El Mozart de Helmut Eder

PalmaL'Auditori de Manacor es va omplir de gom a gom, tal com havia succeït el dia abans a l'Auditòrium del passeig Marítim de Palma i com ja és habitual quan la Coral Universitat de les Illes Balears fa acte de presència. Es va omplir per escoltar una peça de Mozart que, tot i ser monumental, no és de les més habituals, la Gran Missa KV 427 en do menor, en la versió reconstruïda per Helmut Eder. Va ser interpretada per la formació que dirigeix Joan Company i l'Orquestra Simfònica Illes Balears, ambdues formacions dirigides per a l'ocasió per un habitual de la casa, Leopold Hager. Hi va haver un preludi a la Missa, que tampoc no era poca cosa, ni més ni menys que la Simfonia núm. 40 KV550, també del geni salzburguès. Sens dubte la més coneguda i, com a anècdota reparadora, cal dir que, sembla ser, va ser dirigida per primer cop per Antonio Salieri, una altra víctima innocent de la pel·lícula de Milos Forman, en la qual el protagonista tampoc no va quedar indemne. Hi ha seriosos dubtes de si el compositor la va sentir interpretada o no. Si ens atenim als papers, no n'hi ha constància, però la partitura conté tota una sèrie de rectificacions que són poc possibles sense haver-la escoltada. En qualsevol cas, Leopold Hager i la Simfònica en varen fer una lectura i una interpretació primmirades, suaus, gens accelerades, però sense descuidar-ne la delicadesa, com per assaborir-la sense pressa, paladejant els quatre moviments, que no per coneguts deixen de tenir interès, gràcies a la seva versatilitat i a la gran quantitat d'ingredients que la configuren.

A la segona part del concert va arribar la seva raó de ser, la Gran missa en do menor KV 427, amb les sopranos Serafina Starke i Flore van Meerssche, el tenor Ángel Macías i el baix Gabriel Rollinson acompanyant la Simfònica i la Coral. Tot un repte, una peça alambinada, d'una sensibilitat i expressivitat extremes que, quan arribà a la parisenca Sala Pleyel, va ser saludada amb gran efusió i al crit de: "És tan gran com Bach". Una frase que ara no rebatrem per raons òbvies, però en qualsevol cas és innegable la influència del Cantor, de qui Mozart acabava de descobrir les fugues, però tampoc és menys cert que els seus contrapunts són tan poderosos com poc deutors de ningú. També és sabut que aquesta Gran Missa és una composició incompleta i tan sols va quedar el Kyrie, el Gloria, el Sanctus i el Benedictus, la qual cosa vol dir que el dia de l'estrena i posteriors interpretacions es varen utilitzar altres fragments de les seves diferents quinze misses, un préstec que s'havia fet a ell mateix. Cada nova interpretació, per tant, és optativa, fins al punt que el director de torn hi pot incorporar alguns trams de la seva collita, tot i que ara ja és més habitual fer servir alguna de les versions consolidades, com la de Helmut Eder, que utilitzà Leopold Hager.

Ja des del Kyrie, tant la Coral com la soprano Serafina Starke mostraren les seves credencials i possibilitats. Tot anava a millor. Cada cop augmentava la intensitat i la seguretat dels protagonistes. Brillaven les dues sopranos. El moment àlgid arribà amb Et incarnaturs est, també interpretada per Starke, i el Sanctus, una peça a doble cor d'una exquisidesa i magnificència amb la qual la Coral va fer brollar tots els colors. Però tampoc cal no oblidar la feina de la Simfònica, d'una precisió absoluta, amb la graduació de decibels necessària per obtenir grandiositat i delicadesa. Els dos solistes masculins no acompanyaren a la mateixa altura. El tenor, per alguns problemes de projecció, i el baix, perquè la seva participació és molt minsa, gairebé residual. El conjunt, majestuós, i Manacor va ser talismà.