El músic i aviador que va quedar atrapat a l’URSS

HistoriadorAquest 22 de juny es commemoren els 75 anys de l’inici de la invasió nazi a l’antiga URSS. Aquesta data tan transcendent de la Segona Guerra Mundial amaga un munt de petites històries protagonitzades per individus gairebé anònims que la història engoleix sense pietat en allò que els francesos anomenen tan finament le tourbillon de la vie. El protagonista d’una d’aquestes històries és el barceloní Emili Salut i Payà (1918-1982). Trompetista i compositor de professió, format a Barcelona pels mestres Balsells, Rovira, Basses i Climent, el jove Emili, soldat republicà durant la Guerra Civil, es va allistar en els cursos de pilots de caça que l’URSS feia per als republicans a Kirovabad (actual Azerbaidjan) i Khàrkiv (actual Ucraïna). Un total de 800 alumnes espanyols dividits en quatre expedicions s’hi van enrolar els anys 1937 i 1938.

Al final de la Guerra Civil encara hi havia a l’URSS 180 d’aquells alumnes; un d’ells, l’Emili Salut. Mentrestant, a Moscou, l’Emili es guanyava la vida tocant a l’orquestra de Mikhaïl Lipski i actuant al selecte Metropol. Aquell fatídic 22 de juny el va enxampar precisament a Leningrad, l’actual Sant Petersburg, en una gira pel país amb la mateixa orquestra. Aquells 180 pilots espanyols van ser pressionats -fins i tot per camarades espanyols del Partit Comunista- perquè s’enrolessin a l’Exèrcit Roig: un centenar llarg van acceptar, altres van fugir i se’n va perdre la pista i la resta van ser enviats a camps de treballs forçats a Sibèria: el tristament famós gulag. Entre el 1941 i el 1948 vint-i-cinc pilots republicans van agonitzar en diversos camps; un d’ells, esclar, l’Emili Salut.

El destí funest del seu barret

La vigília del dia de la guerra, del tot aliens al tomb que donarien les seves vides, Mikhaïl Lipski va demanar al jove Emili que li deixés aquell vespre un elegant barret de feltre que el català havia comprat feia uns dies a Moscou. El director li va explicar que havia quedat amb una bella moscovita a qui volia enamorar i -devia pensar- aquell distingit barret l’ajudaria. Cal dir que el pare de l’Emili era barreter d’ofici, amb botiga i taller al carrer del Carme. La resta, ja es pot imaginar: Lipski i la dona van desaparèixer i l’Emili, en negar-se a fer la guerra, va ser confinat en el primer dels camps, Novosibirsk.

Allà va començar un terrible periple de gairebé vuit anys en què va sobreviure de miracle: un any a les presons de Novosibirsk, Pietropavlovsk i Krasnoiarsk; unes setmanes al camp de trànsit de Karabi; quatre anys i mig al camp de concentració de Spaska i, finalment, uns mesos al camp de Kok-i-zek, al Kazakhstan. El relat que el mateix Emili Salut fa d’aquells vuit anys és esfereïdor, inhumà i, per damunt de tot, d’una crueltat digna de carcellers salvatges. Ho explica ell mateix amb claredat: si volia sobreviure en aquell infern, el primer que havia de fer era oblidar el temps; oblidar la noció del temps.

Sorprenentment, en aquests camps de concentració soviètics no solament hi havia pilots republicans que no van voler participar en la guerra mundial, també hi havia alguns soldats de terra, de l’armada, soldats de la División Azul que havien sigut capturats als nazis i, també, alguns desertors de la mateixa División Azul. Malgrat que es podria pensar que aquell aiguabarreig ideològic seria l’origen de múltiples esbroncades i esbatussades en les poques estones de lleure que compartien, la realitat era tan dura i insuportable per a tothom que l’ideari polític va quedar sempre fora del camp i la companyonia entre espanyols, asseguren, va ser gairebé exemplar.

Un dia del 1947, l’Emili va descobrir en el camp de trànsit de Karabi una dona moscovita, presonera com ell, que mostrava una desesperació agònica. En acostar-s’hi i establir-hi conversa, en dir-li que ell era músic de l’orquestra del Metropol, la dona va tornar momentàniament a la vida i, amb la història que li va explicar, va tancar inesperadament el cercle del barret. Ella era la dona amb qui havia quedat aquell vespre el seu director, Mikhaïl Lipski, de qui recordava perfectament l’elegant barret que duia abans de ser arrestats.

Un cop alliberat de l’últim camp, Kok-i-zek, un Emili de 30 anys que n’aparentava 40 o 50 va anar primer a Odessa i després a Moscou i, de mica en mica, va tornar a la seva vida de músic donant-nos tota una lliçó: el primer que va fer va ser tornar a estudiar música a Odessa a les ordres del mestre Dankevitx.

El difícil retorn a Barcelona

No era gens fàcil tornar a Barcelona. Ell mateix ho explica: els enredaven i els paraven trampes per tornar-los a arrestar. Però l’Emili no hi va caure. Un primer contingent de 12 aviadors republicans van tornar l’abril del 1954 a Barcelona amb el vaixell Semíramis, on també hi havia més de 200 soldats de la División Azul. Però no va ser fins al 1957 que, amb la seguretat del salconduit de la Creu Roja Internacional, va poder tornar a Espanya; primer a Madrid i, al cap d’uns mesos, a Barcelona.

De la seva vida privada no n’hem dit res: primer es va casar amb la ciutadana russa Isida Filippova -amb qui va tenir dues filles, Francesca i Violeta- i, un cop a Espanya, se’n va separar. El 1964 es va tornar a casar amb Francesca Bertran, que va morir a finals del 2012. Entre el 1958 i el 1982, l’Emili Salut va alternar la seva feina de músic i compositor -la seva obra creativa conté tota mena de registres: cant, piano, orquestra, cobla, orgue, jazz...- amb les classes que feia de rus a l’acadèmia Assimil i amb múltiples viatges i representacions de les seves composicions a l’estranger: Ginebra, Frankfurt, Rotterdam, Zuric, Malmö, Estocolm, Turku o Kiel, entre moltes altres.

Abans de morir, com si fos una necessitat d’ordre moral, va deixar escrites unes memòries, inèdites encara, que la seva vídua va dipositar al fons de la Biblioteca Nacional de Catalunya al costat d’un munt de composicions musicals. Són una cinquantena de pàgines en què descriu l’horror d’aquells camps amb una precisió gairebé quirúrgica. La seva vida excepcional, marcada pel segle més sanguinari i cruel, bé val un record, i aquestes memòries són el millor guió per a qui vulgui resseguir-la. Una història, sens dubte, de novel·la.