El Museu Frederic Marès reivindica les dones calumniades i ocultades

BarcelonaLa figura de santa Anna, la mare de la Verge Maria, no apareix als evangelis canònics i, de fet, nombrosos teòlegs i teòrics en qüestionen la importància. En canvi, la mencionen els textos apòcrifs i ha estat reivindicada per la religiositat popular, que l'ha representat amb un llibre sota el braç o ensenyant a llegir a la seva filla. "Molts teòlegs defensen que Maria va aprendre a llegir al temple o per obra de l'Esperit Sant i oculten la figura de la seva mare", explica la historiadora d'art Maria Garganté, que comissaria Dones de paraula, l'exposició que es pot veure al Frederic Marès fins al 25 de maig del 2025.

De fet, els evangelis canònics no parlen gaire de la infantesa de Maria. Potser, perquè, amb molt poques excepcions, han estat els homes els qui han governat, han decidit com explicar la història, a qui mencionar i a qui condemnar a l'oblit, o els qui han prescrit la gran literatura. Per contrarestar tot aquest relat, el Marès reivindica la paraula de les dones i de les mares com a transmissores del llenguatge. Ho fa partint d'obres del segle XVI al XVIII i d'artistes contemporànies, com Eulàlia Valldosera (Vilafranca del Penedès, 1963), Josefa Tolrà (1880-1959) o Kima Guitart (Esparreguera, 1947). A santa Anna, per exemple, se la pot veure a l'escultura Cercle de Juan Imberto (Segòvia, 1580-1626), compartint un llibre amb la seva filla, o als dibuixos que va fer un joveníssim Picasso.

Una de les altres dones religioses que defensa l'exposició és Maria Magdalena. "És una altra figura que ha estat tergiversada. Els evangelis canònics en diuen poca cosa, com que Jesús va expulsar set dimonis del seu cos, i lectures posteriors la van tipificar com a prostituta –explica Garganté–. En canvi, el text apòcrif gnòstic del segle II, l'Evangeli de santa Maria, la reivindica com una dona sàvia, com a deixeble predilecta i dipositària privilegiada dels ensenyaments de Jesús". L'artista Josefa de Ayala la va representar al segle XVII davant d'uns manuscrits i Pedro de Mena la va imaginar, també al segle XVII, com a penitent.

Una altra dona censurada és santa Teresa, que al Marès apareix a la cel·la amb una ploma a la mà. La religiosa castellana se sentia cridada, però la pregària interior era vista amb recel per les autoritats religioses, especialment en el cas de les dones, que insistien a limitar-se a les pregàries i les celebracions formals i aprovades. Altres religioses catalanes van trencar també molts esquemes, com Juliana Morell o Hipòlita de Rocabertí.

La literatura cristiana no és l'única que no ha tingut gaire en compte les dones o n'ha desacreditat la paraula. A la sala del Marès destaca sobretot una túnica blanca tacada de sang que cau sobre el terra i representa Cassandra. L'obra, que Kima Guitart va crear el 2021, simbolitza la manca de reconeixement públic del discurs femení. A la Cassandra de la Ilíada ningú la creu. Com que no accedeix a les pretensions sexuals d'Apol·lo, la condemnen al descrèdit: diu la veritat, però ningú l'escolta i la titllen de boja.

Visions alternatives

L'exposició reivindica també dones que surten del marc establert, com Tolrà, que pràcticament no tenia cap formació, i firma Soy como tu vidente o Dibujo de amplias manifestaciones. L'artista va fer servir els dibuixos per alleujar el seu propi dolor: havia perdut dos dels seus tres fills i assegurava que percebia l’aura de les persones i les ajudava com a sanadora. Per la seva banda, Valldosera sovint ha reivindicat la subversió de les anarquistes espiritistes, i ha definit la seva feina com a “mística activista”.

Intentar refutar certs relats no és res nou. "Sempre ha estat difícil canviar un relat imposat i textos considerats canònics i irrefutables", admet Garganté. De fet, des que existeix l'escriptura, les dones han intentat fer-se sentir. "Al segle XV hi va haver una resposta crítica de les dones a textos misògins com El Roman de la Rose, una novel·la medieval al·legòrica on es parla de l'amor que van escriure Guillaume de Lorris i Jean de Meung al segle XIII". Una de les veus més crítiques va ser l'escriptora i filòsofa Christine de Pisan (Venècia, 1364 - Poissy, 1431), que reivindicava una genealogia femenina i va escriure Llibre de la ciutat de les dames. A l'exposició destaca també un autoretrat de l'escriptora catalana Caterina Albert (l'Escala, 1869 -1966), un dels grans referents de la literatura catalana i un esperit combatiu i extraordinàriament modern de la seva època.

"No tenim gaires dones a la nostra col·lecció permanent i amb exposicions com aquesta volem incloure-les", afirma el director del Museu Frederic Marès, Salvador García Arnillas. De fet, tota l'obra escultòrica que hi ha al museu és d'autoria masculina. "Amb aquesta exposició no només mostrem l'obra de dones artistes contemporànies sinó també un humanisme femení", afegeix.