Joana Serra de Gayeta: “N’hi ha que encara em demanen per què escric en català”

PalmaTenia devers quinze anys quan va començar a escriure, “un grapat de poemes que encara conserv”, i de llavors ençà no ha deixat de fer-ho, mal sigui només un paràgraf diari. “Si un dia no escric, em sent malament”, reconeix Joana Serra de Gayeta, qui acaba de publicar l’aplec Ell i tu i altres relats, publicat per l’editorial El Tall. El presenta aquest dissabte dia a la llibreria Rata Corner de Palma i el pròxim 16 de juny a Can Llobera, a Pollença. 

Aquest darrer llibre inclou relats d’escriptura recent, però ha aparegut en un moment en què recuperau també obres ja escrites i, fins i tot, publicades fa anys. Com es viu això de retrobar-se amb texts anteriors mentre n’apareixen de nous?

— Sempre ho he fet, això, com que mai he deixat d’escriure… És cert que Tomeu Canyelles, de la Nova Editorial Moll, em va redescobrir d’alguna manera amb Taules de marbre, que van recuperar fa uns anys, però tenc moltes altres coses escrites que no s’han arribat a editar mai… He tingut mala sort amb alguns editors, la veritat. 

Ara publicau un conjunt de relats, però vàreu començar escrivint poesia, cosa que també és present a totes aquestes narracions: tenen un punt poètic. 

— Gairebé totes les coses que he escrit el tenen, jo dic que faig prosa poètica. De vegades em demanen “què expliques en aquest relat?” i la meva resposta és que no ho sé, que és cadascú qui ho ha d’interpretar. N’hi ha un al llibre, "Roses vermelles", que és llenguatge pur, fora afegits… Diria que aquest punt poètic és present a tots els meus llibres, potser l’excepció és Memòria de vida, una novel·la que em va editar El Gall el 2004 i que ara tenim previst recuperar. 

Sobre què tractava?

— Era una novel·la de 300 pàgines que explicava la història d’una família des de finals de segle XIX fins a mitjan segle XX, després de la Guerra Civil. I té dues protagonistes que són dues germanes molt diferents l'una de l’altra… No és l’única cosa que m’han recuperat: la cantant Juny Siva, que també és escriptora i té un llibre que es diu Com un calfred et sent, ha fet una versió rap d’un poema meu, un que trob que encaixa molt bé al disc que ha fet. I això que jo no he estat mai del rap, però m’ha agradat molt. 

Tornant al recull de relats que presentau aquests dies, molts estan basats, ni que sigui indirectament, en experiències que heu viscut. 

— Sí, hi ha el de Catalina Posadera, que és biogràfic amb totes les lletres, i també el primer, el que dona títol al recull, que és causat per la mort del meu segon home durant la pandèmia… I també n’hi ha un que ve d’un doi, que és que jo tenia un germà molt més gran que jo, que, quan vaig començar a escriure, em va dir que si mai feia una novel·la “em pots posar Tom”. I aquest record ha donat títol a un relat d’aquest llibre. 

Deis que tota la vida heu escrit, però la vostra relació amb la literatura i la llengua va molt més enllà perquè també n’heu ensenyat i heu fet moltes altres feines que s’hi vinculen. 

— Sí, tota la vida hi he estat lligada professionalment. Vaig estudiar filologia romànica hispànica, perquè encara no s’oferia filologia catalana, però n’he donat classes durant molts anys. I encara ara n’hi ha que em demanen per què escric en català: vols dir que en altres llengües també ho demanen, això? Hi escric perquè és la meva llengua, i ja està. Des de ben petita, mon pare em va enviar a fer classes de català, al Lul·lià, que només érem tres alumnes, i sempre vaig viure dins aquest ambient. 

Deis que sempre escriviu així que m’imagín que una vegada publicat Ell i tu i altres relats qualque altra cosa teniu entre mans. 

— En tenc un parell de començades, però la que està més avançada és una novel·leta per a infants que durà per títol Teranyines de colorins. Sempre ho faig així, pos el títol abans que res, i en aquest cas anirà dirigida sobretot a nins de devers 10 anys… I a adults, també, que tothom pot gaudir de llegir un llibre maldament sigui dirigit a infants!