Noves mirades a l’infern nazi
Auschwitz-Birkenau continua tenint molts interrogants oberts i la recerca continua. Últimament han sortit a la llum noves investigacions sobre còmics i la música clandestina als camps nazis
BarcelonaAuschwitz-Birkenau continua tenint molts interrogants oberts i la recerca continua. Últimament han sortit a la llum noves investigacions sobre còmics i la música clandestina als camps nazis. I cada vegada se senten més veus de dones, com la de Charlotte Delbo
Comediants
Els deportats es van riure dels botxins però també els van fer riure
“Aquí, a Buchenwald, tenim el millor art i els millors artistes d’Alemanya. Aquí poden riure’s obertament dels nostres acudits. Aquí tenim el teatre més lliure del Reich. Allà fora els actors i el públic estan aterrits perquè tenen por d’acabar en un camp de concentració. D’això, aquí no ens n’hem de preocupar”. És part d’una actuació d’un grup de comediants jueus -entre el públic hi havia membres de les SS- que va tenir lloc al camp de concentració de Buchenwald. Segons el testimoni que va deixar escrit un pres, Curt Daniel, el comandant del camp, que sovint anava borratxo, va ordenar una setmana de diversió i aquest va ser el comentari mordaç d’un dels actors. L’anècdota la recull Antonella Ottai, professora d’història de l’art i de l’espectacle a la Universitat de Roma La Sapienza, al llibre La risa nos hará libres: Cómicos en los campos nazis (Gedisa Editorial).
A Berlín, abans de l’ascens de Hitler, als cafès s’inventaven dia sí i dia també noves escenografies. Triomfaven els espectacles musicals, les crítiques ferotges i les sàtires, però tot es va apagar amb el nazisme. Una generació d’artistes alemanys van acabar a Dachau, Buchenwald, Auschwitz... Se’ls va tancar per les idees polítiques, per la religió, per la tendència sexual... Alguns, però, van continuar fent de còmics dins els camps. Van fer espectacles clandestins i es burlaven del personal del camp, però també els van fer obligats pels botxins. Amb tot, en cada espectacle hi van inocular part del seu patiment, res era del tot inofensiu. Ottai recorda una representació de Max Michaelis Ehrlich, que va morir a Auschwitz l’octubre del 1944. Ehrlich era un conegut actor alemany, havia aparegut a 42 pel·lícules i n’havia dirigit una desena. “En una representació, aparentment inofensiva, va acomiadar-se de l’audiència dient: «Al cap i a la fi, tots som fills d’Adam, ¿no?». Va mirar la primera fila, on hi havia les autoritats nazis, a la segona hi havia altres interns, i va afegir: «Començant per la segona fila, esclar»”.
Als camps de trànsit de Westerbork i Theresienstadt s’hi van arribar a concentrar molts artistes i s’hi feien programacions pràcticament normals, tot i que molts eren conscients que allò era l’avantsala de la mort perquè hi havia moltes probabilitats d’acabar en un camp d’extermini. A Westerbork hi havia el comandant Albert K. Gemmeker, que havia estat un espectador apassionat dels artistes que ara vigilava. “Tenir un equip com el que tenia era el somni de qualsevol empresari, i els va donar vestits, pianos, instruments...”, explica Ottai. Es feien representacions sobre la vida al camp, però mai es va fer cap comèdia sobre els transports : “Mentre es feia de comediant es guanyava temps, perquè l’activitat teatral eximia de la deportació”, diu la historiadora. No obstant això, alguns artistes es van negar a actuar o assistir a aquells espectacles: “Hi ha testimonis com Etty Hillesum, que va morir a Auschwitz, que va acusar els comediants de complicitat i de convertir-se en bufons per salvar-se a ells mateixos”. Ottai, però, creu que els únics a qui podem condemnar són els botxins, i que mentre riem i plorem conservem la nostra humanitat. Fer-ho davant d’algú que ens vol prendre això, deshumanitzar-nos, o que creu que mai hem estat mereixedors de ser considerats éssers humans és sempre un triomf.
Melodies clandestines
Música per sobreviure al terror d’Auschwitz
Francesco Lotoro s’ha passat els darrers 32 anys de la seva vida recuperant la música de l’Holocaust. Viatjant per tot el món, entrevistant supervivents, rebuscant als arxius dels museus i a les golfes de les cases, aquest pianista i musicòleg italià de 55 anys ha dedicat la seva existència a una sola missió: fer reviure un altre testimoni de l’extermini nazi, el de les melodies que sonaven dins els murs de filferro dels camps.
“Suposo que tot això ho vaig començar per curiositat juvenil -explica Lotoro-. Però ara visc completament immers en aquesta recerca, i crec que m’ocuparà el que em queda de vida”. Continuï dedicant-s’hi o no, la contribució de Lotoro a la recuperació de la “música concentracionària”, com ell l’anomena, ja es tradueix avui en xifres ingents: 8.000 partitures -entre els originals, les còpies i fragments-, 12.000 documents relacionats amb el tema i centenars d’hores d’entrevistes amb supervivents i descendents de músics deportats.
Però més enllà de les xifres, el corpus que Lotoro ha acumulat també desenterra una realitat molt més amplia pel que fa al paper de la música als camps, que va més enllà de les conegudes orquestres que les SS organitzaven per acompanyar l’activitat dels lager. “En aquella època la història de la música es bifurca en dues direccions. Per un costat tens la oficial, que passa fora del camp, durant la guerra. Per l’altra banda, la història de la música al camp. Aquesta, però, s’interromp, perquè molts dels compositors hi moren a dins, la seva identitat es perd”. Aquest és el cas de compositors com Hans Krása, Viktor Ullmann -deixeble d’Arnold Schönberg-, Pavel Haas o Gideon Klein, que van desenvolupar gran part de la seva obra al “camp-model” de Terezin (Theresienstadt), on els nazis afavorien l’existència d’una escena cultural, però van acabar morint a la cambra de gas de Birkenau i a altres camps durant les deportacions massives de l’any 1944.
D’Auschwitz, però, també arriben les restes d’una música més clandestina, íntima o litúrgica, no tant composta per a la posteritat artística com per a la resistència davant la immediatesa miserable del camp. “A Auschwitz, després de l’hora del laguer ruhe, el moment del silenci a la nit, les orquestres de gitanos continuaven tocant durant molta estona. Hi ha molts testimonis que ens parlen d’això. Un d’ells, el jueu Roman Frister, va escriure que dormir escoltant aquesta música alleugeria una mica el seu patiment”, explica Lotoro. En altres casos, els músics interns col·laboraven en un difícil equilibri entre necessitat espiritual i pura supervivència. “A Dachau hi va haver un violinista jueu que tocava per distreure els SS mentre els catòlics del camp celebraven una missa clandestina”, diu Lotoro. ¿I els nazis no perseguien aquestes creacions? En principi sí, però Lotoro creu que cap restricció pot esborrar la necessitat de fer música. La seva recerca així ho demostra.
La solidaritat de les dones
Charlotte Delbo: “El que he après allà no ho aprendrà ningú”
Neus Català, que va morir l’abril passat, va plantar cara als nazis, va lluitar a la Resistència francesa i va sobreviure a l’horror de Ravensbrück. Quan va ser alliberada de l’infern, el 5 de maig del 1945, es va prometre no oblidar les companyes. Té algunes coses en comú amb la francesa Charlotte Delbo, que va ser deportada a Auschwitz en un comboi de 230 dones -en van sobreviure 49- i va sortir de Ravensbrück el 23 d’abril del 1945. Totes dues van ser preses polítiques, van formar part de la resistència francesa, van perdre els marits i si se’n van sortir va ser, en part, gràcies a les seves companyes. Això no ho van oblidar mai.
Delbo és un dels pocs testimonis literaris femenins dels camps nazis que ens han arribat. “Explica que, quan feien els recomptes, l’única manera de no caure era tenir les companyes al costat. Morir de fred pot ser temptador, és una mort dolça, narcotitzant, però no es deixaven anar perquè sempre apareixia una mà d’algun lloc per agafar-les”, explica Maria Bohigas, que amb Club Editor acaba de publicar dos dels tres volums que Delbo va escriure sobre Auschwitz: Cap de nosaltres tornarà i Un coneixement inútil. El febrer de l’any passat Club Editor ja va treure La mesura dels nostres dies, on Delbo narra la lluita de les supervivents per reprendre les seves vides. Les tres obres han estat traduïdes per Valèria Gaillard. Asteroide ha publicat també en un sol volum Ninguno de nosotros volverá i Un conocimiento inútil, amb traducció de Regina López.
Delbo va escriure a raig Cap de nosaltres tornarà poc després de sortir de Ravensbrück. Va intentar tornar a la seva vida anterior. Abans de ser detinguda pels nazis havia treballat com a assistent del director teatral Louis Jouvet, i li apassionava la seva feina, però no se’n va sortir. Va anar a un sanatori suís, especialitzat en la recuperació de les preses polítiques, i allà va abocar el que recordava. No està clar si l’obra va dormir en un calaix durant vint anys o si va viatjar amb ella i la va anar reescrivint, però no es va publicar fins al 1965.
Llegint-la sí que queda força clar que està molt pensada, que Delbo hi devia tornar una i altra vegada, perquè les paraules arriben on volen arribar. L’autora agafa el lector de la mà, ben fort, i el fa entrar al seu cap. Llegint-la fins i tot es percep el pas del temps rere les filferrades. A més, Delbo no es limita al camp, va endavant i enrere, i això fa que la seva obra sigui excepcional: les seves companyes van tenir una vida abans i després.
“Hi ha pocs testimonis femenins, i amb Delbo apareixen coses que no veiem en altres obres, com la relació amb el cos, la relació física entre les internes, les carícies, les abraçades... La vergonya que passen quan estan envoltades d’homes”, diu Luis Solano, editor d’Asteroide. Delbo no és un simple testimoni de l’horror. “La seva manera de treballar és la d’una poeta, tria les paraules, les fa sonar i, alhora, empra una llengua clara i simple, directa, que interpel·la el lector, i ho fa amb energia i voluntat de transparència”, detalla Bohigas.
Delbo defensava que explicar el que havia passat era feina dels periodistes i que, per això, ella no va voler publicar immediatament després de l’alliberament. En una entrevista amb el periodista Jacques Chancel, l’autora assegurava que no volia limitar-se a convocar records: “Que això es pugui saber, però que sigui també una obra maca: un esdeveniment tan extraordinari com aquest no pot inspirar obres mediocres. Aquí teniu la meva gran pretensió”. I afegia que els vint-i-sis mesos a l’infern nazi no havien estat perduts perquè havia tornat: “El que jo he après allà no ho aprendrà ningú”. Parlava de la bondat, la generositat, del que les altres havien fet per ella. A través de l’obra de Delbo aprenem també que hi ha coses que els nazis no van poder destruir: “Hi ha una part, dins les persones, que és indestructible, si hi ha la voluntat de preservar allò que considerem sagrat”, diu Bohigas.