El moviment es demostra caminant per la Pedrera
Una exposició sobre art cinètic reuneix més de 60 peces d’artistes com Duchamp, Takis, Soto i Pericot
BarcelonaNo s’hi val a estar-se quiet. Aquesta condició es nota de seguida, gairebé com un instint. Sense el moviment, peces com el Duomo centro rosso de Jesús Rafael Soto són objectes inanimats que reposen a terra i a les parets de la Pedrera. Però fent només unes passes a la dreta o a l’esquerra, cada obra es transforma en una festa visual efímera i infinita. El Duomo de Soto, per exemple, és una cúpula feta de varetes negres i vermelles clavades sobre una superfície blanca. Amb el simple gest de voltar l’obra, el xoc de colors crea una vibració òptica hipnòtica i pròpia del cinetisme més enlluernador.
Aquest moviment artístic va irrompre als anys 50 del segle XX com una avantguarda nascuda a França i Itàlia però poc coneguda a Catalunya i Espanya, en part influït per una crítica que el tractava com un joc. 18 anys després de l’última exposició sobre cinetisme a Barcelona -l’última va ser Camps de força de Guy Brett al Macba-, la Fundació Catalunya La Pedrera reuneix 64 obres de 37 artistes -entre els quals hi ha François Morellet, Takis i els precursors Michel Duchamp i Alexander Calder- per rescatar i reivindicar la idea de l’art en mutació. La mostra, titulada Obres obertes. L’art en moviment, 1955-1975, està comissariada per Jordi Ballart i Marianna Gelussi i es pot visitar fins al 27 de gener.
El nombre de peces és finit, però la bellesa plàstica que generen no s’acaba mai. El cinetisme juga precisament amb aquest tret i posa l’espectador en una situació on res és fix i on cal interactuar amb cada obra per captar-ne una essència subjecta a l’ull i al moviment de qui l’observa. “Qualsevol realitat és una recreació i, per tant, en fem una lectura subjectiva. El que veiem és, en certa manera, una creació nostra”, explica Ballart. Cada obra actua també com la metàfora d’un món en perpètua metamorfosi. “Reflecteixen la sensació d’un entorn sotmès a un canvi constant i, alhora, la idea utòpica que tot es pot modificar”, assenyala Gelussi. Artistes com Jordi Pericot, Eusebio Sempere i Julio Le Parc traslladen la inestabilitat de la seva societat en peces en relleu i imatges geomètriques de gran format. La racionalitat no hi té cabuda a l’hora d’observar-les. A Instabilité de Le Parc, un conjunt de cercles negres inacabats s’aglutinen en un fons blanc. Aguantar-hi la mirada més de 10 segons fa que s’activi la visió perifèrica, l’obra prengui vida i el caos aparegui de sobte, fet que provoca la sensació que els cercles s’arremolinen en una persecució animada sense fi.
Quadres que respiren sols
La fascinació per elaborar obres vives i combatre així la idea d’un art immutable va portar els cinetistes a treballar amb tots els materials que els queien a les mans. Jean Tinguely va donar forma el 1960 a un grapat de ferralla que va anomenar Vive la liberté I, una peça que cada 13 minuts emet un so anàrquic i inesperat. La llibertat impera en les obres dels cinetistes a través del so i la llum, però també d’un moviment aparentment sorgit del no-res. Algunes obres giravolten sobre elles mateixes i d’altres es deconstrueixen a poc a poc. Són peces que demanen temps a l’espectador, perquè sense una mica de paciència l’art cinètic perd la meitat de la seva ànima. A simple vista, Strutturazione pulsante de Gianni Colombo és un conjunt de blocs blancs col·locats en ordre i enquadrats per un marc de fusta. Subtilment, les peces es desencaixen “com si l’obra respirés, en un exemple perfecte del moviment lliure”, diu Ballart.
Democratitzar l’art i trencar amb les fronteres imposades per les elits preocupa als cinetistes, que parteixen de la idea que tothom ha de poder entendre les seves obres. “No calen teories ni coneixements previs per apropar-s’hi. Els nens de seguida entenen que ells són els protagonistes i que s’han de moure perquè cada peça funcioni”, explica Ballart, que subratlla que l’art cinètic utilitza “materials i sistemes molt simples i alhora molt efectistes”. Queda demostrat al pati de la Pedrera que dona al passeig de Gràcia, on els comissaris de la mostra han instal·lat Spazio ad attivazione cinetica, una immensa espiral creada per l’artista Marina Apollonio. Un grup d’estudiants no gosen trepitjar-la, però de seguida desenfunden els telèfons mòbils i es mouen al voltant per fotografiar-la. La caça de la millor perspectiva s’estronca quan una dona es planta al centre de la peça i, amb la seva presència, en modifica el resultat. L’escena és una petita evidència dels efectes del cinetisme, que aboca les seves obres a la immensa paleta de visions i relacions intrínseques en la humanitat.
Res és vermell a simple vista
Des de lluny, Physichromie de Carlos Cruz-Diez sembla un rectangle d’un intens color vermell. Cal resseguir-lo de prop per descobrir com es desplega un atractiu ventall de colors que varia en funció de la posició de cada espectador. Les atmosferes cromàtiques canviants formen part de les obres de Cruz-Diez, que porta aquesta riquesa visual a l’extrem amb Chromosaturation. La peça consta de tres cambres, a cadascuna de les quals hi governa un color primari que emeten llums leds. “Quan fa una estona que estàs en una de les sales el cos s’acostuma a la monocromia. El cervell sap que la llum és blanca, de manera que el verd intens es transforma en un color pastel”, explica Ballart. La peça de Cruz-Diez és de les menys físiques i més experimentals de l’exposició. “Aquí el color no té forma, flota en l’atmosfera -assenyala el comissari-. És un element en mutació, ambigu i circumstancial”.