Amulet: "En música, si tens singles però no has tret cap disc no et prenen seriosament"

PalmaToni Mulet és de Santa Maria i viu aferrat a la seva guitarra. Com a músic, es fa dir Amulet, i diu que fa músca folk "perquè a Mallorca ningú ho utilitzava". L'any 2019 va publicar En clau de son, un EP gravat a l'estudi de casa seva. Ara treu el seu primer disc, Un desert de colors (Blau 2021), que recull tots els singles que ha anat publicant aquest darrer any i inclou un tema inèdit, el que dona nom al disc. Beu del folk britànic i americà, però un dels seus grans referents és Biel Majoral.

El vostre primer disc, Un desert de colors, és un recull de tots els singles que heu anat traient aquests anys. És una carta de presentació, aquest àlbum?

— El disc és una espècie de regal. Els singles, tot i que s'escolten més, no es prenen tan seriosament com un àlbum. Si dius que has fet cançons però no has tret cap disc, la gent no et pren seriosament. El que hem fet ha estat reaprofitar tota la feina que hem fet aquests anys i treure-la en físic. Sí, podria ser una carta de presentació.

El disc inclou les col·laboracions de Pau Franch (cantant d'O-ERRA), Xanguito i Raquel Lúa. Per què creis que és important col·laborar amb altres músics?

— Perquè genera xarxa. Al final, el que ens quedam de qualsevol feina és la relació amb les persones amb qui la feim. No entendria la música d'una altra manera. Si parlam d'escenes, i de fer comunitat amb altes grups, però, després, no feim coses plegats, quin vincle hi ha? Coincidir un dia a un concert? Jo vull conèixer els meus companys d'escena, vull ser ami seu. Les tres col·laboracions són d'estils molt diferents. Potser Pau Franch i Xanguito formen part d'una mateixa escena, però Raquel Lúa és un altre món. La intenció amb les col·laboracions era una mica aquesta, experimentar. Si no, deixa de ser tan interessant.

Vàreu quedar semifinalista en el Sona9 l'any 2019. Catalunya està pendent de la música que es fa a l'illa?

— Sí. Vaig quedar semifinalista el mateix any que va guanyar Maria Jaume i l'any següent ho va fer Reïna. En molt poc temps hem tingut molta repercussió allà. No s'entendria que, amb el producte de qualitat que està sortint d'aquí, Catalunya no giràs una mica l'ull cap a nosaltres. Catalunya, sent realistes, és el gran contenidor de cultura en català. I així com València sempre ha estat exportadora de música i d'art cap allà, a les Illes també ho som. I cada vegada més.

Feis feina amb Tramuntana Estudis i el realitzador audiovisual Rubén Capilla. D'alguna manera, tota la gent amb qui treballau és d'aquí. Això també ajuda a crear escena? És una aposta conscient o és que ha vingut així?

— És una aposta conscient. Però el més important és que són gent que també està creixent, més enllà que siguin d'aquí. A mi m'agrada molt treballar amb persones que no estan fixades a fer les coses d'una manera concreta. He fet dos singles amb Jaume Gelabert –de Tramuntana Estudis– i hem après l'un de l'altre. Això és el més interessant, sobretot quan comences. No crec que fent un videoclip amb algú que té 25 anys d'experiència hi hagués el mateix intercanvi d'idees que hi ha quan faig feina amb Tramuntana Estudis. Tenc en compte això, més que el fet que siguin d'aquí o d'allà. L'escena, al final, arriba pertot. El més important és fer feina amb gent amb la qual pots créixer.

Com veis l'escena musical de les Illes?

— La situació és complicada. Aquí s'està gestant una escena molt bonica des de fa un parell d'anys. El problema és que falta programació per a tota la gent –sobretot joves– que ara està fent música –que no té res a envejar a que es fa fora. Si hi ha 40 artistes però els festivals només en poden acollir 15 cada any, n'hi ha molts que queden arraconats i no tenen oportunitats per donar-se a conèixer. Durant massa temps la programació musical de les Balears ha estat present només a les revetlles. Això ha condicionat molt l'escena actual. El nostre gran repte és trencar amb això. Amb el renaixement musical dels darrers anys, tenc l'esperança que canviï i que s'ampliïn les programacions. Sobretot ara, que la gent té tantes ganes de concerts.

Optareu per quedar a Mallorca o creis que seria més profitós instal·lar-vos a Catalunya, on hi ha una aposta més forta per la programació de concerts que aquí? Músics com els de Da Souza o Maria Jaume hi són.

— No sé fins a quin punt és primordial partir. És molt ràpid i fàcil anar a Barcelona des de Mallorca. Sí que és cert que allà es programen molts més concerts que aquí. Potser per tres vegades que un grup fa concerts aquí, allà en fan 12. Però jo crec que ara s'estan obrint possibilitats a les Illes. Sorgeixen festivals i s'organitzen bastants concerts. La gent d'aquí està apostant pel producte local també pel que fa a la música. Així que dependrà de com avanci tot això.

Creis que el públic mallorquí està començant a respectar i valorar els grups locals que fan música pròpia?

— La meva sensació és que, a poc a poc, sí. Perquè s'ha de dir que sempre hem tingut un complex d'inferioritat respecte del que es fa fora. Hem de partir de la idea que la música de tot Espanya ja té un complex de no estar al mateix nivell que la música anglesa o l'americana. En aquest sentit, a l'àmbit català també tenim aquest complex respecte de la producció espanyola. A les Illes, el tenim cap a Catalunya. El més important és treure'ns aquest complex. Ho hem de fer els que feim música, primer de tot, i després el públic. Posteriorment, vindran els concerts. Crec que ja ho estam començant a fer, però encara ens falta. És qüestió de temps.

A Mallorca ha sorgit una onada de música soft pop, com la que fan Maria Hein i Reïna. Us sentiu desmarcat d'aquest estil musical?

— Jo vaig agafar l'etiqueta folk perquè no la feia servir ningú. No sé si 'desmarcat' és la paraula. Jo crec que la música que faig és fluida. Tenc cançons que són molt tranquil·les i que pots escoltar d'estirat al llit, però també d'altres que estan fetes amb la intenció que la gent balli i pegui bots. Tenc melodies pensades per al dia que puguem fer un concert sense mesures de seguretat. A banda de l'escena de Maria Hein o Reïna, més calmada, hi ha la d'O-ERRA, Xarxa i Escarràs, que són grups que et fan botar i pegar una suada increïble als seus concerts. Potser ara té més èxit la primera, però perquè la pandèmia no ens ha deixat anar de concerts i convidava a escoltar música més calmada. Els músics d'aquest estil no han patit tant pel que fa a concerts, ja que la seva música es pot escoltar igual d'assegut. En canvi, si els segons fan un concert en les condicions actuals, tant el públic com els músics pateixen, perquè aquesta música no està pensada per a això. Jo em sent enmig dels dos mons i crec que l'ambivalència és positiva.