú pot dir, ens enfloca, mentre cau aquesta cama d’aranya que t’ha d’arribar.