PalmaMarivent havia de ser un museu públic, però la Diputació franquista pensà que era més bona idea cedir-lo al futur rei Joan Carles. El Consolat de Mar acollia el Museu Marítim, però tancà al principi dels anys setanta i fins al 2018 no s’ha començat a recuperar aquest equipament. A Raixa hi havia una col·lecció oberta als visitants, però es dispersà, llevat del que queda a Bellver. Aquestes són algunes de les estranyes peripècies dels museus illencs que es poden recordar aquesta setmana, en què, el dilluns 18, se celebra el Dia internacional dels museus, per primera vegada amb les restriccions causades pel coronavirus.
Marivent, el palau de Cala Major, a Palma, construït per Guillem Forteza el 1925 per al mecenes i pintor Joan de Saridakis (1877-1963), fou llegat el 1965 per la seva viuda, Ana Marconi, al poble balear. Amb les 1.300 obres d’art que contenia, la biblioteca i tot el mobiliari. A les parets hi havia, penjades, peces de Goya, Durero, Sorolla, Joaquim Mir, Anglada Camarasa i Picasso. Però el representant legal del poble balear, aleshores, era la franquista Diputació Provincial. I el 1972 la presidia l’arquitecte Josep Alcover Llompart, que va pensar que seria una bona idea oferir Marivent com a residència d’estiu a Joan Carles de Borbó, designat pel mateix dictador com el seu successor el 1969, amb el nou títol de príncep d’Espanya. Per això la família reial en va començar a gaudir, i encara ho continua fent.
Segons explica el periodista Marcos Torío a Veranos en Mallorca, “el llavors cap de la Casa del Príncep, el mallorquí marquès de Mondéjar, va convèncer la Diputació perquè els cedissin la mansió de la badia”. L’aristòcrata georgià Zourab Tchokotoua, amic del rei des que havien coincidit a l’internat de Friburg, “rematà l’operació recorrent a les influències del seu sogre, Pere Salas, expresident de la Diputació”. I tot això, malgrat que a Palma ja hi havia un palau reial, l’Almudaina, que encara ho és.
El museu de Marivent s’hagué d’habilitar per a les seves noves funcions, disposant-hi sis habitacions i quatre banys més. I arribà l’acte oficial de lliurament als prínceps, amb discurs a càrrec del president de la Diputació: “Aquest moment és memorable per a nosaltres (...) Tenc el gran honor (...) en nom de totes les gents de Balears, de pregar-vos, Altesa, que accepteu aquesta residència perquè en família i en totes les ocasions, temps i moments que siguin del vostre gust, podeu gaudir, rodejats del nostre profund respecte i encesa estimació, d’un merescut i necessari repòs, del natural esplai que la nostra bella geografia us ofereix, sempre en la pau fonamentada i consolidada pel nostre cabdill, que no dubtam que ens conservareu i acreixereu en un futur. Gràcies, Senyor”. L’exsenador Iñaki Anasagasti ho va definir amb precisió: “La clàssica cacicada antidemocràtica feta sota una cruel dictadura”.
Això suposava, evidentment, que no es complirien les condicions del llegat, ja que resultava inimaginable que els visitants poguessin accedir-hi. Així que l’hereu d’Ana Marconi interposà una demanda -eren els anys vuitanta, el príncep ja era rei i la Comunitat Autònoma ocupava el lloc de l’extinta Diputació- perquè li tornassin les obres d’art i el mobiliari, com així va disposar el Tribunal Suprem el 1988. Algunes de les peces es varen subhastar el 2001: dos olis del mateix Saridakis i un retrat del mecenes, per més de mig milió de pessetes. El total de la pèrdua per al patrimoni de les Balears se situa entre els 3.000 milions -pessetes- calculats per l’hereu i els 40 estimats per la Comunitat Autònoma. El 2 de maig del 2017, s’obrien al públic els jardins d’aquest complex, que encara representa per als ciutadans de les Illes una despesa de prop d’un milió d’euros anuals.
De Museu Marítim a Presidència
En la mateixa època, a les darreries del franquisme, va deixar d’existir el Museu Marítim de Balears, ubicat des del 1951 fins al 1972 a la planta baixa del Consolat de Mar. Segons l’historiador Joan Mas Quetglas, aleshores es denominava Quarter Ruiz de Alda -en record de l’aviador falangista- i se n’havia reformat l’interior per adequar-lo a les funcions de seu de la Prefectura Provincial del Movimiento. L’arquitecte de les reformes va ser Josep Alcover Llompart, el mateix president de la Diputació que cedí Marivent als prínceps d’Espanya. Mas Quetglas conta que el Consolat ja havia servit com a museu fins al 1936, quan els colpistes el destinaren a masmorra i lloc de tortura.
El 1974, es desmuntà el museu i els seus fons es dispersaren. Algunes peces, d’origen privat, es tornaren als propietaris, i una part passà a la protecció del Museu de Mallorca, aleshores de recent creació. El catàleg del Ministeri de Cultura en té registrades 68 peces, entre les quals hi ha quadres, models de vaixells, instruments de navegació, mobiliari, cartes nàutiques, documents -com patents de cors- i plànols.
Quan arribà la democràcia i es constituí el 1978 una entitat preautonòmica, el Consell General Interinsular, el seu president, Jeroni Albertí, negocià amb el govern espanyol -del seu mateix partit, Unió de Centre Democràtic (UCD)- la cessió del Consolat de Mar com a la seva seu. D’entrada no se’n va sortir. Es va pensar en un altre espai, el Casal Solleric, com a alternativa. Tot i això, quan el ministre, Ricardo de la Cierva, assistí al funeral de Llorenç Villalonga, el 28 de gener del 1980, Albertí li ho plantejà sopant, i De la Cierva ho acceptà tot d’una. Ara, com és sabut, acull la Presidència del Govern. Tot i que és curiós aquest pas de museu -ni que fos en part- a seu autonòmica, no és l’únic: Ajuria Enea, a Vitòria, fou dos anys Museu d’Art Basc, del 1978 al 1980, quan passà a ser residència del lehendakari.
El Consell General preveia que la planta baixa del Consolat recuperaria la condició de museu temàtic de la navegació. Però aquest aspecte mai no es va posar en pràctica. Al llarg de dècades, l’Associació d’Amics del Museu Marítim de Mallorca insistí en la necessitat de recuperar aquesta infraestructura, com també de rescatar patrimoni en perill. El 2004, el Consell de Mallorca l’anunciava com a cosa feta. Però no ha estat fins al desembre del 2018 quan s’ha constituït el Consorci Museu Marítim de Mallorca, integrat pel Consell, el Govern, l’Autoritat Portuària i l’Ajuntament de Palma, amb seu a les Voltes, com també al Museu de la Mar, al Port de Sóller.
L’entitat preautonòmica dugué a terme les rehabilitacions del Consolat i de la Llonja veïna; ambdós edificis integraven el vell Col·legi de la Mercaderia. La Llonja fou, també, seu del Museu Provincial de Belles Arts, del 1880 al 1961, segons l’historiador de l’art Francisco Copado. Abans s’havia ubicat al convent de Sant Francesc. Quan el Gran Hotel tancà per convertir-se en oficines -Pere Nicolau ho qualificà d’“escandalós homicidi”-, anaren a parar a l’edifici gòtic dissenyat per Guillem Sagrera els plafons de Mir i Rossinyol que decoraven el seu menjador modernista. “Semblava que traguessin de casa seva el taüt d’un gran senyor decaigut”, escrigué el músic Joan Maria Thomàs.
El museu perdut de Raixa
Els museus provincials, assenyala la també historiadora de l’art Catalina Cantarellas, es crearen arreu el 1844 per salvaguardar el patrimoni cultural procedent de la Desamortització, la confiscació pública de béns de l’Església. El 1983 la Llonja, que ja havia deixat de ser un museu, es feu servir com a primera seu del Parlament autonòmic, fins que s’adquirí l’edifici del Cercle Mallorquí, aleshores presidit per l’arquitecte i expresident de la Diputació Josep Alcover Llompart. Després es va adaptar a espai d’exposicions.
La creació el 1961 del Museu de Mallorca feu possible reunir els fons del Museu Provincial de la Llonja, de la Societat Arqueològica Lul·liana i de dipòsits del Museu del Prado. Tingué la primera seu a la Casa de Cultura, l’actual Arxiu del Regne de Mallorca, fins que es traslladà a Ca la Gran Cristiana, on s’obrí al públic el 1976. També el Centre de Cultura Sa Nostra li ha servit d’ubicació provisional.
La possessió de Raixa, a Bunyola, ara propietat del Consell de Mallorca, albergà la col·lecció d’art clàssic del cardenal Antoni Despuig (1745-1813), qui, segons Marià Carbonell, disposà que es mantingués íntegra, a un mateix lloc, “amb l’obligació de deixar pas franc al públic” i “per a l’educació de la joventut mallorquina”. Tomàs Vibot puntualitza que foren els seus nebots, el 1826, els que l’acabaren d’instal·lar. Al llarg del XIX, fou visitada per viatgers que l’admiraren, com l’historiador Joan Cortada, que la situava entre les de “primera línia”. A més del museu de Raixa, Vibot destaca la pinacoteca del casal familiar dels comtes de Montenegro, a Palma, que incloïa pintures de Zurbarán, Rafael, Caravaggio, Rubens i Van Dyck.
A final de segle, aquest colossal patrimoni començà a ser venut pels hereus de Despuig, també Raixa. La Societat Arqueològica Lul·liana denuncià “la llastimosa destrucció i venda dels museus d’art i arqueologia de Raixa i de la casa palau dels comtes de Montenegro”, i almanco aconseguí que l’Ajuntament de Palma adquirís el que quedava del llegat Despuig. Fou dipositat al castell de Bellver, cedit per l’Estat el 1931, on encara es pot visitar, a l’actual Museu d’Història de la Ciutat.
DE L’ESTRANY DIOCESÀ AL DESCONEGUT BÍBLIC
Els fons de l’actual Museu d’Art Sacre de Mallorca, inaugurat el 12 de març -just quan era a punt de començar l’estat d’alarma pel coronavirus-, procedeix, en bona mesura, de la feina de rescat del patrimoni artístic duta a terme per la Societat Arqueològica Lul·liana. Aquest fons es xapà el 1930: una part estaria al llavors anomenat Museu Diocesà i l’altra formaria part de l’actual Museu de Mallorca.
El Museu Diocesà el creà el 1916 el bisbe Pere Joan Campins -el mateix que encarregà a Gaudí la reforma de la Seu-, si bé abans el Col·legi de la Sapiència ja s’havia fet servir per albergar art sacre. Fins al 2007, quan es reobrí després d’una remodelació profunda, aquest espai del Palau del Bisbe oferia al visitant una col·lecció curiosíssima, entre la qual hi havia el ceptre de Lluís XIV de França, autògrafs de Lluís Felip d’Orleans i de Maximilià de Mèxic, el vell sepulcre del segle XVIII de Jaume II de Mallorca i un petit cocodril momificat, identificat amb el llegendari Drac de na Coca.
Probablement, l’espai museístic més desconegut de Mallorca és el Museu Bíblic, al carrer del Seminari de Palma, també creat pel bisbe Campins, el 1913, i per l’arqueòleg i capellà Bartomeu Pascual Marroig. Són 750 peces relacionades amb els escenaris de les escriptures i les primeres civilitzacions: entre d’altres sorprenents tresors, tauletes d’escriptura cuneïforme i una mòmia egípcia.
