El talent artístic dissimula la crisi creativa de Disney

Fa unes setmanes, l’estrena de l’oblidable Vaiana 2 perfilava un dels nadirs de l’actual crisi de creativitat de la companyia Disney, encaparrada a rendibilitzar l’atractiu comercial de les seves franquícies més exitoses. Ara, Mufasa: El rey león, preqüela del film de 1994 –que ja va patirun remake digital fotorealista el 2019–, demostra que no tot està perdut per a la totpoderosa factoria d’animació. De fet, la comparació directa amb Vaiana 2 resulta reveladora: allà on la seqüela de l’aventura polinèsia es limitava a replicar la fórmula original, Mufasa afegeix unes estimulants pinzellades de mitologia grega al drama shakespearià d’El rei lleó (el nou malvat respon al nom de Kiros i la figura de Rafiki, el mandril savi, s'assembla més que mai a l’endeví Tirèsies).

Més enllà de les novetats narratives, l’èxit relatiu de Mufasa passa per la bona feina del seu equip artístic. Malgrat que som davant d’un gran espectacle d’animació digital, Barry Jenkins, director de l’oscaritzada Moonlight, converteix el film en una exploració intimista, amb molts primers plans, de l’experiència de la marginació. D’altra banda, Lin Manuel-Miranda, que no va participar a Vaiana 2 després de compondre les magnífiques cançons del film original, aconsegueix dialogar de tu a tu amb el llegat dels mítics temes d’Elton John i Tim Rice. Així, el talent i l’autoria suavitzen el desgast de la saga felina.