El Museu Thyssen fa "examen de consciència" i revela les imatges colonials dels seus fons

MadridUn noi negre mira de fit a fit l'espectador des del quadre Grup familiar davant un paisatge, envoltat pels membres de la família blanca a la qual pertany. Pel que fa a la identitat de la família, l'historiador Hein Klemann va revelar el 2019 que es tractava de Jacob Ruychaver, la seva dona i els seus fills. Ruychaver va ser el director del fort d'Elmina, a Ghana, durant cinc anys, considerat com un dels ports més importants del tràfic d'esclaus cap a Amèrica i el Carib. Així que aquest noi, de qui es desconeix la identitat, va ser com una mena de regal que Ruychaver va portar a la seva família.

Grup familiar davant un paisatge és una de les obres mestres de la col·lecció del Museu Thyssen-Bornemisza de Madrid, i també una de les protagonistes de l'exposició, titulada La memòria colonial en les col·leccions Thyssen-Bornemisza, que es pot visitar fins al 20 d'octubre. Amb aquesta mostra, el museu aprofundeix en l'empremta colonial en l'art dels seus fons des del segle XVII, en ple debat sobre la descolonització dels museus d'arreu del món, i com també està promovent Manuel Borja-Villel als museus catalans. Així mateix, Grup familiar davant un paisatge és una de les obres que Sandra Gamarra ha fet servir en la seva denúncia del colonialisme i el racisme al pavelló espanyol de la Biennal d'Art de Venècia.

Un altre dels polèmics protagonistes de la mostra és el polític David Lyon, retratat per Thomas Lawrence en una altra de les obres més emblemàtiques de la col·lecció. Lyon era fill d'una família enriquida amb l'esclavatge. "Alguns han considerat que aquests temes són polèmics, però jo no ho veig", adverteix el director artístic del museu, Guillermo Solana. "No conec ningú que en evocar la famosa batalla, o millor dit massacre, de Wounded Knee es posi de banda del setè de cavalleria, no conec ningú que lloï les gestes dels anglesos a l'Índia, ni les dels belgues al Congo, els francesos a Algèria i els nord-americans al Vietnam; ningú. A Espanya, tampoc conec ningú que aprovi l'esclavatge, que va ser abolit a la Cuba espanyola l'any 1886", subratlla Solana, que ha confiat el comissariat de l'exposició a un equip format per Juan Ángel López-Manzanares (conservador del museu i director del projecte), Alba Campo Rosillo (historiadora de l'art), Andrea Pacheco González (directora de l'espai transfeminista i descolonial Felipa Manuela) i Yeison F. García López (director del centre cultural Espacio Afro). "Era necessari que aquest examen de consciència i aquesta transformació crítica del museu no es fes només des del museu sinó també amb la contribució de punts de vista externs", diu Solana.

L'exposició inclou 58 obres de les col·leccions del museu, la permanent i la Carmen Thyssen, i 17 més d'art contemporani de la col·lecció de la Thyssen-Bornemisza Art Contemporary TBA21, engegada per Francesca Thyssen. Estan organitzades en sis àmbits temàtics dedicats als principals debats sobre la descolonització: la sobreexplotació dels territoris d'ultramar i les seves poblacions; la construcció racial de l'altre; l'esclavatge i la dominació violenta; la idealització del paisatge i la vida a les colònies; la sexualització dels nadius, sobretot de les dones, i els testimonis de resistència, com ara el cimarronatge i la lluita pels drets civils dels anys 50 i 60.

Entre les obres n'hi ha una que posa el dit a la nafra de la guerra entre Israel i Palestina i del colonialisme israelià: amb una bona dosi de sarcasme, l'artista palestí exiliat Taysir Batniji converteix les imatges de cases destruïdes durant els anys 2008 i 2009 que va aconseguir amb l'ajuda d'un fotògraf local en els anuncis d'una immobiliària fictícia. A la mostra també n'hi ha dues d'artistes catalans impregnades de tòpics sobre els gitanos: Gitana embarassada, d'Isidre Nonell, i Ball gitano, d'Hermen Anglada Camarasa. "Es tracta de mirar les col·leccions des d'un altre punt de vista –explica Juan Ángel López-Manzanares–. Això hauria de donar lloc a una reflexió sobre que cal contextualitzar més les obres, cosa que fem en aquesta exposició. Farem alguns recorreguts temàtics i totes les investigacions noves que s'han fet quedaren reflectides en les cartel·les i les fitxes de la pàgina web. També tenim previst continuar fent algun tipus d'exposició de petit format on les obres de la col·lecció dialoguin amb artistes del Sud Global".

Reinterpretar les col·leccions

Per a Solana, la descolonització del seu museu implica sobretot fer una relectura crítica de la institució i "reinterpretar" la col·lecció. “Que ningú s'espanti. Aquesta exposició no pretén despenjar ni tornar als magatzems cap quadre, sinó tot el contrari: rescata pintures que hi han estat relegades durant dècades i explica coses que s'havien silenciat”, diu Solana, que, tot i que en les últimes eleccions europees va tancar de manera simbòlica les llistes de Sumar, nega que l'exposició sigui un encàrrec del ministre de Cultura, Ernest Urtasun. “Qui suggereixi que el govern actual ha donat instruccions relatives a aquesta exposició, o és un ignorant que no sap com funcionen els museus, o actua de mala fe, cosa que és més habitual. Fa dinou anys que soc en aquest museu, i mai he rebut una instrucció de cap membre del govern”, va advertir Solana.

Solana recorda que la descolonització dels museus va començar cap als anys setanta i que, en l'última dècada, ha entrat en la llista de "tasques urgents" de l'ICOM (el Consell Internacional de Museus) i als manuals de bones pràctiques dels grans museus d'arreu. "La descolonització dels museus no consisteix ni s'identifica automàticament, com plantegen els mitjans espanyols, en la restitució d'objectes portats de l'Àfrica, Àsia i Amèrica. La descolonització és un procés molt més ampli que en alguns casos pot incloure la restitució, i en uns altres no. Crec que els mitjans espanyols promouen aquesta identificació per provocar l'alarma del públic, perquè l'opinió pública s'hi resisteixi", explica Solana.