Jorge Gonzalo ‘Chano’ Morales: “Me’n vaig anar de casa per la música, un gran amor, un amor increïble”

PalmaChano Morales (Mendoza, 1974) va formar part de Phogo, una de les bandes més inclassificables de l’escena punk de principis dels 2000 a l’illa. Ell i dos dels seus companys, els cosins Federico Machine Tentori i Santiago Pelao Marco, venien de tocar plegats a Capsule/Aviao, però abans, a Buenos Aires, hi havia hagut Verme Arder i el segell/estudi 72 Records. Allà hi va conèixer Sebastián Garay Gato. Allò de Phogo va durar poc, però va deixar marca i moltes mandíbules desencaixades. De llavors ençà, Chano s’ha convertit en una figura essencial per entendre l’escena underground de l’illa. Té projecte propi, Moraes, però és com si se sentís més còmode apuntalant els projectes d’altres. Entre Mendoza, l¡Argentina i Sant Jordi, Mallorca, hi ha un bon grapat de quilòmetres, però ell continua fent més o manco el mateix: tenir les portes del seu estudi obertes i teixir vincles amb la gent que es deixa caure per allà. Té el seu estudi, Impala Uno, al soterrani de ca seva, a Sant Jordi, però hi ha instruments per tota la casa. Precisament és allà, al nivell més baix de la casa, on conversam.

Com era Mendoza, el poble on vàreu créixer?

— Socialment, i tenint en compte les distàncies, és bastant semblant a Mallorca, perquè malgrat que sigui un lloc més gran, allà també passa com aquí, que tothom es coneix. L’educació, els costums... És una província de gent molt simple. Nosaltres en vàrem partir perquè a Mendoza tot s’acabava amb la Fiesta de la Vendimia. Si et cridaven per tocar-hi, el teu grup podia arribar a fer alguna cosa, en aquells anys que no hi havia internet. Podies fer alguna cosa, però a Mendoza. Després anaves a Buenos Aires i allà no eres ningú i havies de pagar per tocar. Nosaltres vàrem sortir de Mendoza per això i vàrem aterrar a Buenos Aires a 20 anys.

Quan vàreu començar a tocar?

— Mon pare m’havia de comprar una moto, que seria una de baixa cilindrada, perquè ell tenia clar que jo en moto m’havia de matar i no volia que fos culpa seva. Em va veure conduir amb motos més grans i ho va tenir clar. Un dia em va dir: “Mira, t’he comanat la moto, però estarà un temps a arribar. Què vols fer? Esperam la moto o anam a comprar-te una bateria? Jo no m’ho podia creure. Jo ja tocava les pilotes a la meva habitació amb els bolis i mon pare va pensar que comprant-me la bateria em treia del cap allò de la moto i que, a sobre, en tres mesos no l’hauria tocada i la podria revendre i ja no hi tornaria a pensar. Però al final me’n vaig anar de casa per la música, va ser per la música que vaig partir, un gran amor, un amor increïble.

Com era, a aquella època, l’escena musical de Buenos Aires?

— A Mendoza, érem un grupet d’amics que tots tocàvem i vàrem decidir traslladar-nos a Buenos Aires. Mariano Giudice Holy, que ara és a Barcelona, i jo havíem de ser dels darrers a partir, quan els altres ens avisassin que havien trobat casa, però quan hi vàrem arribar resultava que no hi havia casa ni res. No teníem on quedar. Holy i jo vàrem dormir un parell de nits al carrer, com dos idiotes. Després de quasi un mes d’estar al carrer i d’anar dormint a cases de gent que anàvem coneixent, que ens deixaven passar la nit a ca seva, vàrem trobar un lloc per llogar a Belgrano. I després d’un o dos anys vàrem anar a Paternal i hi vàrem muntar l’estudi i segell 72 Records.

Què va significar Paternal per vós?

— A Paternal jo vaig deixar de tocar la bateria perquè els nostres gustos havien canviat i jo havia agafat un nivell important, tocava bastant bé. Però llavors escoltàvem The Velvet Underground i jo no sabia què fer amb la bateria. Tot el que feia estava malament i era lleig. I em vaig posar a tocar el baix. I va ser a partir d’aquí que vàrem començar a fer una cosa molt dadaista. Estàvem ficats en la nostra pròpia secta: decidíem les pel·lícules que s’havien de veure, els llibres que s’havien de llegir i els discos que s’havien d’escoltar. Era un poc insuportable.

Com és que vàreu deixar-ho tot i vàreu decidir venir cap aquí?

— Ens va passar el mateix que ens havia passat a Mendoza, en pla “i ara què?”. Ja havíem fet una gira pel Brasil i també teníem amics a San Francisco que ens deien d’anar cap allà. I un any abans de partir de l’Argentina, Mostros havien vingut a Mallorca. Jo tenia una amiga que també vivia a l’illa i que ens anava enviant informació de com era la vida aquí, una informació bastant errada [riu], en pla que era fàcil trobar feina i que pencant quatre hores podies viure com un senyor, que els lloguers eren baratíssims…

Aquí formaríeu Phogo, que va durar molt poc temps, però que va ser una banda molt influent en aquell moment…

— Phogo era un rollo molt lliure, però encara que semblàs el contrari, ho teníem supercontrolat, sabíem perfectament el que volíem fer. Era un quilombo controlat. Amb Pelao ens havíem conegut a Buenos Aires a través d’un anunci on cercaven bateria. Per mi és com un germà, un més de la meva família. Amb Machine teníem un grup que es deia Capsule, que va ser amb el que vàrem arribar aquí. Vivíem tots a la mateixa casa i ells dos eren cosins. A Gato també l’havia conegut anys abans de venir, a través de Tomás Spicolli, que era el cosí del cantant de Fun People. Quan Gato va deixar el grup, es va començar a ajuntar amb nosaltres i a venir per casa.

Tant allà com aquí, això de tenir les portes de casa i de l’estudi obertes és la vostra manera de crear música i comunitat.

— Sí, hi ha gent que arriba aquí per gravar, però s’acaba integrant en el grup d’amics i acabes tocant amb ells en un grup o un altre. Sorgeix de manera espontània. Island Cavall, per exemple, varen venir per veure si els podia gravar unes cançons que tenien i quan les vaig escoltar vaig flipar i els vaig demanar si podia tocar-hi el baix. I després a Narcís R.E. li ho he gravat quasi tot, excepte el disc de Come Animal, en què toc jo la bateria. A Primera Mort sempre li he donat un cop de mà i ell també m’ajuda amb Moraes, el meu projecte personal, amb la guitarra.

Has fet de la música una manera de viure, perquè ets tècnic de so, però amb Impala Uno, el teu estudi, mai no has tingut grans pretensions.

— Perquè el que importa és que es puguin fer les coses. I més quan has començat en un circuit com el del punk d’aquí de l’illa, que ens va obrir les portes quan vàrem arribar. Nosaltres no veníem del punk, però varen ser ells que ens varen acollir. Els locals d’assaig de l’hipòdrom varen ser els que ens varen acollir. Tenir un estudi professional mai va ser la idea. Aquí faig el que vull. És la meva via d’escapatòria del puta sistema en el qual he de viure, com tothom, per sostenir-me econòmicament.