El Museu del Disseny exposa els interiors essencials d’Adolf Loos

BarcelonaEl Museu del Disseny celebra el tercer aniversari en gran: va obrir les portes el desembre del 2014 i fa pocs dies va presentar l’exposició “més completa” de les obres i els dissenys de l’arquitecte Adolf Loos (Brno, Moràvia 1870 - Viena, 1933). “Inaugurar una exposició internacional és un dels millors regals que ens podem fer i que podem fer a la ciutat de Barcelona”, diu la directora del Museu del Disseny, Pilar Vélez. La mostra inclou cent vint mobles i més d’un centenar de dibuixos, litografies, fotografies, llibres i manuscrits. Tot i que la mostra porta per títol Adolf Loos. Espais privats, un dels plats forts del recorregut està en una sèrie de maquetes de grans projectes de Loos que van quedar al calaix. “Adolf Loos és una figura clau de la modernitat, i al Museu del Disseny ens interessa especialment perquè ens definim com un museu dels objectes per viure, com els objectes dels interiors domèstics, i Loos és l’arquitecte dels espais interiors”, subratlla Vélez.

Per a la comissària de l’exposició, la historiadora i crítica Pilar Parcerisas, el pensament de Loos té una vigència absoluta: “Vivim en una època d’exhibicionisme públic, una època en què cal tornar a preservar la intimitat i l’espai privat. L’arquitectura i el disseny ens poden ajudar a tornar a convertir l’habitar en un fet cultural”, afirma Parcerisas. De fet, al seu temps ja va ser un revulsiu: “Va donar una resposta moderna a la crisi ètica, social i estètica de la Viena finisecular, i sobretot va netejar la imatge de l’historicisme que havia practicat tant la monarquia a l’eixample de la ciutat de Viena com els burgesos que havien omplert els interiors d’objectes inútils”, subratlla la comissària. A més, la mostra també recull les últimes lectures del llegat de l’arquitecte: “L’exposició no només valora l’ús que Loos fa de l’espai arquitectònic sinó també del mobiliari dels seus interiors, que estan pensats per preservar la intimitat de l’esfera pública”.

La mostra és una coproducció amb l’Obra Social La Caixa i es podrà veure al CaixaForum de Madrid al març. Una part significativa de les peces prové de la col·lecció del galerista i marxant vienès Julius Hummel, i també d’institucions com el Museu Albertina, el Museu d’Arquitectura de la Universitat de Múnic, el CCCB i diverses col·leccions privades. “En els seus escrits, Loos va qüestionar la conducta quotidiana en l’ús dels objectes en àmbits molt diversos, com el vestir, el menjar i l’habitar”, explica la comissària. L’arquitecte va conviure amb la Sezession, l’equivalent vienès del Modernisme, i el recorregut arrenca amb algunes peces de mobiliari d’un dels pocs arquitectes d’aquell moment que va respectar, Otto Wagner. “La resposta de Loos als seus contemporanis de la Sezession, que volien convertir la vida en art prenent elements abstractes de la natura, és que això era falsejar la realitat. Ell volia trobar la veritat i treballar amb elements reals, com els materials i els sistemes constructius”, explica Parcerisas. Loos deia que l’arquitecte no era un geni sinó “un paleta que sap llatí”, i en la seva conferència més famosa, Ornament i delicte, va afirmar que “el progrés de la civilització és equivalent a la desaparició dels ornaments dels objectes quotidians”, recorda Parcerisas. Però les seves idees no van ser ben rebudes. Va ser “repudiat” i es va refugiar en projectes privats.

El muntatge de la mostra, consistent en les recreacions d’estances com el dormitori de la seva dona, Lina Loos, i el despatx de l’Apartament Friedmann, acompanyades de fotografies d’època -a Loos no li agradaven gens, i les van fer els seus deixebles després de la seva mort-, compleix molt bé l’objectiu d’evocar les atmosferes d’aquells espais. En aquest sentit, hi ha un detall curiós: Loos no només va dissenyar alguns mobles, sinó que en va fer servir i adaptar d’existents, molts d’ells anglesos. Per a Parcerisas, aquest punt emparenta l’arquitecte amb Duchamp, perquè treballa amb els mobles d’altres de la mateixa manera que l’artista feia servir objectes quotidians en els seus ready made.

La mostra també aborda el fet que Adolf Loos no donava importància a les façanes dels seus edificis, sinó que responen a com prèviament havia dissenyat l’interior. La racionalització que hi va aplicar no només era estètica sinó que bevia del fet que era fill de constructors, i això també afectava a les condicions de treball. “Loos creia que era més barat fer servir marbre en un interior que posar un grup d’artesans a fer volutes de guix”, apunta la comissària.