Què se n’ha fet dels nostres somnis de joventut? Pares i fills s’ho pregunten a La Villarroel

BarcelonaEl 1967 els Beatles estrenen en directe All you need is love al programa de la BBC Our world. És el primer programa que s’emet via satèl·lit, així que tot el món pot ballar compassat al ritme d’aquells peluts anglesos. "Els Beatles estan en màxima eclosió, acaben de publicar el Sgt. Peppers i són els abanderats del moviment hippy, que neix de la contracultura i que per primera vegada a la història fa protagonistes els joves. El discurs és que els joves poden ser lliures, decidir què fer amb les seves vides, tenir una veu pròpia", explicava dimarts Julio Manrique, 24 hores abans de ser nomenat director del Teatre Lliure. Ho deia a La Villarroel, on dirigeix l'obra Love, love, love, que s'estrena aquest diumenge i que es podrà veure fins al 3 de desembre.

Davant de la televisió es coneixen la Sandra (Laia Marull) i el Kenneth (David Selvas), dos joves de poble que se n’han anat a estudiar a Oxford i que abracen els ideals d’aquesta nova religió. Tenen al davant tota una vida. I aquesta vida és la que segueix Love, love, love, de l’anglès Mike Bartlett (guionista de Doctor Foster, autor de Bull i Contraccions). Va escriure el text en plena era del desencant, el 2011, quan havia esclatat la crisi financera i els joves més ben formats i cultivats de la història van adonar-se que irremeiablement viurien més malament que els seus pares. Què havia passat? Quin món els estaven deixant? I què se n’havia fet dels somnis de joventut d’aquells hippies? Aquest xoc generacional entre boomers i mil·lennials, entre pares i fills, és la pedra de toc del muntatge que produeix La Brutal.

Llibertat vs. igualtat

Un dels grans temes de l’obra és veure el pas del temps en el si d’una família. Selvas i Marull passen dels 19 anys als 65 al llarg de les tres escenes que té el muntatge, amb l’ajuda de la caracterització. "El temps passa i veurem què se n’ha fet de les seves vides i si el que han fet es contradiu o no amb la revolució que s’imaginaven, o si a més d’amor necessitaven alguna cosa més quan s’acumulaven les factures, les hipoteques i els fills", continua Manrique. El director assegura que la mirada de Bartlett és "àcida i crítica" amb aquells que propugnaven un futur més igualitari i bonic però van acabar pagant la casa adossada i creient en Margaret Thatcher. Però també és compassiu, humà i tendre: "Potser han fet el que podien", apunta Manrique. Al capdavall, ¿és culpa seva que la llibertat generés més desigualtat?

Els Beatles i els referents de la cultura pop anglesa acompanyen una posada en escena que vol atrapar l’espectador. La companyia assegura que el debat generacional serà "el millor que donarà l’obra", diu Marull. "És una conversa que tinc molt amb els meus amics. Per exemple, ens preocupa l’habitatge, i l’obra en parla. Et fa plantejar quins han sigut els teus privilegis i les teves il·lusions. Els meus pares van viure la Transició, que va ser un període complicat però també tenien unes il·lusions que ara no tenim, perquè veiem el futur més negre", assegura Clara de Ramon, que juntament amb Marc Bosch interpreten els fills del matrimoni. Cada generació considera que l’altra és més afortunada, sigui per les possibilitats o per les il·lusions. "Per què estan tan cabrejats, els joves? Aquesta obra és un esforç per obrir aquest debat a través de la ficció i del teatre", sentencia Julio Manrique.