“El que està passant no és quelcom endèmic de Mallorca. També ho fan figures de dimensió internacional com Rosalía, amb el flamenc, i C Tangana. En el cas de la música tradicional asturiana, Rodrigo Cuevas. A Catalunya, podem anomenar Maria Arnal i Marcel Bagés. És un moviment que m’interessa, que afavoreix les cultures locals i que està bé que existeixi”, diu Clara Fiol. Tot i no haver-se posat d’acord, Júlia Colom també ho diu: “El diàleg amb la música d’arrel es produeix a moltíssimes regions. Tothom cerca respostes i veritats en el passat davant el procés de globalització”, comenta, i diu que a l’estat espanyol és C Tangana qui duu la batuta d’aquest fenomen. El públic hi respon: el darrer tema de l’artista espanyol Tú me dejaste de querer va aconseguir posicionar-se com el millor debut de la història amb 1,6 milions de reproduccions a Spotify Espanya en només 24 hores. “Encara que l’artista madrileny sigui mainstream, fa coses que tenen alguna cosa a veure amb el folklore espanyol”, diu la de Valldemossa. El risc, assumeix Colom, és que aquest moviment es capitalitzi, que es converteixi en un producte més del mercat, que perdi la veritat que ara molts hi troben. Marcel Pich també adverteix d’aquest perill, i afegeix que, en alguns casos, la visita al llegat musical estatal és una necessitat purament estètica que no té en compte el discurs, la crítica o la denúncia que caracteritzava la cançó d’arrel en el seu moment, una afirmació amb la qual coincideix Brunet. És possible, doncs, que tingui a veure amb el que plantejava Amadeu Corbera: podria ser una manera de reinterpretar la identitat en un món on la globalització marca el ritme, l’estètica, els gustos i, fins i tot, els moviments de tothom. Amb això, emergeix la necessitat de diferenciar-se -tal com apuntava Colom-, un desig que, en certa manera, s’experimenta col·lectivament a través de la música. La clau per aconseguir aquesta connexió amb la gent és incloure en la creació elements musicals actuals: és recurrent la utilització de loops, teclats o bases electròniques. Amb això s’aconsegueix “que no sigui anacrònica”, diu Colom, i enganxa un públic més ample. Els projectes que es troben a cavall entre la música d’arrel i les noves formes d’expressió actuals són tendència, a les Balears i arreu.
La música d’arrel enceta un diàleg nou
Els projectes de Joana Gomila, Clara Fiol i Júlia Colom posen damunt la taula el debat sobre la relació entre l’actualitat i el passat en l’espai creatiu
PalmaMúsica, tradició i contemporaneïtat són tres elements que caracteritzen els projectes de Joana Gomila (Manacor, 1982), Clara Fiol (Palma, 1995) i Júlia Colom (Valldemossa, 1997). Totes tres són mallorquines, s’han format al Taller de Músics de Barcelona i tenen -així ho demostra la seva feina artística- un fort interès en la música tradicional de l’illa. Les seves propostes connecten amb la gent i criden l’atenció del públic contemporani, i també susciten interès entre els experts musicals: Paradís, l’últim àlbum de Joana Gomila i Laia Vallès, rebrà el premi especial del jurat de la tercera edició dels premis Enderrock de la música balear el 26 de novembre, i A trenc d’alba, de Marala, un dels projectes musicals de Clara Fiol, ha estat votat com a millor disc revelació en els mateixos guardons. El disc de Marala va rebre, fa pocs dies, el premi Ovidi Montllor a millor disc de folk al País Valencià. El procés d’investigació i recerca de les tonades de camp de Júlia Colom ha estat immortalitzat pel cineasta Joan Porcel al documental Sempre dijous, premiat recentment al festival In-Edit de Barcelona com a millor documental estatal.
La música tradicional ha estat sempre una base, fins i tot un camí, per a moltes agrupacions i artistes d’arreu de les Illes; el repertori tradicional s’ha interpretat i cantat des de diferents codis. “La incorporació d’instruments elèctrics als grups de folk, o la bateria, en són un exemple. És el cas de la banda Amigos, dels anys 70. Altres, com Al Mayurqa, Música Nostra, Herbes Dolces o Roada es desmarquen en el món del ball de bot de les agrupacions més antigues, que no feien gairebé ús de la tecnologia”, explica el músic, compositor i productor Miquel Brunet, que ha vist passar pels seus estudis, Ona, moltes persones amb aquesta inquietud. El cas és que la utilització de les tecnologies contemporànies a cada època genera un impacte concret en funció del context social.
Els músics de la Nova Cançó, amb representants illenques com Maria del Mar Bonet o Miquela Lladó, ja feren l’exercici d’incloure elements moderns en el cançoner tradicional. Ho feu UC a Eivissa els anys 70. Ho han fet Taverners, Marta Elka i Toni Pastor, Ballugall i Biel Majoral, que va enregistrar a Ona Estudis el seu últim disc, Arasíquesí ; des de Menorca, Figues d’un Altre Paner proposa una relectura en clau feminista de les lletres de les cançons; a les Pitiüses sonen Ressonadors. A Barcelona va néixer l’agrupació Es Gall de sa Pastera, que reuneix músics mallorquins i menorquins que combinen el repertori tradicional de cada illa, responsables d’haver omplert, més d’una vegada, la plaça de Vicenç Martorell del Raval barceloní, just enfront de l’Espai Mallorca, de balladors i balladores.
“M’agrada la música tradicional i visc el 2020. Vull cantar i tocar amb les mans tot allò que forma part del passat, no permetre que quedi com un objecte que està darrere una vitrina”, diu Clara Fiol. Nascuda a Palma i formada com a cantant a Barcelona, és una de les tres integrants de Marala, projecte musical que comparteix amb Selma Bruna, de Catalunya, i Sandra Monfort, del País Valencià. El seu primer àlbum, A trenc d’alba, que inclou arranjaments musicals de poemes de Maria Mercè Marçal i Miquel Martí i Pol, proposa una mirada als cants tradicionals de cada un dels territoris de les cantants. Amadeu Corbera, professor del Conservatori de Música de Mallorca, mira amb admiració i entusiasme aquests projectes: “El que fan és remoure i fer sonar un tipus de música, de tonades, que en el cas contrari serien com peces de museu. I potser ni això, perquè no sabríem que existeixen”, diu. Les tonades de camp ja no existeixen perquè tenien un sentit amb relació al treball. I aquestes noves propostes -tot i que no totes treballen amb aquestes tonades concretes- tornen a la vida, fan existir de nou melodies que, ara com ara, ningú canta. “Si no fos així, tot aquest coneixement desapareixeria de l’imaginari social”, apunta Corbera, que considera que falten estudis musicològics per explicar aquest fenomen recent i respondre totes les preguntes que genera: “Té a veure amb la crisi social del segle XXI? És una manera de reinterpretar la identitat? Per què sorgeixen a Barcelona, si totes tres són de Mallorca?”, es demana.
Globalització i localitat
Potser Júlia Colom dona resposta a les preguntes de Corbera: “Percep un corrent molt natural de reacció a la globalització. La realitat que ens envolta és tan de plàstic que necessitam una veritat, i la trobam en la música d’arrel”, diu Júlia Colom, que ja ho té tot llest per entrar a l’estudi de gravació i arrancar la producció del seu primer disc. Clara Fiol no s’allunya d’aquesta idea: “Hi ha una ambivalència entre la globalització i la localitat. En un món connectadíssim, hi ha certa necessitat de retorn a allò que és antic, un fet que afavoreix les cultures locals”.
Joana Gomila conta que va ser quan va viatjar al Brasil, concretament a Sao Paulo, que se li va despertar aquest intens interès en la música popular, i on es va enamorar de les infinites propostes que va descobrir. D’aquest diàleg actual amb la música tradicional per part d’ella i les seves col·legues en destaca la riquesa: “M’agrada veure que cadascú s’hi acosta [a la música d’arrel] des del seu bagatge, sense prejudicis, amb aire fresc i ganes de gaudir”. I menciona alguns noms d’artistes i músics que ja ho feren abans, com Miquela Lladó, Toni Artigues o Biel Majoral. “Crec que necessitam repensar-nos constantment”, expressa. Quant a la música tradicional, l’emociona i captiva el fet de pensar “quantes veus han cantat aquestes melodies abans que ens hagin arribat”, i sent que la connecten amb uns “fils invisibles que crec que ens uneixen encara que no hi pensem”, així com el poder catàrtic, els girs melòdics i tímbrics de les veus.
Per la seva banda, Colom explica que durant la investigació que va fer sobre tonades que es cantaven al camp dècades enrere, s’ha trobat amb gent que no ha volgut ensenyar-les-hi perquè consideraven que, fora del seu espai natural, aquelles cançons no tenen sentit. “Jo ho entenc, no hi tenc res a dir. Però la meva intenció és treure de la vitrina aquest coneixement i patrimoni i convertir-lo en un producte útil per a la societat”. La cantant de Valldemossa, que va acostar-se a la música tradicional gràcies al seu padrí i a haver interpretat molts anys el cant de la Sibil·la, reconeix que el públic també té la necessitat de trobar “una veritat”, i és per això que aquest nou diàleg amb la música tradicional genera tanta curiositat: “La gent se sent identificada i representada en aquesta música, i no se li fa llunyana perquè l’univers musical els és més proper”. El fenomen, diu Colom, no és únic de les Illes, però la diferència és que aquí gairebé mai no havia existit un orgull col·lectiu tan fort relacionat amb la música: “Hi ha una voluntat de desmarcar-se i diferenciar-se dels altres. Ara volem mostrar a tothom quines són les nostres particularitats”, expressa.
La tradició: es revisa o es practica?
És recurrent parlar de ‘peces de museu’ a l’hora de referir-se a la música popular, tradicional o d’arrel; també s’utilitzen els termes ‘revisió’, ‘relectura’ o ‘recuperació’ per concretar el que fa aquest nou corrent d’artistes que beuen de la música d’arrel. Aquestes són paraules que no agraden a tothom: “No pens que sigui idoni parlar de recuperació si ens referim a la cançó tradicional. La tradició es fa, es practica i es transforma. És una repetició que s’adapta al seu context social, polític i cultural”, diu el músic i antropòleg Marcel Pich. Brunet tampoc no és partidari d’utilitzar la paraula ‘revisió’: “Aquest mot posa el revisor en una posició dominant i superior envers allò que es pretén revisar. La creació musical no pot tenir mai l’objectiu de millorar”, apunta. El debat sobre la relació i el diàleg entre els artistes i el llegat de la música popular i d’arrel no és nou; noves són les propostes, les protagonistes, fins i tot els sons. La tradició es fa, es contrueix; també és ara.
