Martí Perarnau 'Mucho': "Treure discs a Espanya és un acte heroic"

Palma'¿Hay alguien en casa?' és el quart treball de Mucho o, millor dit, el primer projecte en solitari de Martí Perarnau, qui capitaneja el projecte. El músic manresà s'allunya de les guitarres per endinsar-se en el món dels sintetitzadors, i ha cuinat un disc de música electrònic amb lletres àcides, crítiques, que neixen de l'enuig per "com es fan les coses en aquest país" i pel "capitalisme que ens governa completament", diu. Ha perdut l'esperança de viure dels seus discs, però no té intenció de deixar-ho de fer. Mucho serà el dijous 31 d'octubre a Es Gremi Sounds, el festival que la sala ha organitzat per celebrar el 16è aniversari.

Dèieu en una altra entrevista que és més el primer disc de Martí Perarnau que el quart de Mucho. En quin moment sentiu que s'està cuinant un disc dins vostre?

Sempre he tingut la necessitat de fer noves cançons i de triar un camí nou, però mai no he volgut fer un disc nou si no tinc res a aportar. En aquest cas, dos anys abans de treure el disc, sí que vaig sentir la necessitat de fer cançons en aquest estil electrònic. Ja vaig començar a fer-ho, i encara érem un grup, però ells ja no tenien gaire ganes de continuar explorant aquell nou camí que jo tenia dins.

Què és el que us apropa a l'electrònica?

Sobretot anar a un parell de 'raves'. Jo sempre havia mirat molt malament els DJ perquè pensava que no eren músics de veritat, però quan vaig anar a aquestes 'raves' on punxaven DJ bons em vaig adonar que el que feien amb la música era molt més interessant i excitant que el que feien alguns músics "de veritat" amb guitarres. Llavors vaig pensar que havia estat molt beneit durant molt de temps sense investigar aquestes sessions de DJ i vaig sentir que m'agradaria descobrir-ho.

Com ha estat el procés creatiu del disc?

Vaig intentar fer un disc com si l'estigués punxant un DJ. Vaig fer molt treball a casa, i de moltes cançons que vaig enregistrar a casa no me'n recordo. Però va ser un procés molt fluït i gradual. No sentia ni que estigués fent un disc, res important. El meu únic objectiu és fer cançons. Després vaig acabar-ho amb l'equip per tocar les cançons conjuntament, fent una mica de treball de banda.

Com viviu el fet de socialitzar un treball que s'ha fet en un entorn tan íntim?

Va ser preciós, realment. Perquè jo estava una mica cremat d'estar a casa. Estar massa temps treballant-ho a casa et fa perdre l'objectivitat, i anar a l'estudi va estar molt bé. Algunes no es van tocar gaire perquè ja venien bé de casa, i algunes sí que les vam començar de zero i vam decidir tocar-les com si fóssim una banda de tota la vida. Va ser molt maco perquè són els meus amics, em tracten molt bé i volen que em vagi molt bé tot. Jo no soc gaire de compartir les meves emocions amb els meus amics, i va ser molt guai fer-ho a través de les cançons.

És veritat que vau comprar una màquina d'escriure per escriure les cançons?

Sí, vaig comprar una màquina d'escriure de les de tota la vida per Wallapop i la majoria de les cançons les vaig escriure allà. Va ser un moment en què el mòbil no m'estava aportant gaire coses bones a la vida i sentia que havia d'avorrir-me com quan era petit per trobar coses. Em vaig treure una mica el mòbil i em vaig passar hores escrivint lletres. Tenia la sensació de tenir metralletes als dits. Em semblava molt maco fer música electrònica amb ordinadors però conservar aquesta part analògica. També em portava a la meva infantesa, perquè la meva mare és periodista i sempre escrivia amb màquina d'escriure. Tot va ser un viatge cap a mi mateix.

Tenen una bona dosi de crítica social, les lletres...

Era una manera de fer teràpia perquè no tinc cèntims per anar al terapeuta. Tinc la sensació que tot ho poso a les lletres. Estic enfadat de com es fan les coses en aquest país i com el capitalisme ens governa totalment. En aquella època jo estava molt enfadat, perquè em posava una estona 'Espejo Público' als matins i després escrivia lletres. Poder dir-ho a les lletres és un acte molt alliberador.

Pensàveu en alguna sonoritat en concret per al disc?

No. Crec que és la primera vegada que em passa això amb les meves cançons: sento que són tan personals i tan meves que no estic pensant en ningú més, en cap banda o músic. Només pensava en un DJ punxant la seva música.

Bon senyal, no?

Sí, però ara tinc el problema que la meva personalitat ho indueix tot i de vegades tinc ganes de no cantar per poder ser una mica més lliure. Tinc la sensació que la meva veu sempre és igual, però això suposo que passa a tots els cantants. Forma part del xou [riu].

He llegit que ja heu perdut l'esperança de viure dels vostres discos?

Sí, crec que és superdifícil viure dels meus propis discs aquí. És un acte heroic treure discs a Espanya i poder viure'n encara més. Ara estic fent una gira de sales. Fem una cosa molt guai, molt especial; fem música durant tres hores i veiem els nombres al final del cap de setmana. Cada persona que forma part de l'equip sortim a guanyar 50 euros. I això que les sales estaven plenes! Jo sempre que em trobo un polític li dic: això que tant fan de 'marca Espanya' potser podrien començar a ajudar els músics del país, perquè hi ha un moment creatiu i musical molt especial a Espanya i seria un gran moment per tenir ajudes públiques. El que passarà és que tindrem una música de merda en el futur, si no en tenim cura.

I per què continuau fent discos?

La frustració jo ja l'he passada, perquè tinc la sensació que la meva generació no veurà aquest canvi. Llavors, l'únic que tinc clar és que jo continuarà amb la meva bogeria romàntica, inventant-me coses, perquè és el que necessito jo a la vida. I tinc la sort de guanyar-me la vida amb altres coses que faig amb la música, com tocar amb Zahara o Iván Ferreiro, que són artistes que em flipen.

De fet, la música de 'La bestia hoy cena en casa' del nou disc de Zahara és vostra. I ha resultat ser un 'hit' feminista.

Sí, va ser increïble fer-ho. Em va trucar i em va dir que li faltava una cançó per acabar el disc, i em va enviar un munt de text. La vaig fer arribant d'una gira de cap de setmana, un diumenge a la matinada. L'hi vaig enviar i va ser increïble. És una d'aquestes coses màgiques que passen a la música de vegades. A més, és una passada tocar-la perquè sents que és un 'hit', la gent la canta molt i és un missatge necessari de transmetre.