Mozart, Haydn, Beethoven i Chopin

PalmaBellver.- Mozart, Haydn i Beethoven al Castell dels Estius Simfònics. Indubtable la relació entre els tres grans compositors. Haydn i Beethoven varen treballar un any junts i musicalment alguna influència varen rebre l’un de l’altre. Sobretot pel que fa al vigor de les simfonies del colèric gran geni de Bonn sobre les que va escriure –fins a noranta-quatre– l’home de qui sempre brollava optimisme, alegria i bondat. Per una altra banda, ambdós admiraven Mozart compulsivament, sense reserves, de la mateixa manera que aquest va dedicar els seus quartets a Haydn, el qual no va dubtar a qualificar el petit geni com “el millor compositor del món”, amb unes paraules prou significatives, “Al Padre, Guida et Amico”. Si volem trobar alguna altra ‘liason’ només cal anar a la primera Simfonia de Beethoven, dedicada al seu protector, el baró Van Swieten, que havia estat amic íntim de Haydn i Mozart. I així successivament… Tot i això, l’obertura de Les noces de Figaro com a prolegomen va sonar una mica fora de context, com un apèndix perquè el concert duràs el que ha de durar, que tampoc no ho entenc massa.

En qualsevol cas, Joji Hattori al cadafal i sense batuta per dirigir el cinquè concert dels Estius Simfònics a càrrec de la inesgotable i, per tant, inabastable Orquestra Simfònica Illes Balears. Per a l’ocasió, acompanyant en primer lloc la violoncel·lista nord-americana Julia Hagen –vint-i-set anys–, que va interpretar el Concert per a violoncel en do major Hob. VIIb:1, de Joseph Haydn. Una petita joia recuperada gairebé dos-cents anys després de la seva composició i que d’alguna manera va servir per obrir una nova porta a la forma barroca del concert. Original des de la seva concepció, per la forma que dona entrada a l’instrument solista, imperceptible, però que va agafant embranzida fins a convertir-se en un poderós remolí que fa que l’orquestra resti muda, per a continuació recuperar el motiu i desenvolupar-lo de moltes i variades maneres. Un Adagio brillant i amb molts colors donà l’oportunitat de gaudir en tota la seva esplendor de la gràcia i categoria de la jove violoncel·lista. Els violins també llueixen de valent al tercer moviment, Allegro molto, on encaren el motiu principal amb infinitat de situacions, fins que de bell nou el violoncel entra en la història sense tornar a fer massa renou, per finalment convertir-se en protagonista absolut. Mamballetes a balquena, bis inclòs.

Per finalitzar la Simfonia núm. 1 Op. 21’ en Do major, com el concert de Haydn, de Ludwig van Beethoven, amb la qual Hattori va imposar agilitat i contundència en aquest insuperable primer capítol de la història de les simfonies. Un capítol amb el qual Beethoven ja va voler marcar distàncies harmòniques amb el mestre Haydn. I així podríem tornar a començar amb el capítol de semblances i diferències.

Sineu.- Concert de cloenda al claustre de l’antic convent dels mínims del III Festival Internacional de Música de Sineu, a càrrec de la pianista búlgara-mallorquina Dina Nedéltcheva, acompanyada per l’orquestra Deià Chamber Players, integrada per Enrique Pastor, Alfredo Ardanaz, Fernando Villegas, Rosa Cañellas i Pablo Moreno. El programa, íntegre per a Chopin, de qui interpretaren el Concert per a piano núm. 2 en fa menor, Op. 21 i el Concert per a piano núm.1 en mi menor, Op. 11. És a dir, ho feren seguint l’ordre cronològic d’ambdues composicions, entre les quals no hi havia gaire temps de diferència. Va ser com un comiat per part del compositor, abans de deixar la seva Polònia natal, on no tornaria. Dues peces que sempre han rebut reticències pel que fa a l’orquestració i, de fet, varen ser pràcticament les úniques en les quals incorporà una orquestra com a acompanyament del seu instrument. Potser el fet que fos exactament i tan sols acompanyament el que ha fet que alguns arrufin el nas, però no és menys cert que són molt idonis perquè es pugui oferir conjuntament amb una orquestra de cambra, com és el cas, que fins i tot dona un adient plus de protagonisme al piano. De la mateixa manera que hi ha algunes reserves amb la funció de l’orquestra, no hi ha dubtes sobre les qualitats musicals de l’instrument solista i de les seves intencions a l’hora d’expressar tot un seguit de sensacions.

Sens dubte, un dels més bells moviments és el Romanç-Larghetto del Concert núm. 1, del qual el compositor va dir: “L’Adagio del nou concert és en mi major. No he pretès buscar la força. És, més aviat, un romanç calmat i melancòlic. Ha de fer la impressió d’una dolça mirada que evoqui records encantadors…”. Així és la música d’un Chopin sempre delicat, melangiós i acorat. I així la van interpretar Dina Nedéltcheva i l’orquestra de cambra (dos violins, una viola, violoncel i contrabaix). Intensa, vaporosa, com transparent, amb temperada consistència, sense afectació i molta bellesa. Una cloenda de bon nivell que el públic aplaudí fins i tot a cada final de moviment. Potser una mica de catequesi musical, abans de començar el concert, que expliqui els protocols a seguir no estaria malament.