Explosió cultural contra el turisme de masses

Palma“Mallorca s’enfonsa (...); si no posam ordre farem tots un esclafit”, cantava Tomeu Penya l’any 2018 per alertar, des de la simpatia que el defineix, dels perills de la massificació turística de Mallorca. Amb l’arribada del covid-19, ara semblen lluny aquells estius en què els habitants del centre de Palma es despertaven sentint el renou de les rodes de les maletes de turistes anant a l’apartament llogat per Airbnb, una imatge que obre la novel·la Alexandra Schneider und ihr casiotone, l’última de Joan Miquel Oliver. Però el Govern, tots els grups hotelers i els que viuen del sector treballen perquè el turisme de masses torni com més aviat millor. I el debat també tornarà. Obres de teatre acabades d’estrenar com Souvenir (Souvenir d’Espectacles), Rent me bitch (Las Primas de Bárbara) i Paradís (El Somni Produccions) han duit als escenaris problemes, conseqüències i perills del monocultiu turístic. Cada vegada hi ha més indicis que permeten parlar de l’existència d’un autèntic moviment cultural contraturístic, o, com a mínim, d’una tendència transversal clara que aborda el turisme massiu amb un punt de vista crític o escèptic.

L’escriptora Llucia Ramis, que transitava el tema a la novel·la Les possessions, percep com un perill que Mallorca s’acabi convertint en un souvenir, en folklore, en una postal amb una societat desintegrada i sense interessos comuns, dedicada a estar al servei dels altres. “Els illencs tenim aquest caràcter de fotre’ns sempre de nosaltres mateixos. I està bé, però alerta, perquè acabarem per perdre’ns el respecte. No ens podem vendre tan barats. Hem pensat que estàvem fent el gran negoci i, al final, què?”, diu l’autora.

La resposta la dona el personatge de Neus que interpreta Esther López a la sèrie Mai neva a Ciutat -dirigida per Joan Fullana i Lluís Prieto-: s’ha especulat tant amb l’habitatge que és impossible pagar un lloguer a Palma i als pobles del voltant. També la trobarem al muntatge Kelly, amb text de Rafa Gallego, que aborda la precarietat, la discriminació de gènere i la vulneració de drets laborals amb què es troben constantment les cambreres de pisos.

Els documentals Tot inclòs i Overbooking són dos exemples més d’obres que qüestionen sense embuts el monocultiu turístic, i n’exposen les conseqüències parlant amb testimonis, des de veïns fins a membres del GOB i Terraferida. També cal afegir en aquest moviment els còmics de Xisco Fuster i Toni Planisi, Els darrers dies de l’Imperi Mallorquí i Un infern a Mallorca (La decadència de l’Imperi Mallorquí), que tracten el turisme amb sarcasme. També cal comptar-hi l’espectacle Souvenir, que cerca rompre amb la idea que “aquí tots vivim del turisme”; l’obra Rostoll cremat i la cançó La jota dels hereus de Joana Gomila. La cultura de l’última dècada respon, reacciona i reflexiona sobre la fractura social i cultural que ha provocat el turisme de masses a l’illa de Mallorca.

“Les manifestacions artístiques són manifestacions de la societat. El turisme ha estat molt recurrent en diferents espais durant els darrers deu anys per una qüestió de necessitat”, diu l’actor, dramaturg i productor Antoni Gomila, que l’any 2011 va estrenar Acorar, una peça que reflexiona sobre la salut de la identitat col·lectiva de Mallorca. “El turisme és una revolució pacífica, però molt intensa, accelera els processos de canvi i, aquí, ha actuat com a element cultural invasor. Una cultura i una societat han de ser molt fortes perquè el turisme no les tombi”. Gomila recorda que a Mallorca hi ha vingut gent cercant “paella, sangria, toreros i sevillanes”, i els ho han donat. “No hem sabut reivindicar els valors propis”, afegeix. Llucia Ramis s’apropa a la línia del dramaturg: “Estam cansats de sentir que l’illa s’està convertint en un parc temàtic, però això és el resultat que obtens quan et vas adaptant a les demandes dels altres: perds el patrimoni propi”.

Canvis socials i identitaris

El professor d’Estudis Hispànics a la Universitat de Glasgow Guillem Colom, que centra la seva recerca en la cultura catalana contemporània, contextualitza i desenvolupa com i per què hi ha hagut aquestes respostes culturals. Explica que a partir del 2015 es comença a parlar de sobreturisme o overtourism, un fenomen mundial. Un dels grans canvis que genera aquest fenomen és que “es comença a veure el turisme de masses com quelcom no positiu, quan gairebé sempre s’havia considerat bo per l’intercanvi entre cultures o la font de riquesa que suposava”, diu el doctor.

A Mallorca, aquest fet es materialitza d’una manera particular: “A l’illa, a partir del final dels 50, hi havia zones, com Magaluf i l’Arenal, que el turisme havia expropiat. En aquesta darrera dècada apareix un turisme molt més urbà i que arriba a llocs on fins ara gairebé no s’havia acostat: apareixen hotels rurals i Airbnb a Campanet o Sineu”, explica. Arran d’això, “la població local ha de conviure deu mesos a l’any amb els visitants, que colonitzen ja tota l’illa”. I els creadors hi responen, segons Colom, “presentant i evidenciant una sèrie de tensions, ansietats i preocupacions per l’impacte del turisme a Mallorca, des del canvi paisatgístic a la desnacionalització, passant per l’especulació amb l’habitatge i l’explotació laboral”. Si s’hagués d’assenyalar un punt de partida d’aquesta eclosió de respostes culturals al sobreturisme, Colom apostaria situar-lo a Acorar, d’Antoni Gomila.

Si es parla de turisme i cultura no es poden considerar únicament creacions d’aquesta darrera dècada. Ja a final dels anys 60 i cap als 70, “després d’una transformació social radical arran del boom turístic”, diu el professor, apareixen narradors que escriuen sobre aquestes mateixes tensions que promou l’eclosió del turisme de masses amb els habitants de l’illa, que veuen amenaçada i en perill la seva cultura i identitat. Els carnissers (1969), de Guillem Frontera; Corbs afamegats (1970), de Gabriel Tomàs; Cròniques d’un mig estiu (1970), de Maria Antònia Oliver, i 39 graus a l’ombra (1967), d’Antònia Vicens, en són alguns exemples. Són novel·les que diverses editorials han reeditat els darrers anys: “El públic hi reconeix les claus que ens poden ajudar a entendre com ens ha afectat el turisme de masses els darrers 60 anys”, diu el professor d’Estudis Hispànics.

“A molts els semblà idíl·lic el boom turístic, però a Cala d’Or, en aquell temps, ja hi anaven alemanys només a engatar-se. Varen començar la corrupció i les complicitats entre polítics i hotelers. El món que coneixíem es va anar espenyant i la nostra llengua es va fer absolutament prescindible”, conta l’escriptora Antònia Vicens, esmenant la desnacionalització de què parla també Colom. “Quan va irrompre el turisme de masses a Mallorca, una illa amb una llengua pròpia que no és la de l’Estat, el castellà va guanyar terreny”, diu el professor. Això va ser un cop fort als mallorquins com a grup històric cultural. Així ho recorda l’escriptora: “Venien treballadors de la Península, que els caps anomenaven mà d’obra barata, a qui havíem de parlar en castellà per compassió, perquè no entenien res”. I continua: “Es diu que allò va ser una revolució, però no. Què va passar? Que les dones es varen posar biquini i varen començar a fumar? Si hi hagués hagut revolució, un progrés real amb l’arribada dels europeus a Mallorca, potser ara no estaríem així”, afegeix. “Quan vaig rellegir 39 graus a l’ombra per fer-ne la reedició vaig quedar esfereïda pel poc que hem avançat”, diu Vicens, que va conèixer de ben a prop la realitat d’aquells anys, quan treballava en un hotel.

“Ens han inculcat tant que vivim del turisme que no contemplam res més. El teatre sempre ha estat un espai de reflexió i crítica, per això en parla. Molts tenim la sensació que ens hem deixat trepitjar pel turisme i que l’únic que podem fer és servir els altres. Així l’anomenen: sector dels serveis”, diu Miquel Mas, dramaturg, encarregat dels textos de Souvenir, obra dirigida per Joan Fullana. Mas considera que hi va haver, durant un temps, una certa “romantització del turisme”, però que hi ha una generació que està disgustada amb els resultats del monocultiu turístic: “Hem vist que ja no és una font de progrés, sinó una condemna”. La cantant Joana Gomila comenta que s’ha vist com les zones turístiques s’han anat eixamplant o com han canviat els topònims del territori, però no està interessada en la “nostàlgia del passat”. “Crec que el problema és el canibalisme del capitalisme i la buidor de posar-ho tot a la venda. El turisme de masses ha estat una porta oberta a coses noves, però també de tortura, si parlam de model econòmic”.

Que el turisme ha tingut un efecte en la fonamentació d’una cultura de resistència també ho explica la professora de Teoria de la Literatura de la UIB Mercè Picornell. La doctora menciona que, per una banda, es qüestiona “com ens ha afectat la mirada turística”. Per exemple, exposa: “Ens hem cregut que som l’illa de la calma de què parlava Santiago Rusiñol, i hem integrat aquest mite en el nostre discurs i concepció, tot i que els escenaris que dibuixa Rusiñol són frenètics. Això és una contradicció”. D’altra banda, explica que el turisme de masses no ha provocat únicament la pèrdua de referents, “sinó que s’ha convertit en un referent en si mateix”. Picornell menciona com a cas paradigmàtic la cançó La jota dels hereus de Joana Gomila: “una cançó d’arrel feta amb noms d’hotels”. El turisme, diu Mercè Picornell, “és un bagatge incòmode que ja forma part de la identitat mallorquina”.