Museu de Mallorca: història d’una utopia

PalmaEnguany fa 60 anys que es va crear el Museu de Mallorca per decret, el 1961, i mig segle des que, el 1971, l’Ajuntament de Palma li va cedir per la seu central Ca la Gran Cristiana –com es coneix Can Aiamans–, al carrer de la Portella de Ciutat. Però el seu origen es remunta a més d’un segle enrere quan es posaren en marxa els museus provincials. Aquí s’impulsà la fundació de la Societat Arqueològica Lul·liana amb la “utopia” de constituir una col·lecció pública, segons va confessar Guillem Rosselló Bordoy, que dirigí l’entitat durant 39 anys. Dimarts és el Dia dels Museus, una bona ocasió per recórrer la història de Ca la Gran Cristiana.

Col·leccionar obres d’art i antiguitats es va estendre, sobretot, a partir del segle XVIII. És clar, per a aquells que disposaven dels recursos suficients. A Mallorca, la figura de referència fou, sens dubte, el cardenal Antoni Despuig (1745-1813), que reuní a la seva finca de Raixa un fons considerat per l’historiador Joan Cortada de “primera línia”, que ell volia que romangués íntegre, “amb l’obligació de deixar pas franc al públic” i “per a l’educació de la joventut mallorquina”, segons el catedràtic de l’Autònoma de Barcelona Marià Carbonell. Lamentablement es dispersà, llevat del que es conserva actualment a Bellver, de propietat municipal.

Segons l’historiador de l’art Francisco Copado, també l’arxiduc Lluís Salvador, gairebé un segle més tard, “instal·là l’anomenat Museu Balear” a les seves propietats, si bé “no el va aconseguir dur a terme i quedà en una mera intenció”, tot i arribar a redactar-ne un projecte prou detallat. La seva línia resultava més bé semblant a l’actual Secció Etnològica del Museu de Mallorca, a Muro, ja que la temàtica hauria estat “agrícola i industrial”, per exhibir “la cultura material” de l’Arxipèlag.

En consonància amb la mentalitat centralista i uniformadora dels governs liberals del moment, a mitjan segle XIX s’ordenava constituir museus provincials de belles arts, així com les corresponents entitats encarregades de la seva tutela, amb les peces procedents de la desamortització. És a dir, la confiscació i venda de propietats eclesiàstiques. Segons la professora de la Universitat de les Illes Balears Catalina Cantarellas, fou la Societat Econòmica d’Amics del País, creada el XVIII a imitació d’altres de l’Estat, la que es posà mans a l’obra. El convent de Sant Francesc es va fer servir com a dipòsit, així com la mateixa seu de la Societat, a l’Estudi General Lul·lià. Cantarellas recull “una relació de 701 pintures, objectes d’art i llibres”, dels quals es triaren els fons del futur museu. En 1844 obrí la seva primera seu al també expropiat Monti-Sion, i el 1886 es traslladà a la Llotja, on “va anar llanguint” fins al seu tancament el 1964.

El projecte frustrat de la República

Molt més decisiva per al futur Museu de Mallorca fou la constitució el 1880 de la Societat Arqueològica Lul·liana, entorn del Col·legi Major de la Sapiència, el seu rector, Mateu Garau i el mestre d’obres Bartomeu Ferrà. El propòsit explícit de salvar obres d’art i constituir amb elles un museu. Decidiren començar per una exposició i, en només sis dies, catalogaren 280 peces d’interès. El cronista de Ciutat, Bartomeu Bestard, indica que els fons s’ubicaren inicialment a la Sapiència i després al Museu Diocesà, inaugurat el 1916 al Palau del Bisbe. Fins que el 1930 es produí la separació entre el Bisbat i la Societat Arqueològica, “amb la qual cosa la col·lecció també es va dividir, situació que, desgraciadament, s’ha mantingut fins al dia d’avui”.

Copado desvetlla que la II República, proclamada el 1931, planejava un edifici de nova construcció per albergar el Museu d’Art i Arqueologia de Mallorca, que, evidentment, la Guerra Civil va frustrar. Devia “integrar de forma única les col·leccions dels museus anteriors i la dispersió de col·leccions de la ciutat de Palma”, mitjançant un projecte “el plantejament del qual era del tot innovador”, redactat per Joan Pons i Marquès.

Per la seva banda, l’Arqueològica, afegeix Bestard, des del 1937 “va sol·licitar reiteradament a l’Administració pública la creació d’un museu públic”. Des del 1932, relaten els historiadors Lourdes Melis, Sebastià Serra i Antoni Vives, l’entitat exposava els seu fons “amb més de 2.000 peces” a la planta noble de Ca n’Oleo, actual seu del departament de Cultura del Govern. Cap al 1945, aquell espai “ja no era suficient”.

Encara haurien de passar setze anys més fins a l’establiment, per decret, del Museu de Mallorca, el 1961 –ara fa seixanta anys. El 1963, accedia a la seva direcció l’historiador i llicenciat en filologia semítica Guillem Rosselló Bordoy (1932), que ha estat tota una institució a l’àmbit arqueològic balear, i n’estaria al capdavant fins a la seva jubilació, el 2002.

El 1965, com assenyala Rosselló Bordoy a la revista Papeles del Partal, ell mateix encetà “la restauració de la pintura gòtica dispersa per l’illa amb l’ajuda de la Fundació Joan March” i s’organitzà una exposició a la Llotja, com a “embrió” del futur Museu. Però un alt càrrec del llavors Ministeri d’Informació i Turisme –òbviament franquista– “la va fer desmuntar per celebrar-hi un sopar amb els prínceps d’Espanya”, els futurs reis Joan Carles i Sofia. El mateix 1965 s’obrí al públic la Secció Etnològica de Muro, composta per elements de la cultura tradicional, a un edifici donat per l’arquitecte Gabriel Alomar Esteve. El 1987 es creà una segona secció, l’Arqueològica de Pol·lèntia, a Alcúdia, amb les peces trobades a l’antiga ciutat romana.

A Palma, la seu inicial del Museu –indiquen Melis, Serra i Vives– fou la tercera planta de la llavors Casa de Cultura, al carrer de Ramon Llull, destinada també a la Biblioteca Pública –actualment a Can Sales, a la plaça de la Porta de Santa Catalina– i a l’Arxiu del Regne, que finalment passaria a ocupar la totalitat de l’edifici. Era evident que aquell espai també resultaria insuficient per a tant de fons: el del Museu Provincial de Belles Arts, el de la Societat Arqueològica Lul·liana, la Col·lecció Marroig de la Diputació Provincial i els de propietat estatal.

La taula gòtica de Jaume Matas

El 1968 l’Ajuntament de Palma va adquirir la casa dels comtes d’Aiamans i el 1971 –fa mig segle– el va cedir a l’Estat per instal·lar-hi el Museu; si bé el traspàs no figura a la memòria de Cort del 71, tal vegada per considerar-lo un simple tràmit. Era –i és– coneguda com Ca la Gran Cristiana en record de Catalina de Safortesa i de Togores. Aquest malnom li venia per l’entusiaste suport a la causa dinàstica carlina, cèlebre pel seu integrisme catòlic. De fet, són dos immobles gòtics –dels quals han sobreviscut alguns elements, fins i tot restes islàmiques al subsol–, sobre els quals el primer comte, Miquel Ballester de Togores, va fer construir la seva residència a mitjans del segle XVII. Al XIX i a començament del XX es produïren, encara, noves intervencions.

 A Ca la Gran Cristiana, narra Rosselló Bordoy a Papeles del Partal, es dugueren a terme “les feines d’instal·lació de la secció d’art gòtic, la més nodrida”, mentre que “la resta de les obres d’art quedaren disperses” a desset ubicacions diferents. El 1976 s’obrien les primeres sales al públic. El Museu era –i és– propietat de l’Estat, si bé la seva gestió va ser transferida a la Comunitat Autònoma i des del 2019 al Consell de Mallorca. Aquestes noves circumstàncies foren molt criticades per l’exdirector: “El traspàs de competències en poder dels incompetents acabà amb la investigació arqueològica per part del Museu (...) El Govern li va concedir nul·la importància”. Segons la seva versió, li digueren: “Vosaltres, els arqueòlegs, excavau massa. Allò important es fer el catàleg de monuments”. Tot i que es va completar la instal·lació de la secció d’art dels segles XIX i XX i, el 2002, de les col·leccions de prehistòria i arqueologia romana, que ell agraeix al llavors conseller Damià Pons i al seu director general, Pere Muñoz. “Foren quaranta anys de la meva vida tudats”, conclou.

Un episodi sorprenent va tenir lloc el 1996, quan el Govern, aleshores presidit per Jaume Matas, va adquirir una taula gòtica de Sant Nicolau de Pere Terrencs, del segle XV, que havia de subhastar-se a Madrid. Matas va decidir ubicar-la al Consolat de Mar, en lloc de dipositar-la al Museu de Mallorca –gestionat pel Govern mateix–, com li reclamava la Societat Arqueològica Lul·liana. L’Executiu declarà a El Día del Mundo que l’obra podria ser vista per més públic que al Museu –si bé el Consolat només obria als visitants els dissabtes dematí, i el Museu de dimarts a diumenge–, i a més sense pagar-ne entrada. Actualment, la taula s’exhibeix al Museu.

La històrica Can Aiamans continuava, així i tot, sense ajustar-se a les necessitats museogràfiques del nostre temps i per aquesta raó, des del 2008 fins al 2015, es va sotmetre a unes obres de reforma integral. Durant aquest període, el Centre de Cultura Sa Nostra, al carrer de la Concepció de Palma, va servir com a seu provisional, amb una exposició antològica dels seus fons. La remodelació ha conferit al Museu la seva configuració actual: catorze sales, deu a la segona planta i quatre a la tercera, que recorren la Història de Mallorca des del regne privatiu fins al modernisme, a través de les seves expressions artístiques; a les quals s’hi afegiran els espais d’arqueologia, tot d’una en estar llestos. Una utopia feta esplèndida realitat.