Maria Jaume i Clara Viñals: “La música més interessant ara la fan ties”

PalmaClara Viñals (Lleida, 1990) just acaba de tancar la gira acústica per acompanyar la reedició en vinil del primer disc de Renaldo & Clara, publicat ara fa deu anys. La mallorquina Maria Jaume (Lloret de Vistalegre, 1999) ha publicat enguany el seu segon disc, Nostàlgia airlines (Bankrobber, 2024), en què es confirma com una de les figures més importants del pop cantat en català, alhora que es treu l’estreta faixa de l’indie per abraçar el pop més descarat. També Viñals ha protagonitzat una transició amb molts paral·lelismes, a mesura que l’escena anava transformant-se, en part gràcies a elles.

Formau part de dues generacions diferents, però teniu bastant en comú, què diríeu que us uneix?

— M.J. Supòs que ens assemblam en el procés. Totes dues vàrem començar fent una música més acústica, en el meu cas amb unes referències molt clares, però hem evolucionat en la sonoritat i en la manera de fer cançons, potser no tan similar pel so però sí pel procés.

— C.V. Jo també crec que és això. En el meu cas de manera més lenta i progressiva. Ja fa més de deu anys que vaig treure el primer disc, i el meu primer EP és de 2009. Tu has anat més de pressa, Maria, en part perquè avui la manera de fer música i com es van incorporant les noves tendències és més ràpida. Hi ha més urgència ara que fa uns anys i això també es nota.

També hi ha molta més varietat en el panorama de la música en català. De fet, en els vostres darrers treballs hi ha picades d’ull a allò que estan fent artistes de nova fornada.

— C.V. El panorama és molt diferent, per la pura cosa dels referents. Jo recordo que, quan vaig començar, no hi havia ni un sol grup que cantés en lleidatà. Hi ha un punt de risc quan estàs fent alguna cosa per primer cop que quan ja s’ha fet, ja no existeix. Ara la gent ha vist que pot provar i que no sona estrany. Estils com la música urbana s’han normalitzat.

— M.J. A mi m’agrada estar atenta al que passa. Per això és important mirar la gent més jove. També per mantenir viva la curiositat. Però tampoc cal obsessionar-s’hi: perseguint la tendència pots arribar a perdre la teva essència. Podries estar fent un gènere nou cada dia.

On sí que hi ha diferències és en la manera que teniu cadascuna d’abordar les vostres lletres.

— C.V. Jo continuo escrivint d’una manera molt personal i poc ficcionada. En això m’he mantingut molt fidel a intentar explicar uns estats d’ànim. No explico històries. Tal vegada na Maria fa servir més la ficció. A mi m’agrada bolcar allò que em passa. De vegades estàs sent megasincera escrivint una cosa que no t’has atrevit a dir en la vida real. I alhora tens molt clar que la cançó no és un diari personal. Estàs construint un relat que la gent ha de poder entendre.

— M.J. Jo vaig començar explicant vivències personals, però és ver que sobretot en aquest darrer disc he jugat més amb la ficció. Com que el meu objectiu era fer lletres pop, per a mi ha estat més fàcil accedir-hi des d’aquest lloc, també perquè hi ha un any que et passa de tot i tens molt a explicar i l’any següent no t’ha passat res. Però sempre hi ha molta veritat.

Totes dues feis servir el vostre accent sense dissimular-lo, va ser una decisió conscient?

— C.V. En el meu cas va ser absolutament conscient. Per ser honrada amb la manera com parlava i perquè em feia molta ràbia la gent que canviava l’accent. Quan escoltava grups de Lleida que ho feien, em feia una ràbia tremenda. Per això tenia clar que quan cantés ho faria tal com parlava. Al principi, era l’únic que recalcaven quan em feien entrevistes. Al final quasi hi havia una voluntat política. És de les coses que em fan estar més orgullosa, perquè hi ha hagut grups que han sortit després i ja hi havia Renaldo & Clara cantant en lleidatà sense forçar ni fent-me la pagesa, perquè no ho soc.

— M.J. En el meu cas va ser una cosa molt natural. Ja teníem referents, Da Souza mateix, o Antònia Font. Va ser com la decisió de cantar en català. És una qüestió de ser honesta. Impostar et juga en contra, perquè la gent veu que no és una cosa vertadera. Per què fer-ho? Per arribar a més gent? Al públic allò que li agrada és que siguis sincera i fins i tot que et surtis un poc de la norma. Però, també en el meu cas, l’estereotip mallorquí me l’han tret a cada entrevista.

Parlant de llocs comuns a les entrevistes, toca parlar de com ha canviat amb els anys el paper que juguen les dones en la música...

— M.J. La veritat és que fa una mica de peresa. Perquè sí, és evident que no tenim les mateixes facilitats i que sempre ho hem tingut més difícil, però crec que també potser és hora de normalitzar-ho i deixar de fer aquesta pregunta.

— C.V. Jo sí que recordo que ha estat un canvi molt progressiu. S’ha anat naturalitzant a poc a poc una situació que hauria de ser la normal. Ara la música més interessant està feta per ties.

Recomanen

Quatre discs essencials fets per dones