'Mr Hand Solo', el jove que es va construir una pròtesi amb peces de Lego

Andorra la VellaDavid Aguilar (Andorra, 1999) va néixer amb una alteració congènita associada a la síndrome de Poland, que, en definitiva, significa que el braç dret s'acaba a l'alçada del colze. El seu pas per l'escola va ser difícil però va superar aquesta etapa “amb l'estima de les persones més properes, perquè m'ensenyen que no m'he d'avergonyir pel fet de viure una situació diferent d'altres nens i que, en realitat, jo no soc menys capaç que ningú altre per fer res. I les pròtesis així ho demostren”. Es refereix a les pròtesis de braç que ell mateix es construeix amb peces de Lego des que tenia 9 anys, com explica a les conferències que ofereix sovint a escoles on també parla sobre el bullying que va patir i anima els infants amb discapacitats a aconseguir els seus propòsits. En una d'aquestes xerrades el va conèixer Héctor Romance, avui director del documental sobre Aguilar, Mr. Hand Solo, que arriba als cinemes aquest divendres.

“La seva història és bèstia, però el seu somriure, el seu punt de maduresa, de com explicava l'assetjament escolar... Vaig trobar-me que la realitat superava la ficció”, diu Romance. El rodatge va durar prop de deu setmanes i va transcórrer entre Andorra (d'on és el noi), la Seu d'Urgell, Barcelona i dues localitzacions que inicialment no estaven previstes: les instal·lacions de Lego a Hong Kong, on el David va fer una conferència, i la seu central de la companyia, a Dinamarca, on es van trobar amb els principals càrrecs directius de la multinacional. “Vam haver de rodar relativament ràpid perquè el David porta una vida molt activa”, explica l'Hèctor, en al·lusió a les conferències que el protagonista del documental fa pel món –ha explicat les seves vivències al Brasil, França i fins i tot a la NASA– i que mira de compatibilitzar amb els estudis de tercer de bioenginyeria que cursa a Barcelona.

Una història de superació personal

El resultat és “una història de superació personal brutal, amb molts intratemes que van sorgint: toquem l'assetjament escolar, el rebuig per ser diferent, la família, abordem què comporta la fama o l'èxit en algú tan jove... –explica Romance–. Sempre que surt als mitjans és només durant dos o tres minuts, i jo volia aprofundir-hi. Per exemple, vaig repetir sencera la primera entrevista que li vam fer, perquè encara no hi havia empatia. La vam tornar a fer a la meitat de rodatge i va ser la bona”.

És probable que arran de l'estrena del documental Aguilar multipliqui la seva tasca com a divulgador de la seva experiència vital. “Seguiré explicant com sortir d'un forat tan negre com el de la joventut, quan et veuen diferent –explica el jove–. Seguiré donant consells a alumnes, professors i pares: tots som diferents, no haurien d'existir les paraules discapacitat, ni minusvalidesa. Jo no em considero cap de les dues coses i ningú se n'hauria de considerar. Tots som diferents perquè tenim capacitats diferents”. Aguilar té clar quin vol que sigui el seu futur professional: “Em dedicaré a les pròtesis, a posar un braç a un nen que no en té, perquè pugui tenir una vida millor”.

Després d'un mes a la cartellera andorrana, el documental arriba ara als cinemes catalans amb un premi: el de millor documental al Boston Science Fiction Film. “És el festival de ciència-ficció més antic i més important dels Estats Units. Només el fet que ens seleccionessin ja va ser una passada –explica Romance–. A més, competíem amb Kubrick by Kubrick, que inclou entrevistes inèdites al gran director de cinema... i els vam guanyar. Aquí sí que la vam fer grossa”.