Maria Jaume: "El fet de ser músic està massa romantitzat"

Palma"Estic cansada. Necessit vacances". Són les primeres paraules que surten de la boca de la cantautora Maria Jaume en una entrevista amb l'ARA Balears. És a Mallorca perquè aquest dissabte fa un concert al castell de Bellver en el marc de la programació Sons de Nit. Tot d'una riu i diu que està bé, però mira als costats, abraçant-se a si mateixa: "És que aquest any..." No acaba la frase, però aquest darrer any, o gairebé dos –d'ençà que va guanyar el Sona9– , han estat frenètics per a la cantautora de Lloret. El mes de setembre va treure el seu primer disc, Fins a maig no revisc, produït per Pau Vallvé. Gairebé de la nit al dia, la gent entonava les cançons de Maria Jaume, la seva agenda de concerts va començar a omplir-se –i a buidar-se, coses de la pandèmia– i tots els mitjans l'entrevistaven.

Com duis aquesta nova vida?

— Sona lleig, però crec que està massa idealitzat i romantitzat el fet de ser músic, i, de manera més general, això de dedicar-te al que més t’agrada. La gent pensa que, amb moltes cometes, vius el teu somni. El meu somni no era això, no m’ho havia plantejat. És una cosa que m’ha vingut donada i regaladíssima, i estic encantada. No sé si és el que més m’agrada, és normal que me'n cansi. Encara més, supòs, quan ets músic precari; sí, puc viure de la música, però no en visc bé, som del grup de la gent que en sobreviu. Ha estat un any guapíssim, i ple de sorpreses. Vaig començar sola i, de manera improvisada, vaig fer la banda amb Núria Graham, a la bateria, i Maria Espinosa, al baix; després Núria no va poder seguir i vaig haver de trobar altres bateries. Em pesa una mica el fet de no haver pogut preparar un directe concret, però el cert és que cada vegada estic més còmoda, m'agrada jugar i cercar el meu ambient. Som molt de preparar les coses bé.  

Després d’un any d’actuacions, tot i que amb menys concerts dels que s'haurien pogut fer per culpa de la pandèmia, com ha canviat l'experiència de pujar damunt un escenari? Record que dèieu que era una de les coses que més us costaven. 

— Això ha canviat molt. Cada vegada en gaudesc més. Al principi tenia por de l'escenari perquè mai no hi havia estat, no hi estava gens acostumada. També li tenia molt de respecte, i n'hi tenc. Hi ha concerts que en posen més nerviosa que altres. A la Mobofest semblava que no duia cap concert a l'esquena, estava com un flam fins a la meitat del concert, i això ja no em sol passar. 

Quin concert recordau amb més afecte? 

— Diria que aquest, el de la Mobo. Va ser com haver de demostrar a la meva família i als meus amics què havia après durant tot aquest any. Totes les pors varen tornar a sortir. Era molt emocionant. Conec els de la Mobofest, sabia com s’ho havien currat, els mals moments que havien passat… A més, Lloret és el meu poble. Pujar a l’escenari i veure que la gent em cantava les cançons em va fer sentir molt a gust i estimada.  

Fa un any ja vàreu dir que teníeu nou material. De moment, només n'hem pogut escoltar un tema, Un bon berenar; una proposta diferent, més desenfadada, fins i tot més atrevida musicalment. Què ens podeu avançar del que vindrà?

— Fins l'any que ve no trauré res. El que queda d'any em dedicaré a acabar la gira, i després m'agafaré uns mesos de vacances. Hi haurà disc la primavera del 2022. Potser a principi d'any caurà algun altre single, però no ho sabem. El disc està en procés, hi ha composicions i maquetes, però l'hem de gravar aquesta tardor. L'estiu ha estat tan atropellat per aturar i agafar la guitarra i compondre; tot el dia la tenia entre les mans. Això no deixa de ser una feina com totes les altres, a vegades quan arribes a casa després d'un concert, simplement no en vols fer més. Costa molt dir això perquè sembla que si fas música fas el que t'agrada i es crea una espècie de dependència entre tu i la feina, perquè al final és el que et dona menjar, que consider que és perillosa. Per això, ara, vull reaccionar i marcar els tempos. Tenc moltes ganes de preparar la nova gira, el nou disc.

Us sentiu desconnectada de les cançons que cantau als escenaris des de fa un any?

— Passa, sí. Especialment després de treure Un bon berenar. perquè veig cap on es dirigirà més la meva identitat musical, si es pot dir així. Al final, al primer disc, no tenia ni idea de compondre ni res. Vaig tenir la sort de tenir Pau Vallvé al costat, que em va ajudar i aconsellar molt bé. Ara bé, no deixa d'haver-hi la mà de Vallvé d'una manera molt present, i potser no acaba de ser el que cerc. Crec que a Un bon berenar es veu més per on vull anar. Vull desmarcar-me una mica de Fins a maig no revisc.

Parlant dels discs. Aquest primer el va produir en Pau Vallvé. Ara estau fent feina amb Lluís Cabot, de Da Souza. Com de diferent és fer la feina amb un o l'altre? 

— És molt diferent. Tenc una relació molt estreta amb Lluís Cabot i és molt fàcil treballar un dia damunt un tema. Amb Pau teníem la tranquil·litat de no haver de frisar, això va ser una cosa que segurament no podré tornar a fer en la vida. Allò va ser un regal i començar d'una manera molt surrealista en el món de la música. Normalment et passes anys picant pedra fins que pots pagar el teu disc. En el meu cas, gràcies al Sona9, no va ser així. I estic molt i molt agraïda, tot i que digui que necessit vacances. A més, amb Pau vàrem funcionar molt bé, tot i que tots dos siguem molt caparruts. Amb Lluís, la sort és que podem preproduir i així arribam a l'estudi amb les coses una mica clares.

Davant aquest allau de seguidors i d’èxit, com us enfrontau a un segon disc? Teniu por que no vagi igual de bé, estau preparada perquè no hi vagi, teniu expectatives, o simplement feis el que us agrada i ja ho veurem? 

— Sempre agafes respecte i por. El primer disc tenia una molt bona mà, que era la de Pau Vallvé: té una reputació, un públic molt gran. Ara no tenc això. És cert que m'he anat guanyant el meu públic, m'he donat a conèixer. Estic a gust amb la discogràfica, però no sé què passarà. Qui sap si aquest ha agradat i el que vingui, que serà la meva aposta, no entra tan bé a la gent. Si no va bé, tindré la tranquil·litat d'haver fet el que volia. Feim pop; per tant, és música per a tothom i fàcil de digerir; pots fer un pop més underground o més mainstream, però no deixa de ser el que és. Jo em sent molt a gust fent pop, després cadascú hi posarà la seva espècia.