'Mujercitas': la visió contemporània d'un clàssic

Direcció i guió: Greta Gerwig, a partir de la novel·la de Louisa May Alcott. 135 minuts. Estats Units (2019). Amb Saoirse Ronan, Florence Pugh, Timothée Chalamet i Laura Dern.

Quin és el secret de Donetes? Què té aquesta novel·la del 1868 per haver-se convertit en un clàssic popular adaptat recurrentment per Hollywood i, alhora, en una obra formativa per a escriptores com Simone de Beauvoir i Joyce Carol Oates? És possible que les lectores que, generació rere generació, van gaudir de les aventures de les germanes March percebessin en el text de Louisa May Alcott la tensió existent entre les convencions de l'època en relació amb la literatura per a dones –emmarcades en un tradicional Bildungsroman o relat de maduració– i els indicis d'una visió alternativa de la identitat femenina connectada amb l’impuls creador.

Una de les decisions més astutes de la directora d'aquesta nova versió, Greta Gerwig –autora de l’estimable Lady Bird (2017)–, és evidenciar aquesta tensió alterant la clausura del relat amb un juganer exercici metalingüístic. Es tracta d'una reescriptura autoconscient, intensament contemporània, amb la qual Gerwig explicita les concessions que va acatar en el seu dia May Alcott en relació amb el destí de la Jo, la protagonista, utilitzant de manera gairebé paròdica Louis Garrel, paroxisme del cool europeu, com a idealitzada –i improbable– fantasia femenina. Si el film demostra que Garrel seria un perfecte Mr. Rochester, també és obvi el joc de miralls que Gerwig planteja entre ella mateixa i la resta de creadores convocades: la mateixa May Alcott; la Jo, la seva alter ego; i l'Amy (extraordinària Florence Pugh), la germana pintora. Situant-se en línia genealògica amb elles, Gerwig mostra els recels i conflictes històricament associats amb la creació femenina, reivindicant alhora la seva importància com a testimoni de les vides i consciències de les dones.

La gran aportació de la cineasta, però, és l'alteració de l'estructura lineal del relat, una decisió audaç que la descobreix com una narradora d'alè clàssic i sensibilitat actual. Si May Alcott es definia a ella mateixa com una "dona soltera el cos de la qual fila paraules en comptes de nadons", Gerwig entreteixeix la història de les March embastant el seu present amb el seu passat, cosa que provoca que coneguts passatges de la novel·la adquireixin una rellevància i emoció inèdites. Amb aquesta estratègia la cineasta subratlla un element clau de tot relat de maduració: el dolor d'abandonar l'univers arcàdic de la infància pels compromisos del món adult. La interpretació enèrgica, marcada pel moviment, de Saoirse Ronan i Timothée Chalamet –uns Jo i Laurie que, per primera vegada, encarnen l'agitació incessant de l'adolescència– impulsa aquesta visió de la infància com a territori inexpugnable, encara que fugaç, on unes nenes-dones poden créixer salvatgement.